la Calma

Aquest és el perfil de la sortida en BTT des de la Garriga a Santa Eugènia del Congost per caminets i pistes, i un trosset de C17 fina a Aiguafreda. Desseguida d'entrar-hi girem a la dreta cap al Molí de l'Avencó, on creuem el riu per un pontet de vianants i ja seguim els carrers i després la pista que puja tota l'estona al costat de la Riera de l'Avencó que en la seva part alta s'anomena Riera de Picamena. Bàsicament a nivell ciclable hi ha tres rutes per ascendir des d'ací a la Calma, la primera seria la pista que trobem a la dreta en sobtat revolt i cadena, que puja ample i amb un sol de grava afegida... Aquesta en duu a la Codina (runes) i a la Figuera i la Perera (sense sostre)... aquesta la deixem avui, seguim Avencó amunt, i després de deixar a l'esquerra la bonica casa i lloc de la Casa Nova de Sant Miquel... creuem la riera i desseguida revolt tancat a la dreta, s'enfila forta, pel damunt de la runa de la casa de Picamena... Convé reservar ja que el primer tros fins al primer revolt puja amb un mantingut 14%, després ja mimba i es manté sobre el 10% fins a la cota 850 aproximadament. Ja pujant veiem allà dalt la casa del Clot, que sembla a caure muntanya avall... quan ja som a la cota 900 i ens acostem a la casa... un pou de pedra rodó i el cartell que anuncia la casa ens convida a aturar-nos i mirar la pista que hem fet, pedregosa sobre terrenys antiquíssims i on l'alzinar s'hi troba a gust...

De la casa en amunt... trepitgem terrenys vermellosos i prats on les olines es desenvolupen lliures i rodones... Paga la pena acostar-se a l'església de la Mora, Sant Cebrià de la Mora... l'Avencó i la Serra de l'Arç deia enrere i llunyà el Bertí... i al seu darrera Sant Llorenç del Munt i Montserrat... No tenim pèrdua... sempre la pista vermella i amunt... la Caseta, els seus prats per quedar-s'hi!... i ja aviat la pista gran que travessa la Calma... d'ací al Collet de Sant Martí, just sota del Tagamanent, hem d'enfilar-nos encara una mica... Precioses les vistes als massissos grans del Montseny! La tarda... passa un ramat amb el pastor i la seva dona amb un cotxe... Quin goig ser ací dalt... La baixada a ca l'Agustí trepidant... i també el caure cap a Vallcàrquera... on s'hi arriba amb ganes de planor..... Us deixo el perfil!

Carena

Sóc al Collet de Sant Martí, sota del Tagamanent.
Fa un dia molt fred, però és mig dia i el sol radiant m'escalfa... a la motxilla frontal i llanternes, un entrepà, dues taronges, una mica de vi i aigua... i el gps enregistrant les meves petjades.... i és que m'endinsaré, aquest cop del del cel... al sot de l'Afrau de Can Coll, a la busca de noves boques de mines... un motiu més gaudir d'aquestes salvatges fondalades... avui sense falç, només amb el martell de geòleg...
Des de la casa i en direcció Sud agafo una traça que em permet trobar agafat el corriol que segueix per tota la carena de la serra de les Sapines, amb un parell de turons, el segon més baix anomenat Turó dels Corbs... entra aquests dos turons i mirant a Ponent hi ha un esperó que jo li dic "l'Elefant" i que val la pena pujar-hi, des d'ací es vola sobre tota la zona minera del Sot de l'Afrau, un alzinar atapeidíssim amb alguns pins que de tant en tant emergeixen verds sobre el platejat de les olines...
Em llenço avall entre les parets del Corb i de l'Elefant per un terreny molt pendent i terrós fins que com avui només he vingut a gaudir... decideixo tornar a pujar... i tinc sort, ja que just peu d ela paret pujant a l'esquerra trobo una entrada d'una molt curta galeria (4 metres), amb restes del que hauria resultat un molt petit filó de fluorita massiva verda... unes bones teles d'aranya on em crida l'atenció el veure-hi en una d'elles atrapat una ploma d'ocell... no duc casc, i m'emmoina més el no endur-me la tela amb els cabells que no pas un copet.... però noi, la mineta és tan curta que les llanternes no fan llum.... però bé, una nova entrada per anotar al mapa i anar acotant la zona on aviat... trobaré la mítica mina Gato...

Abans d'això però, per la carena, havia posada la directa i quasi arribo al Molinot de Can Bosc a Vallcàrquera (exagero...) però sí que vaig seguir fins una mica més a vall d'on es bifurca la carena de la serra de les Sapines de baix... tot seguint el camí, marcat amb punts grocs i alguna fita.

Afraus

Figueró... Vallcarquera... rectoria i pista que s'enfila cap a Can Coll i Tagamanent.

Busco i trobo el rastre de l'antiga pista que s'endinsava als Afraus de can Coll... del 1970 i fins al 1985... treien algunes coses més que fluorites i baritines?

Silenci...

