divendres, 3 d’octubre del 2008

pati


els patis que recordo...

deuria de ser molt petit, (de mides eh) perquè els recordo molt grans, amb racons que em recollien i on s'iniciaven jocs de tota mena, amb un tros de fusta, un cotxe petit o unes piles de ràdio gastades... i en la meravella de les nostres memòries tornen moments on quasi bé s'hi sent l'olor. Llum... tot amb la protecció del desconeixement de cap més obligació que la d'acabar-se la sopa,... o desfer... la bola de carn a la boca

ara tinc la possibilitat de veure sempre que vulgui el pati des de dalt, a la casa on vivia la senyora Quitèria, on els tres germanets Rallo ens hem muntat un piset per als nostres hobbies, i jo m'hi muntaré un sofaret llit per quan m'hi quedi a dormir.

m'agrada tenir un racó a la meva ciutat i tan aprop de la familia