dijous, 24 de gener del 2008

la Calma




























M'agrada pujar a la Calma en bicicleta. Sigui per la feréstega i lluminosa Vallforners... o combinant, amb trossos a peu, per Sant Cristòfol, el Mojó i el turó Munner, amb les seves belles tarteres... la durilla carretera des del poble de Tagamanent... per les rampes roges de can Coll, des de Vallcàrquera... o per la Codina o el Bellit...

Avui però, parlaré de la que crec és la pujada més còmode, i que surt al bell mig de la Calma al coll del Terrús, i passant per uns llocs que paga la pena aturar-s'hi: El Clot i la Mora des de la riera de l' Avencó.
Surto de l'aparcament que hi ha just a sota del Molí de l'Avencó, i que és una masia merendero i on també es pot visitar un gran pou de glaç. Per un pont metàl·lic per vianants, creuem la Riera i aviat deixem les darreres cases i l'asfalt per anar pujant suau ara un costat ara un altre de la riera que creuarem 3 cops, pels anomenats pont del Peu de Costa (Km. 1,55), pont de la Bisbal (km. 3,29) i pont de Picamena (km. 4,37). Passat aquest tercer pont, a 50 metres, hi ha una pista a la dreta a 180 graus, a cops amb una cadena. Ací comencem una pujada continuada però relativament còmoda d'un promig del 10 per cent fins al revolt de dreta de la carena Picamena (km. 8,03). Ja som a 865 m. d'alçària i es divisen les muntanyes blanques del Puigmal i voltants. Ens trobem en un atapeït bosc d'alzines amb un tram esquitxat de castanyers que contrasten magníficament. A partir d'ací la pendent minva al 6,5 % i ens dirigim cap al Clot, la casa que ja veiem des de fa una estona amunt a la carena. Poc abans d'arribar al darrer revolt que enfila recte a la casa, deixem a la fondalada, dos grans albars o pollancres que ens indiquen un punt humit. Ja tastem una mica de prat de muntanya, som a 935 m d'alçada i m'aturo a fer unes fotos al cartell que anuncia l'edificació. Cartell que utilitzo de trípode... En aquest lloc hi viu una familia, i es veu un tancat amb un ramat de cabres negres. Passem un parell de portes i seguim amunt per uns terres vermells, i en zona aclarida, només precioses alzines aïllades i dalt d'un turonet... apareix un campanar, a l'esquerra amunt... Sant Cebrià de la Mora, una esglesiola reconstruïda, en un paratge preciós, obertíssim i de llargues vistes, de pedra ben bé vermella , just al damunt de la casa del Clot. La pista que seguiré, deixa aquest llogaret a l'esquerra, però val la pena pujar-hi a fer un cop d'ull, una mica camp a través i amb pendents divertides. Som al km. 9,55, que m'ha costat 59m de bicicleta, però ja dic, molt còmodes. Des d'ací vaig pujant més o menys carenant i passo per un preciós camp de conreu just després d'haver creuat un ramat de xais amb el Pirineu al fons... un parell de revolts i tot flanquejant una mica la línia de carena per la dreta, per precioses lloses vermelles i divines alzines ufanes, es veu la Caseta i les construccions en runes del voltant. Sempre que passo per ací penso el mateix, que m'hi quedaria a viure , quina pau, i tan a prop del cel... soc a 1077 metres i segueixo pujant suau fins al Collet de Terrús, punt on arribo a la pista que jo li dic la "Panamericana" del coll de Tagamanent al coll Formic, (km. 12,1)

Ací va bé fer un plàtan, o una pixada, o saludar a algú, cosa que per als solitaris ve de gust. També fixar-se en els horitzons, Bertí, Pirineu, Montserrat, Matagalls... moltes de les muntanyes de les que amb els anys he anat acumulant records o visites, se'm presenten de nou, és la màgia del anar amunt, sempre amunt... i gaudir de les baixades divertides, allà on no penses més que en l'aire a la cara i el control de les gomes amb les pedres, els fangs, les sorres, o les meravelloses catifes de fulles... algun tram humit.... saltar, volar, res més al tarro.... visca la llibertatttt a la merda la merdaaaa!! se me'n va l'olla. Sóc feliç.


I ara un dels moments més bonics.... decidir per on baixaré, intentant no tenir que fer C17 per tornar on tinc el Dimoniet (el cotxe).

