la Calma

Aquest és el perfil de la sortida en BTT des de la Garriga a Santa Eugènia del Congost per caminets i pistes, i un trosset de C17 fina a Aiguafreda. Desseguida d'entrar-hi girem a la dreta cap al Molí de l'Avencó, on creuem el riu per un pontet de vianants i ja seguim els carrers i després la pista que puja tota l'estona al costat de la Riera de l'Avencó que en la seva part alta s'anomena Riera de Picamena. Bàsicament a nivell ciclable hi ha tres rutes per ascendir des d'ací a la Calma, la primera seria la pista que trobem a la dreta en sobtat revolt i cadena, que puja ample i amb un sol de grava afegida... Aquesta en duu a la Codina (runes) i a la Figuera i la Perera (sense sostre)... aquesta la deixem avui, seguim Avencó amunt, i després de deixar a l'esquerra la bonica casa i lloc de la Casa Nova de Sant Miquel... creuem la riera i desseguida revolt tancat a la dreta, s'enfila forta, pel damunt de la runa de la casa de Picamena... Convé reservar ja que el primer tros fins al primer revolt puja amb un mantingut 14%, després ja mimba i es manté sobre el 10% fins a la cota 850 aproximadament. Ja pujant veiem allà dalt la casa del Clot, que sembla a caure muntanya avall... quan ja som a la cota 900 i ens acostem a la casa... un pou de pedra rodó i el cartell que anuncia la casa ens convida a aturar-nos i mirar la pista que hem fet, pedregosa sobre terrenys antiquíssims i on l'alzinar s'hi troba a gust...

De la casa en amunt... trepitgem terrenys vermellosos i prats on les olines es desenvolupen lliures i rodones... Paga la pena acostar-se a l'església de la Mora, Sant Cebrià de la Mora... l'Avencó i la Serra de l'Arç deia enrere i llunyà el Bertí... i al seu darrera Sant Llorenç del Munt i Montserrat... No tenim pèrdua... sempre la pista vermella i amunt... la Caseta, els seus prats per quedar-s'hi!... i ja aviat la pista gran que travessa la Calma... d'ací al Collet de Sant Martí, just sota del Tagamanent, hem d'enfilar-nos encara una mica... Precioses les vistes als massissos grans del Montseny! La tarda... passa un ramat amb el pastor i la seva dona amb un cotxe... Quin goig ser ací dalt... La baixada a ca l'Agustí trepidant... i també el caure cap a Vallcàrquera... on s'hi arriba amb ganes de planor..... Us deixo el perfil!

Entre Sots

Entre el Sot del Bac al Nord, i el Sot de Montmany (Sots Feréstecs), en direcció E-W despenjant-se del Bertí, es troba la Serra de la Cospinera on s'hi alça l'enrunat Castell de Montmany (comte si us acosteu... doncs per allà, a uns 200 metres en direcció NW hi viu un home solitari a qui no li agraden les visites, ni al seu enrunat castell), que una mica més a l'E assoleix els 701 metres i després es bifurca cap a format dos vèrtex, el del Nord, anomenat Turó de la Cuspinera, on hi ha una creu posada pels veïns del Figueró que un cop l'any, l'onze de setembre s'hi apleguen. D'ací un caminet ens duu en un minut preciós entre el bosc jove que es regenera d'arboçar, garrigar, romanins, i molta varietat de verd que s'enfila fins a tres i quatre metres, fent un passadís sorprenent, que peta amb un màstil ben alt on hi flameja al vent una senyera. L'espectacle sobre l'estret del congost, des de Tagamanent a la Garriga és extraordinari, i al davant, creix el Montseny, enfilant-se corre cuita cap a la Calma, per la salvatge i agresta vall de Vallcarquera, i torrents a dreta i esquerra. Destaca la recent aclarida i blanca ermita de Sant Cristòfol de Monteugues, sota unes feixes conreades on s'hi dibuixa l'Alzina de can Valls.....

