Entre Sots

Entre el Sot del Bac al Nord, i el Sot de Montmany (Sots Feréstecs), en direcció E-W despenjant-se del Bertí, es troba la Serra de la Cospinera on s'hi alça l'enrunat Castell de Montmany (comte si us acosteu... doncs per allà, a uns 200 metres en direcció NW hi viu un home solitari a qui no li agraden les visites, ni al seu enrunat castell), que una mica més a l'E assoleix els 701 metres i després es bifurca cap a format dos vèrtex, el del Nord, anomenat Turó de la Cuspinera, on hi ha una creu posada pels veïns del Figueró que un cop l'any, l'onze de setembre s'hi apleguen. D'ací un caminet ens duu en un minut preciós entre el bosc jove que es regenera d'arboçar, garrigar, romanins, i molta varietat de verd que s'enfila fins a tres i quatre metres, fent un passadís sorprenent, que peta amb un màstil ben alt on hi flameja al vent una senyera. L'espectacle sobre l'estret del congost, des de Tagamanent a la Garriga és extraordinari, i al davant, creix el Montseny, enfilant-se corre cuita cap a la Calma, per la salvatge i agresta vall de Vallcarquera, i torrents a dreta i esquerra. Destaca la recent aclarida i blanca ermita de Sant Cristòfol de Monteugues, sota unes feixes conreades on s'hi dibuixa l'Alzina de can Valls.....

Escric tot això intentant descriure el lloc... i és que avui que feia dia preciós i no massa fred, he agafada la bici de muntanya i apa... cap a veure el Pirineu.... en 45 o 50 minuts de bici s'arriba a la Cuspinera, un dels llocs on es pot veure el Pirineu Oriental entre Moixeró i Canigó, just al nord, i ven al bell mig el Puigmal, completament vestit de blanc, altiu un dels sostres del Ripollès i la Cerdanya amb els seus 2913 metres.

Avui he fet una ruta senzilla, eren poc més de les tres de la tarda i volia una ruta variada i amb "descansillos"... això sí, sempre amunt, dels 245 metres de la Garriga als 620 del Turó de la Cuspinera. De la sortida Nord del poble, allà on hi ha els mobles, he tirat per l'autovia C17 poc més d'un kilòmetre, la vorera és ample i no es té massa sensació de perill... passat el km33, i just abans d'entrar al túnel, hi ha un pas que permet creuar en dues fases l'autovia i agafar la carretera vella, és una operació que s'ha de fer amb molta atenció i partit de la vorera dreta de la carretera, a peu, el manillar ben trincat i quan no ve ningú, córrer a la mitjana entre els dos sentits... ara, mirar la boca fosca del túnel per on venen com folls els cotxes... manillar ben pres, i correguda quan no veus ningú. Això només es pot fer si es va sol, en grup seria altament perillós i els xofers podrien tenir un ensurt... ufff ja hem passat (un altre dia explicaré les dues variant que conec per no fer això... Segueixo la vella n152, que passa per sota d'un alt pont del tren, i que passa entre el dic rocós i les cases de Gallicant, on hi fa bonic el vell cartell de Fonda Gallicant, aquesta hora de la tarda tan ben il·luminada la façana... desseguida del revolt a dreta, entro a l'esquerra a les piscines municipals i el polígon industrial de la Rompuda... tiro cap el polígon, i quan s'acaba en una mena de rodona ample la "civilització, segueix un caminet que aviat s'enfila i es planta a un morro rocós sobre Congost, a bona alçada eh! Ací girem a Ponent i pugem per un camí molt bonic, puja fort damunt del Torrent de Maries, i segueix els pals de telèfon que duen a can... Al final s'ha de fer una volta en sec a la dreta i sortim als camps i al magnífic lloc de Can Oliveres, on hi entrem per la recta majestuosa entre uns murs de categoria de pedra roja calcaria del triàsic... Passem per l'adormida gran casa que mereix una mirada, piscines amb Neptuns... enormitat, i en girar i passar entre tancats amb galls d'indi i oques, la casa dels masovers, preciosa raconada... anem a buscar la pista que volta la casa i passarà per dalt en sentit ara a llevant, fins a trobar la carrtera del Figueró a Montmany al km 2,9 en un revolt amb una vista preciosa a les tarteres que cauen del Turó Monner... (en tenen enamorat). Ara carretera amunt fins arribar una mica abans de la rasant de Montmany, ja sota les cases de l'Ullar. Ací una cruïlla amb un cartell que anomena unes cases (Romaní, can Pel Roig i les Pusses (la Casa Blanca ara)
Una mena de construccions il.legals pistes de tennis incloses... despisten en aquest lloc, on malgrat tot s'escolta el silenci, i es viu una pau extraordinaria.... bé... camí amunt cap a la Cuspinera, una pista ample, però amb fortes pendents al primer tram... fa el trajecte per la vora de la Cinglera, espectacular, enfilant-se al cel... preciós... una mica de terra vermellós amb guixos de colores blancs i verds, i ja som am que seria el bony sud de la bifurcada serra al seu extrem Est. Planegem i volem cap a la Cuspinera. Una important cruïlla de camins.... Pista més a l'esquerra al Castell de Montmany i el Prat (casa en runes camí de dalt del Sot del Bac), i a la dreta baixant per unes pendents de romanins i arboçars, en direcció NW, un camí preciós (ciclable però tècnic), ens deixaria just a l'espectacle del Sot del Bac, tan bonic d'arribar-hi des de dalt! També.