Entre Sots

Entre el Sot del Bac al Nord, i el Sot de Montmany (Sots Feréstecs), en direcció E-W despenjant-se del Bertí, es troba la Serra de la Cospinera on s'hi alça l'enrunat Castell de Montmany (comte si us acosteu... doncs per allà, a uns 200 metres en direcció NW hi viu un home solitari a qui no li agraden les visites, ni al seu enrunat castell), que una mica més a l'E assoleix els 701 metres i després es bifurca cap a format dos vèrtex, el del Nord, anomenat Turó de la Cuspinera, on hi ha una creu posada pels veïns del Figueró que un cop l'any, l'onze de setembre s'hi apleguen. D'ací un caminet ens duu en un minut preciós entre el bosc jove que es regenera d'arboçar, garrigar, romanins, i molta varietat de verd que s'enfila fins a tres i quatre metres, fent un passadís sorprenent, que peta amb un màstil ben alt on hi flameja al vent una senyera. L'espectacle sobre l'estret del congost, des de Tagamanent a la Garriga és extraordinari, i al davant, creix el Montseny, enfilant-se corre cuita cap a la Calma, per la salvatge i agresta vall de Vallcarquera, i torrents a dreta i esquerra. Destaca la recent aclarida i blanca ermita de Sant Cristòfol de Monteugues, sota unes feixes conreades on s'hi dibuixa l'Alzina de can Valls.....

Escric tot això intentant descriure el lloc... i és que avui que feia dia preciós i no massa fred, he agafada la bici de muntanya i apa... cap a veure el Pirineu.... en 45 o 50 minuts de bici s'arriba a la Cuspinera, un dels llocs on es pot veure el Pirineu Oriental entre Moixeró i Canigó, just al nord, i ven al bell mig el Puigmal, completament vestit de blanc, altiu un dels sostres del Ripollès i la Cerdanya amb els seus 2913 metres.

Avui he fet una ruta senzilla, eren poc més de les tres de la tarda i volia una ruta variada i amb "descansillos"... això sí, sempre amunt, dels 245 metres de la Garriga als 620 del Turó de la Cuspinera. De la sortida Nord del poble, allà on hi ha els mobles, he tirat per l'autovia C17 poc més d'un kilòmetre, la vorera és ample i no es té massa sensació de perill... passat el km33, i just abans d'entrar al túnel, hi ha un pas que permet creuar en dues fases l'autovia i agafar la carretera vella, és una operació que s'ha de fer amb molta atenció i partit de la vorera dreta de la carretera, a peu, el manillar ben trincat i quan no ve ningú, córrer a la mitjana entre els dos sentits... ara, mirar la boca fosca del túnel per on venen com folls els cotxes... manillar ben pres, i correguda quan no veus ningú. Això només es pot fer si es va sol, en grup seria altament perillós i els xofers podrien tenir un ensurt... ufff ja hem passat (un altre dia explicaré les dues variant que conec per no fer això... Segueixo la vella n152, que passa per sota d'un alt pont del tren, i que passa entre el dic rocós i les cases de Gallicant, on hi fa bonic el vell cartell de Fonda Gallicant, aquesta hora de la tarda tan ben il·luminada la façana... desseguida del revolt a dreta, entro a l'esquerra a les piscines municipals i el polígon industrial de la Rompuda... tiro cap el polígon, i quan s'acaba en una mena de rodona ample la "civilització, segueix un caminet que aviat s'enfila i es planta a un morro rocós sobre Congost, a bona alçada eh! Ací girem a Ponent i pugem per un camí molt bonic, puja fort damunt del Torrent de Maries, i segueix els pals de telèfon que duen a can... Al final s'ha de fer una volta en sec a la dreta i sortim als camps i al magnífic lloc de Can Oliveres, on hi entrem per la recta majestuosa entre uns murs de categoria de pedra roja calcaria del triàsic... Passem per l'adormida gran casa que mereix una mirada, piscines amb Neptuns... enormitat, i en girar i passar entre tancats amb galls d'indi i oques, la casa dels masovers, preciosa raconada... anem a buscar la pista que volta la casa i passarà per dalt en sentit ara a llevant, fins a trobar la carrtera del Figueró a Montmany al km 2,9 en un revolt amb una vista preciosa a les tarteres que cauen del Turó Monner... (en tenen enamorat). Ara carretera amunt fins arribar una mica abans de la rasant de Montmany, ja sota les cases de l'Ullar. Ací una cruïlla amb un cartell que anomena unes cases (Romaní, can Pel Roig i les Pusses (la Casa Blanca ara)
Una mena de construccions il.legals pistes de tennis incloses... despisten en aquest lloc, on malgrat tot s'escolta el silenci, i es viu una pau extraordinaria.... bé... camí amunt cap a la Cuspinera, una pista ample, però amb fortes pendents al primer tram... fa el trajecte per la vora de la Cinglera, espectacular, enfilant-se al cel... preciós... una mica de terra vermellós amb guixos de colores blancs i verds, i ja som am que seria el bony sud de la bifurcada serra al seu extrem Est. Planegem i volem cap a la Cuspinera. Una important cruïlla de camins.... Pista més a l'esquerra al Castell de Montmany i el Prat (casa en runes camí de dalt del Sot del Bac), i a la dreta baixant per unes pendents de romanins i arboçars, en direcció NW, un camí preciós (ciclable però tècnic), ens deixaria just a l'espectacle del Sot del Bac, tan bonic d'arribar-hi des de dalt! També.

Entrem deixant a la dreta una gran alzina i una figuera, i les runes d'una casa... un caminet marcat amb pedres ens duu al mirador excel·lent de la Creu Cuspinera. M'enfilo al peu de la creu i gaudeixo de l'estimada terra pirinenca de l'alt Ripollès Cerdanya i Conflent.