Escric tot això intentant descriure el lloc... i és que avui que feia dia preciós i no massa fred, he agafada la bici de muntanya i apa... cap a veure el Pirineu.... en 45 o 50 minuts de bici s'arriba a la Cuspinera, un dels llocs on es pot veure el Pirineu Oriental entre Moixeró i Canigó, just al nord, i ven al bell mig el Puigmal, completament vestit de blanc, altiu un dels sostres del Ripollès i la Cerdanya amb els seus 2913 metres.

Avui he fet una ruta senzilla, eren poc més de les tres de la tarda i volia una ruta variada i amb "descansillos"... això sí, sempre amunt, dels 245 metres de la Garriga als 620 del Turó de la Cuspinera. De la sortida Nord del poble, allà on hi ha els mobles, he tirat per l'autovia C17 poc més d'un kilòmetre, la vorera és ample i no es té massa sensació de perill... passat el km33, i just abans d'entrar al túnel, hi ha un pas que permet creuar en dues fases l'autovia i agafar la carretera vella, és una operació que s'ha de fer amb molta atenció i partit de la vorera dreta de la carretera, a peu, el manillar ben trincat i quan no ve ningú, córrer a la mitjana entre els dos sentits... ara, mirar la boca fosca del túnel per on venen com folls els cotxes... manillar ben pres, i correguda quan no veus ningú. Això només es pot fer si es va sol, en grup seria altament perillós i els xofers podrien tenir un ensurt... ufff ja hem passat (un altre dia explicaré les dues variant que conec per no fer això... Segueixo la vella n152, que passa per sota d'un alt pont del tren, i que passa entre el dic rocós i les cases de Gallicant, on hi fa bonic el vell cartell de Fonda Gallicant, aquesta hora de la tarda tan ben il·luminada la façana... desseguida del revolt a dreta, entro a l'esquerra a les piscines municipals i el polígon industrial de la Rompuda... tiro cap el polígon, i quan s'acaba en una mena de rodona ample la "civilització, segueix un caminet que aviat s'enfila i es planta a un morro rocós sobre Congost, a bona alçada eh! Ací girem a Ponent i pugem per un camí molt bonic, puja fort damunt del Torrent de Maries, i segueix els pals de telèfon que duen a can... Al final s'ha de fer una volta en sec a la dreta i sortim als camps i al magnífic lloc de Can Oliveres, on hi entrem per la recta majestuosa entre uns murs de categoria de pedra roja calcaria del triàsic... Passem per l'adormida gran casa que mereix una mirada, piscines amb Neptuns... enormitat, i en girar i passar entre tancats amb galls d'indi i oques, la casa dels masovers, preciosa raconada... anem a buscar la pista que volta la casa i passarà per dalt en sentit ara a llevant, fins a trobar la carrtera del Figueró a Montmany al km 2,9 en un revolt amb una vista preciosa a les tarteres que cauen del Turó Monner... (en tenen enamorat). Ara carretera amunt fins arribar una mica abans de la rasant de Montmany, ja sota les cases de l'Ullar. Ací una cruïlla amb un cartell que anomena unes cases (Romaní, can Pel Roig i les Pusses (la Casa Blanca ara)
Una mena de construccions il.legals pistes de tennis incloses... despisten en aquest lloc, on malgrat tot s'escolta el silenci, i es viu una pau extraordinaria.... bé... camí amunt cap a la Cuspinera, una pista ample, però amb fortes pendents al primer tram... fa el trajecte per la vora de la Cinglera, espectacular, enfilant-se al cel... preciós... una mica de terra vermellós amb guixos de colores blancs i verds, i ja som am que seria el bony sud de la bifurcada serra al seu extrem Est. Planegem i volem cap a la Cuspinera. Una important cruïlla de camins.... Pista més a l'esquerra al Castell de Montmany i el Prat (casa en runes camí de dalt del Sot del Bac), i a la dreta baixant per unes pendents de romanins i arboçars, en direcció NW, un camí preciós (ciclable però tècnic), ens deixaria just a l'espectacle del Sot del Bac, tan bonic d'arribar-hi des de dalt! També.

Entrem deixant a la dreta una gran alzina i una figuera, i les runes d'una casa... un caminet marcat amb pedres ens duu al mirador excel·lent de la Creu Cuspinera. M'enfilo al peu de la creu i gaudeixo de l'estimada terra pirinenca de l'alt Ripollès Cerdanya i Conflent.

