Entra llum per la finestra.
Un
túnel de 15 quilòmetres, segons el revisor del tren talgo Barcelona Milano, pot haver-me confós entre el dia i la nit... i és que avui he tornat a sentir aquella sensació que tan m'agrada: dormir a una llitera en un tren que es belluga, en un tren que para a la nit, en un tren on s'obren i tanquen portes al passadís... Al cotxe restaurant m'he assegut a una taula petita, amb el bitllet de la cabina em ve inclòs l'esmorzar... un bon esmorzar mentre passem per una vall tancada, però on a l'esquerra en el sentit de la marxa, apareixen sub-valls i alts cims, i fins hi tot glaceres... una via antiga però ben assentada, amb ponts de reblons sobre aigües de color blau, ràpides i alegres. La força del paisatge abrupte es manté en arribar, poc a poc cap on la vall es fa ample, ens apropem a Torino.
Anem a l'hora i en poca estona estarem a Milano Centrale, on tinc unes tres hores fer gaudir d'una estació terme preciosa amb activitat frenètica, trens que entren i surten, gent, molta gent... i les llargues andanes.
A les 13:05 agafo l'eurostar 9417, Milano Centrale - Bari. Baixaré a Ancona, a la costa adriàtica... seràn poc més de tres hores i mitja que se'm fan curtes. Viatjo en el cotxe 2, seient 35, a la finestra i de cara... per una línia antiga, amb travesses de fusta en molts trams, però molt bén aplanada. Un paisatge pla, tot verd, cultius de panotxes, i de tan en tant grans cursos d'aigua... És a Rimini on tinc el primer contacte amb l'Adriàtic,el cel és blau i lluminós i es veuen núvols grossos i musculosos... mar endins.
De l'estació on baixo fins al port d'Ancona, hi ha una caminadeta de 20 minuts, amb el bon afegit d'un lloc nou, es fa agradable, ressalta una cúpula de coure oxidat dalt d'un turó i una torre en forma d'espiral de babel... però per si de cas no em perdo pels carrers, ja que vull enllestir els tràmits de validació del bitllet amb la companyia de vaixells Jadrolinija. Malgrat la gran quantitat de gent, (som en un dissabte d'agost), déu ni dó el ben organitzat que està. Valido fàcilment el bitllet i passo la duana... la policia compara en repetitiu gest set o vuit vegades la meva cara amb la del passaport... però em deixa passar. Aprofito per canviar una mica de moneda i em relaxo fent fotos mentre atraca un vaixell provinent Zadar... es gira un vent molt fort que alça l'aigua del port i em mulla ... i les taules de les terrasses dels bars es desplacen i tot cau per terra. Llamps i trons mar endins, serà una nit maca.
El meu baixell es diu Dubrovnik, i partirà a les 21:00 arribant a Split a les 06:00, un viatge de 245 kilòmetres... Es nota que va sobrat, perque partim amb retard i arribem una mica abans...
Hi ha un problema d'overbooking en les butaques, en manquen dues, i les numeracions sóc una mica caòtiques, així que després de petites eplicacions aconsegueixo fixar quina és la meva butaca, petita, incòmode i en un racó on fa pudor a pixats. Per sort, malgrat l'aire, la nit és càlida u sorprenent, i no em canso d'estar a coberta i sentir que viatjo i sentir que estimo aquesta mar, la lluna forta que entre núvols i llamps entra i surt. Un espectacle fabulós.
He sopat al vaixell, els cambrers ja parlen croat i són diferents dels italians. Alts, morenos, amb bigoti... i em porten un plat de verdura ben bo i bistec amb guarnició de tomata i col... i bon vi de la terra...
L'arribada a Split quan, just el dia vol trencar, m'emociona. Passejo una mica fins que els primers rajos de sol em toquen, no són ni les set i compro unes flors a un mercat que es munta ara mateix, en un ambient, que de nou em deixa bocabadat... passo per un lloc on veig l'estació de tren on acaba la linia pocs metres més cap a la mar.
ferrocarril, en aquest cas també de mercaderies. Un traçat que per la carretera que passa pel Puerto de Pajares, és de 18 kilòmetres, per al ferrocarril en són 42 en 59 túnels, fent que la major part del recorregut sigui sota terra... El túnel més llarg és l'anomenat de "La Perruca", de 3085 metres, una mica més endavant de l'estació de Busdongo, i que ja surt a terres Asturs uns 50 metres més avall... 
Són prop de les dotze i arriba la canalla, una trentena llarga de nanos atenent les explicacions de les mestres acompanyants en un Eukera que em posa la pell de gallina... reconec que m'emociono.