Entrem deixant a la dreta una gran alzina i una figuera, i les runes d'una casa... un caminet marcat amb pedres ens duu al mirador excel·lent de la Creu Cuspinera. M'enfilo al peu de la creu i gaudeixo de l'estimada terra pirinenca de l'alt Ripollès Cerdanya i Conflent.

Fer la volta també es espectacular, sobre la plana del Vallès s'alça la serralada litoral des de Tibidabo a la dreta i anant cap al nord... turó de Montcada, Montjuïc, Barcelona, Maresme i Corredor... en damunt de les muntanyes o entre elles, l'horitzó de la mar.

Una volteta que paga la pena, avui el dia és curt i fa fredor... quan se'n va el sol darrera del Puiggraciós... i torno pel mateix lloc aproximadament. Intento posat el mapa i el track per que una imatge val més que la pallissa que acabo d'escriure.... Com el Vallès... no hi ha res.

Sant Miquel del Fai

Fa calor, tot i així tinc mono de bicicleta, una mica de ruta i una mica de muntanya...

He estat 12 dies de viatge i això m'ha afluixat les cames.... Així que força liquid, un esmorzar un xic bé i a repassar les pressions de les rodes...

Agafo la carretera de l'Ametlla i Riells (Km 31), cap a Sant Feliu de codines, la BP 1432, planejo i baixo lleugerament fins a Bigues, al Km 25 on la carretera es posa al costat del Riu Tenes, que creuarem al Km 22, ací no puc deixar de fer unes fotos al magnífic i acolorit relleu, crec que un dels més fotogènics llocs del Vallès. Molta casa, i l'anar refent-se del gran incendi del 1994 que va arrasar quasi 3000 Ha a tot els cingles des del Fai al Congost.

Aquest darrer tram puja una mica i es fa molt bonic de fer, tota la carretera fins ara és estreta però amb poc tràfic, pel que es puja a gust. Poc abans d'arribar a la carretera C59, ja a la part baixa de Sant Feliu de Codines, un aflorament de roca roja (les roques de'n Villar) em criden de nou l'atenció... Som al Km 17,5 de la carretera que deixo i m'enfilo per la C59 pel centre del poble fins que trobo un indicador de Sant Miquel del Fai. Es la BV1485 que em duu cap a St.Miquel del Fai. Una vista super aèria, i un traçat planer i fàcil on es pot fer via... espectacular realment l'indret del Monestir, impressionant. Avui és diumenge i hi ha alguns visitants, llàstima d'una música fortíssima i quasi a ritme de tecno que omple la Vall del Tenes.

El riu Tenes reb un afluent just sota del Monestir, és el Rossinyol, i el creuaré després de la roca Gironella, en un espectacular i immens salt i balma esfereïdora. Ací prenc una pista poc transitada pel solt de les Taules, fins a la casa en runes del Soler de Bertí. Algun tram amb rampes molt dures del 20 per cent, dificultades per la pedra solta que algun tram m'obliga a posar peus a terra. Però no és el primer cop que passo per ací, així que... ja sé on em ficava. El problema però és la tremenda calor, i el no dur res de mossegar... ací l'he cagat. Tinc aigua però en trobo fluixet... això si, ja estic molt a munt, i d'aventura només em queda un tram curt, nou per a mi que em durà de les runes de Barnils al Puigfred i quan vegi el Clascar ja estaré salvat. D'allà en un moment, cal Mestret (que hi viuen) Grau Mercader (val la pena!), coll de la Tripeta i Santuari del Puigraciós, de d'on em tiro pels Tremolencs cap a la Garriga. Ufff.

El tram entre les runes de Barnils el cimet i ca l'Esmolet és no ciclable... i punxegut...