Fer la volta també es espectacular, sobre la plana del Vallès s'alça la serralada litoral des de Tibidabo a la dreta i anant cap al nord... turó de Montcada, Montjuïc, Barcelona, Maresme i Corredor... en damunt de les muntanyes o entre elles, l'horitzó de la mar.

Una volteta que paga la pena, avui el dia és curt i fa fredor... quan se'n va el sol darrera del Puiggraciós... i torno pel mateix lloc aproximadament. Intento posat el mapa i el track per que una imatge val més que la pallissa que acabo d'escriure.... Com el Vallès... no hi ha res.

9,81

Això que em fa estable de peus a terra. A mi, i a tu, i a totes les coses... Quin seria el millor valor de G? 9,7... 6... o només una miqueta... posem 3,14...

G fa que pugi pinyons quan m'enfilo... i que en baixi quan torno a casa... llançat... G fa que em posi el casc... l'amiga de Newton. G.

La llibertat de moviment a la terra... G ens posa en forma. G aplana, unifica. G engrana les peces... uneix i esqueixa. G

Granits de Vallfornés

Ara sento tronar, ja és mitja nit, i no fa ni tres hores que estava baixant del Pla de la Calma...
He pujat per Cànoves i Vallforners... un viatge diferent, únic... només faltava que s'hagi arreglada una font amb cabal del bò cap a la cota 880... No m'he entretingut massa, ja que volia arribar amb llum a casa... A les 9 tocades deixo els darrers revolts on conviuen alzines, fajos i algun avet... i diviso la casa alta de Vallforners, ja som per damunt dels 1200, però no m'aturo, cau la llum i les boires corren de pressa abraçant els relleus un xic més baixos a l'est (per on he pujat).

Dalt de la calma desapareixen els granits, afloren estrats més moderns... fins al Tagamanent... dubto... i decideixo tirar-me cap a Vallcarquera on arribo amb pocs minuts.... una baixada trepidant...

Mmmm el meu paisatge preferit.... Avui, la vall de Vallforners...

Turó de Santa Margarida (can Prades o can Parades)

Del cel blavíssim la llum ressalta amb força les siluetes de les cases, les persones... la dels arbres i la de les fustotes del pas a nivell a l'entrada sud de l'estació de la Garriga. Som al Km 33,3 de la BP 5107 de la Garriga a Samalús i Cànoves. Puja amb regularitat, tot deixant a l'esquerra la darrera part de cases de la Garriga, a la dreta, oliveres i bona vista a mesura que ens anem enfilant. La carretera és poc transitada i d'aquelles que agrada fer en bici... avui amb BTT perquè quan travessi el torrent dels Monjos, i just sota la línia elèctrica, agafaré una pista a l'esquerra, molt sorrenca i solana i que puja fort carenant, en direcció nord, uns 800 metres, fins a una pista que on seguirem a la dreta, passant el Torrent de la Caseta. Després d'uns "tastos" pel bosc... rectifico i segueixo la pista més marcada i en descens que passa per sobre la Caseta, i segueix pel costat del filat o tanca que limita els camps d'oliveres del castell del Bori. Just al damunt de la casa, en tancat revolt a l'esquerra deixem la finca senyorial i ens enfilem cap a ponent. Des d'aquest punt es divisa sota els jardins del Bori, bona part de les cases de Samalús: l'església de Sant Andreu, Can Julià, Can Mascaró, Can Berenguer, Mare de Déu de la Salut... etc.

La pista va pujant fent llargues ziga zagues, pel mig d'un bosc aclarit d'alzines i amb un sotabosc molt fet malbé. Els darrers vents forts van tombar molts dels llargueruts pins que més a ponent emergeixen de l'alzinar... Sento cabres i les escolto, senyal de que estem a prop de can Prades, on una mica més avall, en una clariana preciosa plena de farigola, hi ha tancats i dipòsits d'aigües pels animals.

A mi m'enamora can Prades o Can Parades... Enrunada però amb una façana que m'agrada i trobo plena de interès... començo a imaginar-me les vides dels seus homes en els temps passats, fins el final, no deu de fer potser ni dues generacions... Es troba el lloc just sota del cim de Santa Margarida,un turó d'alzinar que sols arriba als 796 metres sobre el mar, però que te cert aire altiu des d'alguns llocs des d'on el mirem.