Avui ho faré per un lloc on només hi havia pujat. el Cafè, corral d'en Perera, la Figuera... Un moment!!! que encara no he arribat a dalt, queden uns 800 metres de Panamericana amb un promig del 7,7 per cent fins al coll del Cafè, on un filat creua el camí per on baixaré, a la nostre dreta. Sóc al punt més alt d'avui, a 1213 metres i porto 1h26m dalt de la bici. Em costa deixar els llocs on pujo, m'hi quedaria mirant com es mouen les ombres, com m'arriben els sons, i caminar, i fer fotos de totes les coses que m'atrauen... (tot m'atrau ! )







Em poso el casc i baixo eh!, també m'abrigo, i els guants amb dits...

Km.13,1: Passo i un filat i em llenço per terres vermells entre boscos, divertidíssim, sensació que comença l'aventura del descens, a veure si seré capaç de parar a pocs llocs... Desseguida sortim a una clariana amb dues restes de cases, l'anomenat corral d'en Perera (km.14,04), ací m'aturo una estona a mirar les pedres de les cases i els voltants, a fer unes fotografies i torno a buscar la pista que he deixat, en un punt on els grans blogs estratificats rojos, "asfalten" la pista. D'ací tornem a entrar al bosc i fer divertits revolts i salts, intentant seguir el llom de la carena.... en algun moment ens podiem desviar més a l'esquerra, però després hauriem tornat a agafar el bon camí... així que, a vall!, i amb la bona norma, de seguir el camí més fressat, arribem a la Perera, a la Figuera i a la seva ermita... (km. 17,63) ,un lloc que podeu mirar en aquest enllaç, que indica en la seva part inferior, la ruta que us he posat avui. Aconsello mirar el lloc des de terra de la bici, i aprofito per fer el darrer glop de líquid. Segueix la pista i desseguida arribem a la Codina, on s'està fent una estranya obre d'explanada amb pedra tan vermella. Al damunt de les runes de la casa, ramats de vaques i restes dels aterrassaments a les pendents entre alzines... l'aterrador cartell espantador de ciclistes novells de: ATENCIÓ TORO GASCÓ. Som al km. 18,72 i en un ràpid descens amb uns revolts, sortim de nou a la riera de l'Avencó, una mica més avall des d'on l'he deixada al pujar. Aquest tram és molt ample i llis, però hi ha pedreta a la pista i s'ha d'anar amb precaució... A sac Riera avall fins al cotxe... on l'olor de la carn a la brasa fa agafar gana... (km. 25,15) tot i que ja han tocades les quatre... cap a casa....

divendres, 11 de gener del 2008

Edmund Hillary

Avui me n'he assabentat de la mort, als 88 anys de l'explorador Edmund Hillary, que junt amb el xerpa Tenzing, van assolir el cim del Everest el 29 de maig del 1953. Com a muntanyenc m'ha cridat l'atenció la noticia. Amb el google earth ara és fàcil aproximar-se a racons de la terra tan inaccessibles i d'altres encara verges, talment com si hi fossis allà.... reconec que sóc un adicte...

També he aprofitat que tinc accés a una hemeroteca on puc consultar l'ABC i el diari marca, i mostrar la manera en com es feien ressò de la noticia, m'ha semblat interessant.

Poso, doncs una plana del diari del dimarts 2 de juny del 1953.



Remenant les edicions d'aquells dies del diari esportiu Marca, em crida l'atenció, no la publicació de la conquesta de l'Everest, sinó la de moltes noticies relacionades amb l'escalada i el muntanyisme.

En concret parla el 4 de juny del 1953 sobre el projecte d'un nou refugi a Camprodon (?) del Centre Excursionista de Catalunya, a prop del que ja fa anys esta en runes per diverses causes (...) a l'alta vall del Ter. Es refereix a l'antic refugi d'Ull de Ter, sota el Bastiments a una cota de 1700 metres, i a la construcció del que ara és el Xalet del CEC. També parla d'ascensions al Couloir de Gaube a la cara nord del massís del Vignemale, i d'ascensions al "Puro" ... (a Catalunya es diria Carall Trempat , o Cavall Bernat... ajaja