Fer la volta també es espectacular, sobre la plana del Vallès s'alça la serralada litoral des de Tibidabo a la dreta i anant cap al nord... turó de Montcada, Montjuïc, Barcelona, Maresme i Corredor... en damunt de les muntanyes o entre elles, l'horitzó de la mar.

Una volteta que paga la pena, avui el dia és curt i fa fredor... quan se'n va el sol darrera del Puiggraciós... i torno pel mateix lloc aproximadament. Intento posat el mapa i el track per que una imatge val més que la pallissa que acabo d'escriure.... Com el Vallès... no hi ha res.

Ferrocarril del Puerto de Pajares

Feia pocs dies que s'havia complert... el 125 aniversari de la inauguració de la línia de tren que des de llavors uneix León amb Xixón a través la Serralada Cantàbrica mitjançant una obra excepcional.

La línia del tren va per les valls que s'apropen a les altes muntanyes, però en el tram entre Busdongo (León) i Puente de los Fierros (Cantabria) un seguit de túnels en recaragolat traçat, permet que les rampes no assoleixin un valor massa alt, que faria impossible l'explotació racional del ferrocarril, en aquest cas també de mercaderies. Un traçat que per la carretera que passa pel Puerto de Pajares, és de 18 kilòmetres, per al ferrocarril en són 42 en 59 túnels, fent que la major part del recorregut sigui sota terra... El túnel més llarg és l'anomenat de "La Perruca", de 3085 metres, una mica més endavant de l'estació de Busdongo, i que ja surt a terres Asturs uns 50 metres més avall...

Donada la dificultat que representava per als maquinistes i fogoners dels trens que l'havien de creuar, va ser electrificada entre Ujo i Busdongo (62Kms), per la llavors companyia que l'explotava, NORTE. Va ser la segona línia electrificada a la xarxa espanyola, i la primera a l'standard de 3000 Volts Corrent Continua.

Aquests dies he volgut acostar-m'hi a tastar-la, i a veure-hi passar trens... un nou traçat d'alta velocitat s'obrirà en els propers anys, del qual ja s'ha s'han calat els túnels... aquest nou traçat, seguint la "falera" espanyola, serà d'alta velocitat, i queda una mica a l'aire el futur del traçat actual. Potser hi seguiran passant els trens de carrega, potser algun regional... crec personalment que la línia perilla. Seria potser una oportunitat meravellosa per mantenir un tram de l'antiga xarxa d'ample ibèric, per exemple entre la Robla i Pola de Lena... per exemple... tot i que el manteniment de la línia pel seu traçat d'alta muntanya és molt car.... potser el turisme... potser... la zona és preciosa, des de Coves, Esquí, Muntanya... possibilitats n'hi ha! M'agradaria que no acabés en una Via Verda d'aquestes que tan agraden..., però això suposaria mantenir els túnels.... crec que més val que hi seguim fer passant trens!.

Jo vaig estar tres nits a l'hostal Casa Rural que hi ha a la mateixa platja de vies de l'estació de Busdongo... la finestra de l'habitació i la del water donen sobre les vies, un goig per un amant dels trens... un plaer despertar-se tres cops a la nit pel pas ràpid de sorollosos trens de carga....

Un exemple que fa pensar en la incertesa del futur de la línia, és el fet de que hagi passat de llarg la data del 125 aniversari (15 d'agost del 1884-2009), contrastant amb la quantitat d'actes que es van fer ara fa 25 anys pel centenari...

Aquests dies he gaudit del port, en cotxe, a peu i en bicicleta, intentar obtenir una vista des de les valls dels davants de la línia... evidentment, en tres dies no n'he tingut ni per començar.... destacar però el tram en bici per carretera i pista, entre Puente los Fierros i Llanos de Somerón, santa Marina, i Miguel del Rio, una fondalada preciosa, una vall espectacular. També la pujada per la carretera quasi abandonada de Pajares a l'estació de Pajares, un trosset diví, d'una aericitat espatarrant, i a dalt la soledat de l'estació i la subcentral, tanta solitut que crec que parlava amb les vaques i els cavalls.... Pocs trens... i massa blancs.... una imponent 251 (japo i mitja) davallava un tren bobiner de segur buit en direcció Nord (direcció global, ja que la brúixola es mareja en aquest traçat ferroviari)... El tercer dia el vaig dedicar una zona calcària espectacular partint de l'estació de Villamanín de la Tércia, i d'ací en bici a Cármenes i Valporquero, on hi ha una formació càrstica grandiosa, digna de visitar, ni que fós vestit de ciclista... això sí abrigat amb un cangur, perque la temperatura dins és de 7 graus...

Visca Pajares! i sobretot visca la gent tan meravellosa que he trobat, tan amble, que m'obrien esglésies, que m'orientaven i em somreien... i també molt agraït al Miguel, l'home de qui vaig ser únic hoste a Busdongo durant els tres dies, que no em preguntava que volia per sopar, però que sempre va ser boníssim i abundant, i agradable l'estona.

Fonteo

He vist una terra on les carreteres són per sentir el bosc... estretes, recargolades... rodejades de castanyers, nogueres, freixes, roures, acers... i allà on miris als marges de les valls, unes feixes, uns prats pel bestiar amb uns horts al centre... on, en lloc de grans cases de pagès hi ha grups d'una mitja dotzena de cases amb una petita capella... El meu pas per les terres on neix el riu Eo es deu a un viatge casual, és com conèixer una terra a l'atzar. M'atrau una terra on es parla una llengua diferent, al carrer, a les botigues, al museu etnològic... En el meu afany per arribar al port de Pajares per les rutes més desconegudes em perdo molt, però també coneg coses interessants, com un recorregut que està assenyalat a peu de carretera, on un pont creua el riu Suarna....