Agafo la pista que passa just pel damunt de la casa ... un tros preciós, on hi ha un poti poti de roques... calcàries que juguen amb granits en divertides zones de contacte... la vista sobre el Vallès és imponent, i el mar pel damunt de les serralades del Maresme. La volta amb vista aèria s'acaba en endinsar-nos alytre cop al bosc al coll de Carpís (742m) Ací canvio de besant, seguint la pista que ni puja ni baixa molt, per les pendents de ponent, fins al damunt de Can Valls... Tenim a la dreta els cims de Roca Centella i la carena del Mojó. Quan hem deixat el coll de Carpís, a uns 830 metres i en un revolt molt marcat a dretes, he deixat el que seria el camí cap a la bessant de Llevant, sobre la vall de Vallfornés i l'accés al Mojó.

Tagamanent i Alzina de can Valls

Avencó

El Montseny.

A Coll Formic, i cap, on se'n va el sol, es van fonen encara algunes congestetes de neu d'aquest hivern que ens ha vingut fort... Es va reunint l'aigua entre barrancs i sots i ... així que per sota del Pujol, sembla ja un riu! És la riera de l'Avencó, que just al sud del municipi d'Aiguafreda desemboca al Congost, tot donant el nom a la barriada.

Ara quan els brots estàn a punt d'esclatar, és el moment de molta visibilitat... que els arbres frondosos treuen.... així que... es descobreixen roques i camins, i també el curs de l'Avencó mentre pujo per la pista que a la besant esquerra, puja fins a la cadena després de la presa que hi ha a l'explotació ramadera del Pujol.


L'explanada de sota la casa, abans del primer revolt, és preciosa... la gespa mossegada pel bestiar i els arbres que creixen amples i forts al prat. Algun roure fins hi tot, encara amb totes les fulles de l'any passat i a punt de brotar.... La pista que puja en direcció a Coll Formic, és una pista poc transitada, estreteta, boteruda i que es fa estimar. El sòl és molt àcid, riques antigues molt metamorfosades amb vetes de quars... això la fa pedregosa i seca.

Guanyo alçària i em crida l'atenció la part alta del meu horitzó, al nord-est, on les alzines juguen amb els fajos...

Arribo al Collet de les Bigues.... després d'una pujada molt forta i ara si, per terrenys fangosos...

De sobte el Matagalls, la carretera que puja del Brull... i tres o quatre masies .... l'Avencó allà dalt.... i em ve al cap la font Tornadissa... on recordo veure de molt jove les meves primeres sangoneres... ai! que s'esmicolen a la cantimplora d'alumini folrada de verdet....

Avui la pista del pla de la Calma estava tancada al trànsit rodat, això m'ha permès gaudir-la de forma intensa... silenci... el bestiar... la magnífica vista a les neus... aquest hivern per perpètues... del Matagalls i Agudes-Home

la Peçola -- Whisqueria

Quan deixes la Garriga, en direcció nord...

...i tot just després de passar per sota el pont del tren, de la línia de Barcelona a França per Puigcerdà, a un revolt perilloset a esquerres, trobem una entrada, on, a part d'una "wisqueria", una pista s'enfila eixerida cap a la muntanya de can Plans.

Sempre hi ha una cadena, però aquests dies s'està "retocant" la C-17, i per accedir-hi la gent de l'empresa de Saragossa... que hi treballa, no hi és.

Una gran màquina es va menjant l'esperó rocós entre la benzinera i la Peçola, i gairebé es menja la pista per la que avui pujo....

Es un recorregut que no faig massa, ja que s'ha de posar un bon tros peu a terra..., però és salvatge i ric en varietat de roques i plantes.

Passem per un tros humit, seguint el torrent de la Peçola, que reuneix les aigües que baixen de la Serra de Temporals, Sant Cristòfol i els boscos de Can Plans, i la Creu!! Un revolt a esquerra on deixo una pista que aniria a parar a la pista que puja a Sant Cristòfol pel torrent de l'Enrabiada, i som a la sorrera, una petita explanada a peu de torrent, on es carregaven les pedres i el sauló granític de la vessant del Plans.