"a roda de dos"

He pujat per la ruta que més m'agrada el Puiggraciós. La Garriga (Pinetons), cal Boget, can Badia, i trialeres pels plans cap a la pista gran. Els romanins, les farigoles, l'argelaga i ara, les pomeres florides, tot, brunzeix d'abelles, i el primer tram, amb el solet, les olors són intensíssimes. Caloreta a la pujada... després vent fresc que obliga a abrigar-se. Des de la torre de guaita del Santuari del Puigraciós, es veu el Matagalls enfarinat, i també el Puig Drau, davant del Turó de l'Home que només se insinua. Avui la visibilitat és molt dolenta, tot i així s'albira molt subtilment el Pirineu blanc, des del Cadí al Bastiments.
Avui és diumenge i hi ha moviment de gent per aquests indrets, també per la pista que va cap al Coll de la Tripeta, on comença la curta i preciosa pujada per la cinglera. No m'aturo a fer fotos perque s'ha ennuvolat, i sobretot perque veig un ciclistes davant, així que un dia que no estic sol me'n vaig cap a ells. Els atrapo a dalt, a cal Mestret, i veig que tiren cap al Clascar, així que m'hi poso a a roda tot saludant-los.... gran cagada... o gran alegria, es piquen una mica i ostres, ells són dos... això no s'hi val, però jo endavant, només al tram final em fan bufar una mica massa, però és que ja sabien que allà es paraven on els esperaven altres dos.... crec que es van decepcionar en veure que un avi els havia pogut seguir.... i jo, content motxilla a terra, i fotos de la Mola, dels Cingles de Gallifa i de la vall que baixa cap a Riells, plàtan i una mica de líquid...
D'ací amunt no havia seguit mai, i avui m'he animat, i si cal perdre'm, arribaré com a cosa més dolenta a Aiguafreda, i d'allà per no anar per la C-17, podria tornar per la pista de Sant Pere de Valldeneu, i remuntar fins poder baixar pel Sot de la Guillotera.... Bé, segueixo a munt, i quan arribo als plans, en lloc de seguir la pista, me'n vaig per un camí (GR), molt estret però molt transitable, preciós, i que surt dalt de la trona, just sota unes cases i uns camps grans. Ací hi ha la cruïlla cap a la Trona , o seguir per la cinglera fins a la pista bèstia ample que baixa a Aiguafreda.
Decideixo baixar per camí marcat com Ruta dels Cingles, i zigazagueixo amb la bici a coll, fins al peu de la Trona, Coll de Pedra dreta i cap Can Castellar per la pista vermella, i d'allà direcció cap a Aiguafreda, i quan arribo a la bora de la cinglera, deixo i trenco a la dreta cap el Sot de la Guillotera. Punxada, i moltes fotos. En aquest lloc, on hi ha una gran bassa i uns prats ara ben verds, es troba la "comissura" dels llavis dels cingles del Sot de la Guillotera, i hi ha agulles separades totalment a la mena del Sot de Bac, en destaca una amb la caseta registre pels escaladors. Em crida sempre l'atenció la vegetació especial d'aquests petits llocs inexpugnables fora dels grimpadors que algun cop s'hi enfilen.
Deixo can Fabregar i em llenço per la contundent baixada cap al pas a nivell del Torn, una masia amb encara tocs romàntics, molt a prop del Congost, ben arresarada del vent de Nord.

De sobte, mentre negocio la segona baixada forta amb el cull més baix i darrera el seien, em trobo dos cavalls i un carro, i dos homes intentant alguna cosa. En plena rampa del 25-30 per cent, intenten esperonar els cavalls que estan cansats i no poden. Intento ajudar-los, però realment tenen un problema, i els aviso que més a munt hi ha un altre tram tan difícil com aquest. Després de intentar, frenar el carro amb una roca, fuetar els cavalls... es rendeixen, i jo no insisteixo en ajudar-los, perque crec que és perillós. Agafen el mòbil i demanen ajuda.... No em vaig atrevir ni a fer una foto.... una llàstima, ja que els dos, uns homes d'entre 45 i 55 anys, vestits de Country, amb cara de problemes. Potser havia d'haver telefonat al RACC... (Un autèntic 2 CV)

Passo el pas a nivell a tota merda i tiro per Santa Eugènia de Congost arrant de riu fins al Figaró, i travessant el poble, per la carretera antiga, Gallicant, i surto molt a prop ja de la Garriga, però amb dos quilòmetres de C-17, a sac per la vorera.... fa aire i costa mantenir la velocitat.