Dino una mica, m'assec a mirar les truites del riu... fins que, el que em creia que era el fregament amb unes ortigues... resulta ser un exèrcit de formigues petites i rosses que em mosseguen tot el cul i la cintura.... acabo despullat, fregant-me amb la samarreta i amb les mans, anar traient formiguetes.... ahhhh per sort... un cop calmat aprofito per vestir-me de ciclista, ja que seguiré la ruta d'una antiga i important explotació de ferro i altres coses... la ruta segueix una pista, en molts trossos recuperada, una antiga carretera que segueix una mica enlairada el marge esquerra del riu Suarna, fins arribar a la fàbrica, vivendes, molins i capella que conformaven el gros del tractament de les diferents menes....

He dormit a O Cadavo, a l'Hotel Moneda, on m'he pogut recuperar del viatge... tot i que vam arribar plovent, vaig poder sortir a fer un tast amb la bici, fins a l'alt de Fontaneira (936 m) per la carretera LU530, i d'allà una pista entre el bosc... en tornar al poble ja no hi havia gent en torn del tanatori, tot i que es va mantenir tota la nit obert... contrastant o no, amb el bar ple de gent i el pub amb la música esperant als més tardant.... durant una estona sentia mussols per la finestra de l'habitació... després veus... i cap a somiar....

Ibon de Millars

Una pista a un revolt tancat de la carretera de Plan a Chistén, arrenca seguint el Riu Zinqueta, i ens durà fins just a sota del refugi de Biadós. Ens trobem a 1740 metres. Deixem el cotxe i seguim el GR 11 fins una bifurcació que ens baixa a un pont de fusta on ens despedim del "Zinqueta", i anem a la busca del "barranco de la Ribereta, on seguirem pels espadats de la seva besant dreta, tota l'estona sota la impressionant muralla del massís del Posets. Avui de sobte em trobo gaudint d'una ruta plena de bosc, d'aigua, de flors i sota un cel blau intens i transparent.... per una zona que fins ara no és l'havia vista des del darrer tram de carena arribant al Posets... allà baix.... la mítica... zona de les "bordas de Biadós"

Ha estat la genial noia de l'oficina de turisme de Plan, que amb entusiasme i amor a la terra, ens ha recomanat aquesta pujada.

Un desnivell de 700 metres que es negocia amb unes dues hores i mitja de marxa... avui el dia era esplèndid, i amb un ritme suau però constant, hem anat pujant alçada, algun trams, força costeruts, però amb uns plans divins entre el bosc i volant sobre el "barranco". El moment on es toca el llit del barranc de la Ribereta just a l'aiguabarreig amb el barranco de las Tuertas, és espectacular... rastres de riuades, d'allaus... i l'aigua que ja sense neu per fondre's... baixa generosa... Una altre esforç´més, i encara entre bosc, pugem fort fins uns prats de lliris blaus, acostant-nos a un torrent que baixa de Tucón Royo ... poc abans d'una nova cruïlla marcada... deixem el camí que ens duria al collado de Eriste, camí del Refugi Angel Orús, o la ruta del Posets per aquella besant... nosaltres seguim cap a l'Ibón de Millars... entrem a una zona on la roca recargolada i metamòrfica fosca i vermellosa del Posets, toca amb batòlids granítics... fins hi tot pren nom (Tozal Blanco), la muntanya que tanca a llevant Ibon d'es MIllars. Restes d'una construcció de les obres de la presa... una mica massa gran i lletja... però que desseguida s'oblida quan busques un racó on dinar i banyar-se--- millor dit: banyar-se i dinar!

Ostres a mi que m'agrada tocar cims... avui m'han fet dentetes... però estic tan content del camí que hem fet!

La baixada una nova caminada... el Bachimala davant... Sierra Roya... on els colors vermells ocres i negres s'enmarquen amb el verd de la primavera a l'agost del nostre Pirineu... piros... foc neu.... Aquestes muntanyes que tan estimo, parlin la llengua que parlin.... L'endemà vam passar pel túnel de Bielsa... i vam fer ruta cap al País Basc... noves valls, noves llengües... sempre les muntanyes, el bosc, la mar... Visca la Terra

Granits de Vallfornés

Ara sento tronar, ja és mitja nit, i no fa ni tres hores que estava baixant del Pla de la Calma...
He pujat per Cànoves i Vallforners... un viatge diferent, únic... només faltava que s'hagi arreglada una font amb cabal del bò cap a la cota 880... No m'he entretingut massa, ja que volia arribar amb llum a casa... A les 9 tocades deixo els darrers revolts on conviuen alzines, fajos i algun avet... i diviso la casa alta de Vallforners, ja som per damunt dels 1200, però no m'aturo, cau la llum i les boires corren de pressa abraçant els relleus un xic més baixos a l'est (per on he pujat).

Dalt de la calma desapareixen els granits, afloren estrats més moderns... fins al Tagamanent... dubto... i decideixo tirar-me cap a Vallcarquera on arribo amb pocs minuts.... una baixada trepidant...

Mmmm el meu paisatge preferit.... Avui, la vall de Vallforners...