Diari Marca, edició del 3 de juny 1953

diumenge, 6 de gener del 2008

la trona

















Aquests dies d'hivern no conviden a matinar. Aparco el cotxe al costat d'un tractor de les obres d'electrificació de la línia del tren, a l'estació d'Aiguafreda. Ja som prop del migdia, avui no fa tant de fred, però després de dos dies de front atlàntic, el plugim i el algunes estones d'ahir tarda, la pluja, ha deixat ben empapadot el terra i pujats els colors de les roques i els fangs i sorres del paisatge. Surto en direcció sud pel carrer en direcció a l'Oller, una casa gran amb unes belles linies, i amb la cinglera al fons, preciosa (destaca el Grony), d'ací baixem al torrent de Valldaneu i pugem ja fins a trobar la pista que ens dur a Sant Pere de Valldeneu. (Aquest tros és un xic lleig, una mena de urbanització moderna a mig fer...) Però la lleugera pujada pel bosc aclarit d'alzines es bonic, i es veuen un parell de cases antigues que s'estan arreglant (la Rectoria, la Casanova i Can Benet) ,que transmeten pau... vinga aviat s'obre la plana, uns amples prats, i un camp d'oliveres joves. Al fons Sant Pere, on hi paga la pena aturar-se a fer una ullada, a la casa contigua i al cementiri. Està recentment reconstruïda l'església, i a mi, em crida l'atenció un rellotge rectangular groc al campanar.



Creuem el torrent de Valldaneu i un trosset de pujada i zigazagues ens dur arrant de cinglera, 100 metres completament verticals sobre el viaducte de pedra en corba tant admirat pels afeccionats al tren... no puc evitar aturar-me... així que no hi ha manera d'entrar en calor... És, una merda, vull pujar sense parar sentir caloreta i batecs de cor, i a l'hora ho vull veure tot, no es pot ser curiós; avui faig un tram de ruta nova, així que ja duc el xip d'aturades i arrencades... En algun revolt encara he trepitjada glaç... però avui les rodes s'agafen molt bé al terreny... serà la prudència i les gomes noves. Arribem a un collet ample amb un camp ben llaurat i baixem una mica, un torrentet i a la cruïlla que trobem anem a la dreta cap a can Castellar, si seguíssim per baix aniríem al Fabregar i la bassa del sot de la Guillotera. Anem trobant camps llaurats, i passem per les runes d'una casa a tocar de pista, just a un revolt de dretes. Desseguida sentim els gossos de can Castellar que treu fum per dues de les seves xemeneies. Just quan la pista gira cap a esquerra cap a la casa, al mateix revolt, una pista fangosa i roja puja ben dreta, avui seguiré per ací i a uns dos cents metres trobo la pista que va de can Valldaneu al coll de Pedradreta, i cap al castell de Montmany. En aquesta transició entre pistes, es fan unes noves extraccions de pedra...



Avui no hi he entrat, però val la pena visitar can Castellar, el dia que ho vaig fer, fa unes 15 0 18 setmanes, entre els gossos (lligats!!) que cridaven, una senyora des d'una finestra em deia que el camí no segui cap enlloc, jo li digué que només volia fer unes fotos... i va valer la pena, una cas preciosa, amb una explotació ramadera sembla que moderna i amb una capelleta.. un lloc encisador. Segueixo per la pista en pujada preciosa i còmode fins a la carena de Pedradreta, on flipo amb el paisatge preciós combinat d'olines, plana, cingle, i el castell de Montmany i Puigraciós al contrallum... deixo la bici arrepenjada ben dreta a una alzina, per fer servir el seient de trípode... quan em giro però!!! el Pirineu ben emblanquit des de cota 1100 durant aquests dos dies passats... impressionant... no paro de ser feliç... i tot això jo sol!!! imagina't amb algú al costat! Bé, ací la parada és llarga. Me n'aniria cap allà on viu el boig del castell, però avui ja ho tinc decidit: pujaré a peu el grau de la Trona, un tros de camí amb la bici a coll, però que em durà dalt dels cingles, i em permetrà gaudir de la plana alta i la baixada ràpida a Aiguafreda.



Una mena de pista-prat, fa tota la carena cap al coll de Pedradreta i de pet cap on trobem el corriol antic que puja al collet de la Trona. Hi ha un moment que un revoltet toca la paret de la trona... des d'ací es flanqueja la base de la roca i s'arriben als diferents peus de vies, on precisament avui hi ha una cordada. M'hi perdo una estona i torno al camí on en revolts, alguns fets amb pedres artificialment, s'arriba al collet que separa la Trona de la cinglera principal. D'ací un corriol entre garrigues i romanis, ens dur planejant cap a sota els cingles de can Bellavista Vella, on dos corps surten cridant, tot controlant el seu cel, les seves roques. Veig la pista que dur cap al castell, i els dos grans afloraments d'aglomerats rojos un xic per damunt de la pista.
D'ací, ja a dalt del cingle i gr cap al grau on una pista baixa de pet a Aiguafreda.



viaje


volar.

confias en la noche... bueno, allà creo ver un horizonte violeta.

los pajaros no vuelan de noche?

me arrullo y diseño mi sueño... a golpes de convicción

busco músicas, y bailo frente al espejo, y las soledades ponen coro a cada canción, que aun así me mueve.