Un matí excel·lent.

la trona

Aquests dies d'hivern no conviden a matinar. Aparco el cotxe al costat d'un tractor de les obres d'electrificació de la línia del tren, a l'estació d'Aiguafreda. Ja som prop del migdia, avui no fa tant de fred, però després de dos dies de front atlàntic, el plugim i el algunes estones d'ahir tarda, la pluja, ha deixat ben empapadot el terra i pujats els colors de les roques i els fangs i sorres del paisatge. Surto en direcció sud pel carrer en direcció a l'Oller, una casa gran amb unes belles linies, i amb la cinglera al fons, preciosa (destaca el Grony), d'ací baixem al torrent de Valldaneu i pugem ja fins a trobar la pista que ens dur a Sant Pere de Valldeneu. (Aquest tros és un xic lleig, una mena de urbanització moderna a mig fer...) Però la lleugera pujada pel bosc aclarit d'alzines es bonic, i es veuen un parell de cases antigues que s'estan arreglant (la Rectoria, la Casanova i Can Benet) ,que transmeten pau... vinga aviat s'obre la plana, uns amples prats, i un camp d'oliveres joves. Al fons Sant Pere, on hi paga la pena aturar-se a fer una ullada, a la casa contigua i al cementiri. Està recentment reconstruïda l'església, i a mi, em crida l'atenció un rellotge rectangular groc al campanar.

Creuem el torrent de Valldaneu i un trosset de pujada i zigazagues ens dur arrant de cinglera, 100 metres completament verticals sobre el viaducte de pedra en corba tant admirat pels afeccionats al tren... no puc evitar aturar-me... així que no hi ha manera d'entrar en calor... És, una merda, vull pujar sense parar sentir caloreta i batecs de cor, i a l'hora ho vull veure tot, no es pot ser curiós; avui faig un tram de ruta nova, així que ja duc el xip d'aturades i arrencades... En algun revolt encara he trepitjada glaç... però avui les rodes s'agafen molt bé al terreny... serà la prudència i les gomes noves. Arribem a un collet ample amb un camp ben llaurat i baixem una mica, un torrentet i a la cruïlla que trobem anem a la dreta cap a can Castellar, si seguíssim per baix aniríem al Fabregar i la bassa del sot de la Guillotera. Anem trobant camps llaurats, i passem per les runes d'una casa a tocar de pista, just a un revolt de dretes. Desseguida sentim els gossos de can Castellar que treu fum per dues de les seves xemeneies. Just quan la pista gira cap a esquerra cap a la casa, al mateix revolt, una pista fangosa i roja puja ben dreta, avui seguiré per ací i a uns dos cents metres trobo la pista que va de can Valldaneu al coll de Pedradreta, i cap al castell de Montmany. En aquesta transició entre pistes, es fan unes noves extraccions de pedra...

Avui no hi he entrat, però val la pena visitar can Castellar, el dia que ho vaig fer, fa unes 15 0 18 setmanes, entre els gossos (lligats!!) que cridaven, una senyora des d'una finestra em deia que el camí no segui cap enlloc, jo li digué que només volia fer unes fotos... i va valer la pena, una cas preciosa, amb una explotació ramadera sembla que moderna i amb una capelleta.. un lloc encisador. Segueixo per la pista en pujada preciosa i còmode fins a la carena de Pedradreta, on flipo amb el paisatge preciós combinat d'olines, plana, cingle, i el castell de Montmany i Puigraciós al contrallum... deixo la bici arrepenjada ben dreta a una alzina, per fer servir el seient de trípode... quan em giro però!!! el Pirineu ben emblanquit des de cota 1100 durant aquests dos dies passats... impressionant... no paro de ser feliç... i tot això jo sol!!! imagina't amb algú al costat! Bé, ací la parada és llarga. Me n'aniria cap allà on viu el boig del castell, però avui ja ho tinc decidit: pujaré a peu el grau de la Trona, un tros de camí amb la bici a coll, però que em durà dalt dels cingles, i em permetrà gaudir de la plana alta i la baixada ràpida a Aiguafreda.

Una mena de pista-prat, fa tota la carena cap al coll de Pedradreta i de pet cap on trobem el corriol antic que puja al collet de la Trona. Hi ha un moment que un revoltet toca la paret de la trona... des d'ací es flanqueja la base de la roca i s'arriben als diferents peus de vies, on precisament avui hi ha una cordada. M'hi perdo una estona i torno al camí on en revolts, alguns fets amb pedres artificialment, s'arriba al collet que separa la Trona de la cinglera principal. D'ací un corriol entre garrigues i romanis, ens dur planejant cap a sota els cingles de can Bellavista Vella, on dos corps surten cridant, tot controlant el seu cel, les seves roques. Veig la pista que dur cap al castell, i els dos grans afloraments d'aglomerats rojos un xic per damunt de la pista.

D'ací, ja a dalt del cingle i gr cap al grau on una pista baixa de pet a Aiguafreda.