Turó de Santa Margarida (can Prades o can Parades)

Del cel blavíssim la llum ressalta amb força les siluetes de les cases, les persones... la dels arbres i la de les fustotes del pas a nivell a l'entrada sud de l'estació de la Garriga. Som al Km 33,3 de la BP 5107 de la Garriga a Samalús i Cànoves. Puja amb regularitat, tot deixant a l'esquerra la darrera part de cases de la Garriga, a la dreta, oliveres i bona vista a mesura que ens anem enfilant. La carretera és poc transitada i d'aquelles que agrada fer en bici... avui amb BTT perquè quan travessi el torrent dels Monjos, i just sota la línia elèctrica, agafaré una pista a l'esquerra, molt sorrenca i solana i que puja fort carenant, en direcció nord, uns 800 metres, fins a una pista que on seguirem a la dreta, passant el Torrent de la Caseta. Després d'uns "tastos" pel bosc... rectifico i segueixo la pista més marcada i en descens que passa per sobre la Caseta, i segueix pel costat del filat o tanca que limita els camps d'oliveres del castell del Bori. Just al damunt de la casa, en tancat revolt a l'esquerra deixem la finca senyorial i ens enfilem cap a ponent. Des d'aquest punt es divisa sota els jardins del Bori, bona part de les cases de Samalús: l'església de Sant Andreu, Can Julià, Can Mascaró, Can Berenguer, Mare de Déu de la Salut... etc.

La pista va pujant fent llargues ziga zagues, pel mig d'un bosc aclarit d'alzines i amb un sotabosc molt fet malbé. Els darrers vents forts van tombar molts dels llargueruts pins que més a ponent emergeixen de l'alzinar... Sento cabres i les escolto, senyal de que estem a prop de can Prades, on una mica més avall, en una clariana preciosa plena de farigola, hi ha tancats i dipòsits d'aigües pels animals.

A mi m'enamora can Prades o Can Parades... Enrunada però amb una façana que m'agrada i trobo plena de interès... començo a imaginar-me les vides dels seus homes en els temps passats, fins el final, no deu de fer potser ni dues generacions... Es troba el lloc just sota del cim de Santa Margarida,un turó d'alzinar que sols arriba als 796 metres sobre el mar, però que te cert aire altiu des d'alguns llocs des d'on el mirem.

Agafo la pista que passa just pel damunt de la casa ... un tros preciós, on hi ha un poti poti de roques... calcàries que juguen amb granits en divertides zones de contacte... la vista sobre el Vallès és imponent, i el mar pel damunt de les serralades del Maresme. La volta amb vista aèria s'acaba en endinsar-nos alytre cop al bosc al coll de Carpís (742m) Ací canvio de besant, seguint la pista que ni puja ni baixa molt, per les pendents de ponent, fins al damunt de Can Valls... Tenim a la dreta els cims de Roca Centella i la carena del Mojó. Quan hem deixat el coll de Carpís, a uns 830 metres i en un revolt molt marcat a dretes, he deixat el que seria el camí cap a la bessant de Llevant, sobre la vall de Vallfornés i l'accés al Mojó.

Tagamanent i Alzina de can Valls

Avencó

El Montseny.

A Coll Formic, i cap, on se'n va el sol, es van fonen encara algunes congestetes de neu d'aquest hivern que ens ha vingut fort... Es va reunint l'aigua entre barrancs i sots i ... així que per sota del Pujol, sembla ja un riu! És la riera de l'Avencó, que just al sud del municipi d'Aiguafreda desemboca al Congost, tot donant el nom a la barriada.

Ara quan els brots estàn a punt d'esclatar, és el moment de molta visibilitat... que els arbres frondosos treuen.... així que... es descobreixen roques i camins, i també el curs de l'Avencó mentre pujo per la pista que a la besant esquerra, puja fins a la cadena després de la presa que hi ha a l'explotació ramadera del Pujol.


L'explanada de sota la casa, abans del primer revolt, és preciosa... la gespa mossegada pel bestiar i els arbres que creixen amples i forts al prat. Algun roure fins hi tot, encara amb totes les fulles de l'any passat i a punt de brotar.... La pista que puja en direcció a Coll Formic, és una pista poc transitada, estreteta, boteruda i que es fa estimar. El sòl és molt àcid, riques antigues molt metamorfosades amb vetes de quars... això la fa pedregosa i seca.

Guanyo alçària i em crida l'atenció la part alta del meu horitzó, al nord-est, on les alzines juguen amb els fajos...

Arribo al Collet de les Bigues.... després d'una pujada molt forta i ara si, per terrenys fangosos...

De sobte el Matagalls, la carretera que puja del Brull... i tres o quatre masies .... l'Avencó allà dalt.... i em ve al cap la font Tornadissa... on recordo veure de molt jove les meves primeres sangoneres... ai! que s'esmicolen a la cantimplora d'alumini folrada de verdet....

Avui la pista del pla de la Calma estava tancada al trànsit rodat, això m'ha permès gaudir-la de forma intensa... silenci... el bestiar... la magnífica vista a les neus... aquest hivern per perpètues... del Matagalls i Agudes-Home

la Peçola -- Whisqueria

Quan deixes la Garriga, en direcció nord...

...i tot just després de passar per sota el pont del tren, de la línia de Barcelona a França per Puigcerdà, a un revolt perilloset a esquerres, trobem una entrada, on, a part d'una "wisqueria", una pista s'enfila eixerida cap a la muntanya de can Plans.

Sempre hi ha una cadena, però aquests dies s'està "retocant" la C-17, i per accedir-hi la gent de l'empresa de Saragossa... que hi treballa, no hi és.

Una gran màquina es va menjant l'esperó rocós entre la benzinera i la Peçola, i gairebé es menja la pista per la que avui pujo....

Es un recorregut que no faig massa, ja que s'ha de posar un bon tros peu a terra..., però és salvatge i ric en varietat de roques i plantes.

Passem per un tros humit, seguint el torrent de la Peçola, que reuneix les aigües que baixen de la Serra de Temporals, Sant Cristòfol i els boscos de Can Plans, i la Creu!! Un revolt a esquerra on deixo una pista que aniria a parar a la pista que puja a Sant Cristòfol pel torrent de l'Enrabiada, i som a la sorrera, una petita explanada a peu de torrent, on es carregaven les pedres i el sauló granític de la vessant del Plans.

A partir de la cota 380, la pujada és molt forta i el sol de roques esquistoses... baixo de la bici i apa amunt... una petita zigazaga que és un mostrari de roques, i uns filons de quars que creuen la pista i es poden trobar petites "boques" amb cristallets. Després d'un bonic revolt a esquerres amb alguns grossos pins i flors de margarides de cop, podem ja ciclar... amunt poc a poc... fins que entrem en territori triàsic, de roques vermelles i argiles del mateix color.

Arribem a un canvi de rasant on la perspectiva canvia, ara... al devant la serra Cuspinera i els Cingles de Bertí... just volant sobre el dic de Gallicant i el Figaró. Lloc on em perdo a fer fotos i a seguir un antic camí que puja en direcció al collet de la creu de can Plans...

D'ací una baixada per on la pista deixa a dreta i en uns afloraments importants de gresos rojos, una petita balma fent de refugi o cabana amb semipared construïda... em crida l'atenció que hi ha palla al terra... i és que potser algú hi ha anat a dormir... molt sovint... jo veig llocs que dic... ací una nit i vinc a dormir... i ho faré eh!

Recordo que ja ho feia a la Vall de Ribes, a la caseta d'obres del tren al pk.18... fins hi tot amb els nanos....

Bé... tornem a avui... desseguida arribem a la pista que puja del Figaro a Sant Cristòfol per can Plans, on és impossible no aturar-se devant la bellesa del lloc... i... hi viuen i avui hi havia bogada...

Visca la terra!

Tarteres i alzines -- Turó Monner

Fa un dissabte preciós.

M'enfilo per la pista del Torrent de l'Enrabiada, que s'agafa després de la rotonda nord de la Garriga, a la C-17. Passo entre una nau nova, i una de venda de materials per a la construcció....

La pista comença darrera de les naus, creuant la via del tren per sota, i puja de valent en ambient humit i terra sorrenca. Es puja fort, (només amb un respir al Pla dels Temporals... (vaja noms! )), fins a l'ermita de Sant Cristòfol de Monteugues. Som a 655 metres, en mig d'un alzinar, i a tocar dels prats de Can Valls.

L'explanada de l'ermita és un lloc agradable, amb tilers i acàcies, algunes molt velles, realment fotudes. La pista segueix, vermella, cap a la Creu de Can Plans en lleuger descens, i es veuen damunt d'ella algunes grans alzines sureres, sobre granits vermells...

A la dreta de l'ermita, hi ha una cadena que impedeix el pas dels cotxes. Seguirem per ací en un tram molt agradable fins a la casa de can Valls, on el camí gira 180 graus per un sol pedregós i en forta pendent. Passem una segona cadena, i en zigazagues contundents, ens enfilen fins a l'Alzina de Can Valls, un arbre formidable per admirar i abraçar. Seguim fins a un collet on es veu molt aprop el Tagamanent, i avui, la neu de la part més Oriental del Pirineu i muntanyes del Berguedà. El camí segueix carenant per un bosc preciós. Deixem una pista a la dreta que puja fortíssima cap al Pla de la Batalla i Roca Centella, i seguim per l'esquerra, la pista més consolidada, ascendint per la Font dels Pastors (que no l'he vista mai...) Ací hi ha un tram cap a la cota 880 on poso peu a terra, ja que la pujada molt forta és a més molt continuada...

Passem la per més obaga fins a creuar el torrent de la Font dels P. i desseguida el sol!!!, la vista és preciosa sobre la Vall de Vallcàrquera... quina meravella de fondalades salvatges!, quins boscos d'alzinars!!! i sobre tot m'atrau que si te'ls mires en detall, arreu es troben records dels temps passats... murs, pistes d'antigues mines... Segueixo fins als Pous, o Collada del Mojó (segons mapa Alpina). Ací m'endinsaré en direcció sempre nord, carenant les Carenes de'n Bosc en direcció nord. Es un camí estretíssim però net entre les alzines i pedres, i en el seu primer tram fins a la Collada Fonda, o collada de les Palomeres (969 m) és pràcticament cent per cent ciclable, i preciós, un luxe dels de veritat.... mmm

L'objectiu és arribar al Pla de la Calma, a l'alçada del Parany, una mica més amunt de ca l'Agustí...

Ara entrem al que són les "costes de Monner", per la vessant occidental, "penjat" sobre la Vall de Vallcarquera, impressionant... Alzines espeses, i les tarteres, unes formacions que la pendent i el tipus de roca permeten, que de lluny es veuen com unes clapes a l'alzinar... el camí en creua dues o tres, alguna de llarguíssima, amb una gran roca verda pels líquens que contrasta amb el to en conjunt rogenc de la pedra solta. S'avança lentament i es passen per un parell d'agulletes on és fantàstic aturar-se i enfilar-s'hi a seure i observar... El mapa de l'Alpina anomena "el Portalet" a un collet rocós, amb gendarme, i des d'on desseguida s'arriba al coll d'en Jordi (ja tinc un coll !)

Passem a la vessant oriental, la de Vallforners... també és espectacular, ara es veuen els fajos i els avets a la part alta de la pista que arriba a la Casa Nova de Vallforners (ja al pla de la Calma, sota el Suí)

Ací trobem un sol granític i sorrenc fins que es torna terrós i entre un bosc aclarit d'alzines sortim als prats del Pla de la Calma, a uns 1150 metres. Trobem la transitada pista que de vé per la dreta des del Coll Formic i segueix en ràpid descens a l'esquerra cap a la casa de Cal Agustí, el Bellver i collet de Sant Martí, just sota el turó del Tagamanent.

En arribar el Pla de la Calma la vista al nord és un espectacle, en un dia tan clar, des del Cadí fins al Canigó, aniria posant nom a les muntanyes que es destaquen ben definides.

La baixada la faig per Can Coll i cap a Vallcàrquera.

Des del collet de Sant Martí, tiro per la pista que baixa a buscar la carretera al poble de Tagamanent, però desseguida la deixo per tirar-me a l'esquerra per una pista trencadota, que aprofita el capbussament dels estrats per fer via.... una baixada preciosa de les de gaudir, només el sol, ja baix em fa baixar algun tram prudentment pel contrallum.... Si hagués matinat...

però totes les hores del dia són precioses.

Arribo a casa amb una gana... i molta feina per triar fotos i passar la ruta del gps als mapes

Em poso al llit repassant el recorregut...

"a roda de dos"

He pujat per la ruta que més m'agrada el Puiggraciós. La Garriga (Pinetons), cal Boget, can Badia, i trialeres pels plans cap a la pista gran. Els romanins, les farigoles, l'argelaga i ara, les pomeres florides, tot, brunzeix d'abelles, i el primer tram, amb el solet, les olors són intensíssimes. Caloreta a la pujada... després vent fresc que obliga a abrigar-se. Des de la torre de guaita del Santuari del Puigraciós, es veu el Matagalls enfarinat, i també el Puig Drau, davant del Turó de l'Home que només se insinua. Avui la visibilitat és molt dolenta, tot i així s'albira molt subtilment el Pirineu blanc, des del Cadí al Bastiments.
Avui és diumenge i hi ha moviment de gent per aquests indrets, també per la pista que va cap al Coll de la Tripeta, on comença la curta i preciosa pujada per la cinglera. No m'aturo a fer fotos perque s'ha ennuvolat, i sobretot perque veig un ciclistes davant, així que un dia que no estic sol me'n vaig cap a ells. Els atrapo a dalt, a cal Mestret, i veig que tiren cap al Clascar, així que m'hi poso a a roda tot saludant-los.... gran cagada... o gran alegria, es piquen una mica i ostres, ells són dos... això no s'hi val, però jo endavant, només al tram final em fan bufar una mica massa, però és que ja sabien que allà es paraven on els esperaven altres dos.... crec que es van decepcionar en veure que un avi els havia pogut seguir.... i jo, content motxilla a terra, i fotos de la Mola, dels Cingles de Gallifa i de la vall que baixa cap a Riells, plàtan i una mica de líquid...
D'ací amunt no havia seguit mai, i avui m'he animat, i si cal perdre'm, arribaré com a cosa més dolenta a Aiguafreda, i d'allà per no anar per la C-17, podria tornar per la pista de Sant Pere de Valldeneu, i remuntar fins poder baixar pel Sot de la Guillotera.... Bé, segueixo a munt, i quan arribo als plans, en lloc de seguir la pista, me'n vaig per un camí (GR), molt estret però molt transitable, preciós, i que surt dalt de la trona, just sota unes cases i uns camps grans. Ací hi ha la cruïlla cap a la Trona , o seguir per la cinglera fins a la pista bèstia ample que baixa a Aiguafreda.
Decideixo baixar per camí marcat com Ruta dels Cingles, i zigazagueixo amb la bici a coll, fins al peu de la Trona, Coll de Pedra dreta i cap Can Castellar per la pista vermella, i d'allà direcció cap a Aiguafreda, i quan arribo a la bora de la cinglera, deixo i trenco a la dreta cap el Sot de la Guillotera. Punxada, i moltes fotos. En aquest lloc, on hi ha una gran bassa i uns prats ara ben verds, es troba la "comissura" dels llavis dels cingles del Sot de la Guillotera, i hi ha agulles separades totalment a la mena del Sot de Bac, en destaca una amb la caseta registre pels escaladors. Em crida sempre l'atenció la vegetació especial d'aquests petits llocs inexpugnables fora dels grimpadors que algun cop s'hi enfilen.
Deixo can Fabregar i em llenço per la contundent baixada cap al pas a nivell del Torn, una masia amb encara tocs romàntics, molt a prop del Congost, ben arresarada del vent de Nord.

De sobte, mentre negocio la segona baixada forta amb el cull més baix i darrera el seien, em trobo dos cavalls i un carro, i dos homes intentant alguna cosa. En plena rampa del 25-30 per cent, intenten esperonar els cavalls que estan cansats i no poden. Intento ajudar-los, però realment tenen un problema, i els aviso que més a munt hi ha un altre tram tan difícil com aquest. Després de intentar, frenar el carro amb una roca, fuetar els cavalls... es rendeixen, i jo no insisteixo en ajudar-los, perque crec que és perillós. Agafen el mòbil i demanen ajuda.... No em vaig atrevir ni a fer una foto.... una llàstima, ja que els dos, uns homes d'entre 45 i 55 anys, vestits de Country, amb cara de problemes. Potser havia d'haver telefonat al RACC... (Un autèntic 2 CV)

Passo el pas a nivell a tota merda i tiro per Santa Eugènia de Congost arrant de riu fins al Figaró, i travessant el poble, per la carretera antiga, Gallicant, i surto molt a prop ja de la Garriga, però amb dos quilòmetres de C-17, a sac per la vorera.... fa aire i costa mantenir la velocitat.

Un matí excel·lent.

pel Puigraciós

Aquest matí el sol, sortia i s'amagava molt sovint. S'anuncia canvi de temps, així que m'he afanyat a fer una escapada per les vessants del Puiggraciós. He sortit de la Garriga pels Pinetons, seguint el Congost fins a la casa de can Palau, just sota el gran viaducte metàl.lic, centenari, del tren de Barcelona a Puigcerdà. Ull amb algun tram on s'ha de baixar de la bici... Un cop sota el pont, s'ha d'entrar a les cases, i desseguida la pista arrenca amunt a la dreta, tot girant a esquerra, i atent a un trencant que, a la dreta, s'enfila estretet i amb fressat de cavalls. La pendent és forta, però passa allò de que quan el caminet és bonic, es puja divertit i amb forces... no puc evitar parar a fer unes fotos al viaducte. El sol segueix entrant i sortint dels cotons blancs i grisos, i sento que em sobra una mica de roba... m'agrada però aquesta pujada. Una doble ziga zaga, i sortim de nou a la pista més fressada, que seguim a la dreta i que segueix enfilant-se amb ganes. Em trobo una parella, l'home dalt d'un cavall gris, i la dona amb un setter negre gros i tranquil. Baixen distesos i m'arrenquen un somriure. Som en el que s'anomena el Bosc de can Palau. Pugem amb comoditat i el sol de roques molt variables, es fa entretingut, però a l'hora trobem un tram durillo de pedra i fort desnivell. Jo aprofito per fer una paradeta i poma golden de Girona. Llavors enfilo aquest tram sense fer el pena, una mica sobradet... uns revolts preciosos de lliçons de geologia i apa, la darrera pujada al pla de Montcau, un preciós bosc d'alzinar d'aquells on es pot tocar el senglar... (veure mapa)

Molt recomanable entrar-hi i fer els 300 metres plans per dins del bosc aclarit. Una antiga cabana en runes en mig dels arbres en trasllada en el temps. Som a 495 metres, i ara baixarem una mica en divertida baixada per sol vermell fins a la colladeta que separa les valls de Montmany i la de Tremolencs, un lloc des d'on es pot baixar al Figaró i Can Oliveres pel nord, o tornar a la Garriga per can Sunyer al sud. Nosaltres seguirem la pista que s'enfila més (sempre amunt!!!) també en direcció sud, un revolt, una mica més i sortim a una explanada amb repartiment de camins. La pista més fresada és la ruta normal per can Badia per pujar el Puiggraciós, però si seguim nord, un camí trialer molt divertit arrenca entre brucs i romanins florits, arboçar i olines... una ruta quasi tota ciclable, amb algun tram de molt forta pendent; és qüestió de dosificar... i també gaudir d'alguna paradeta a fer fotos i xarrupet de líquid. El darrer tram fins a mas Miquel és ben dret i descompost... Ja som sota el mirador del Puigraciós.

Avui he optat per baixar per la pista del Sot de can Badia amb petites variacions i un tram trialer preciós a la Plana de Dalt. De nou can Badia, i a sac cap a can Sunyer i a la Garriga.



Una escapada preciosa, divertida, una hora i mitja de bosc del bonic.

Llúdriga

Riu Congost.

Entre la Garriga i Gallicant, en un tram entre boscos, cultius, camps d'oliveres, el tren de Puigcerdà, i la C17, el riu modela un paisatge que convida a sentir-s'hi a gust, en un bosc de ribera ben definit.

Aquest dissabte, un grup de gent ha vingut amb un propòsit que m'ha cridada l'atenció:
trobar indicis de presència de la Llúdriga.

He anat amb ells, convidat per la meva filla, que treballa a ProjecteRius, una gent que avui ha organitzat una trobada per explicar el que pretenen, i com fer-ho, a la gent que voluntàriament mesurarà el riu en cada tram, prendrà dades de tot tipus que puguin ser interessants per investigar si aquest mustèlid s'hi pot trobar a gust en aquest tram de riu.

natura i sensibilitat, amor

Volia posar un link, però el vull posar amb unes paraules...

Vaig tenir la sort de conèixer aquest home, caminador, sabi i ple de sensibilitat un diumenge transparent de començaments de tardor pels avetars del Matagalls... la font del llop... ell i la gent que el seguíem... vam gaudir els nostre paradís, el Montseny.

Gaudiu!!!!