A partir de la cota 380, la pujada és molt forta i el sol de roques esquistoses... baixo de la bici i apa amunt... una petita zigazaga que és un mostrari de roques, i uns filons de quars que creuen la pista i es poden trobar petites "boques" amb cristallets. Després d'un bonic revolt a esquerres amb alguns grossos pins i flors de margarides de cop, podem ja ciclar... amunt poc a poc... fins que entrem en territori triàsic, de roques vermelles i argiles del mateix color.

Arribem a un canvi de rasant on la perspectiva canvia, ara... al devant la serra Cuspinera i els Cingles de Bertí... just volant sobre el dic de Gallicant i el Figaró. Lloc on em perdo a fer fotos i a seguir un antic camí que puja en direcció al collet de la creu de can Plans...

D'ací una baixada per on la pista deixa a dreta i en uns afloraments importants de gresos rojos, una petita balma fent de refugi o cabana amb semipared construïda... em crida l'atenció que hi ha palla al terra... i és que potser algú hi ha anat a dormir... molt sovint... jo veig llocs que dic... ací una nit i vinc a dormir... i ho faré eh!

Recordo que ja ho feia a la Vall de Ribes, a la caseta d'obres del tren al pk.18... fins hi tot amb els nanos....

Bé... tornem a avui... desseguida arribem a la pista que puja del Figaro a Sant Cristòfol per can Plans, on és impossible no aturar-se devant la bellesa del lloc... i... hi viuen i avui hi havia bogada...

Visca la terra!

Tarteres i alzines -- Turó Monner

Fa un dissabte preciós.

M'enfilo per la pista del Torrent de l'Enrabiada, que s'agafa després de la rotonda nord de la Garriga, a la C-17. Passo entre una nau nova, i una de venda de materials per a la construcció....

La pista comença darrera de les naus, creuant la via del tren per sota, i puja de valent en ambient humit i terra sorrenca. Es puja fort, (només amb un respir al Pla dels Temporals... (vaja noms! )), fins a l'ermita de Sant Cristòfol de Monteugues. Som a 655 metres, en mig d'un alzinar, i a tocar dels prats de Can Valls.

L'explanada de l'ermita és un lloc agradable, amb tilers i acàcies, algunes molt velles, realment fotudes. La pista segueix, vermella, cap a la Creu de Can Plans en lleuger descens, i es veuen damunt d'ella algunes grans alzines sureres, sobre granits vermells...

A la dreta de l'ermita, hi ha una cadena que impedeix el pas dels cotxes. Seguirem per ací en un tram molt agradable fins a la casa de can Valls, on el camí gira 180 graus per un sol pedregós i en forta pendent. Passem una segona cadena, i en zigazagues contundents, ens enfilen fins a l'Alzina de Can Valls, un arbre formidable per admirar i abraçar. Seguim fins a un collet on es veu molt aprop el Tagamanent, i avui, la neu de la part més Oriental del Pirineu i muntanyes del Berguedà. El camí segueix carenant per un bosc preciós. Deixem una pista a la dreta que puja fortíssima cap al Pla de la Batalla i Roca Centella, i seguim per l'esquerra, la pista més consolidada, ascendint per la Font dels Pastors (que no l'he vista mai...) Ací hi ha un tram cap a la cota 880 on poso peu a terra, ja que la pujada molt forta és a més molt continuada...

Passem la per més obaga fins a creuar el torrent de la Font dels P. i desseguida el sol!!!, la vista és preciosa sobre la Vall de Vallcàrquera... quina meravella de fondalades salvatges!, quins boscos d'alzinars!!! i sobre tot m'atrau que si te'ls mires en detall, arreu es troben records dels temps passats... murs, pistes d'antigues mines... Segueixo fins als Pous, o Collada del Mojó (segons mapa Alpina). Ací m'endinsaré en direcció sempre nord, carenant les Carenes de'n Bosc en direcció nord. Es un camí estretíssim però net entre les alzines i pedres, i en el seu primer tram fins a la Collada Fonda, o collada de les Palomeres (969 m) és pràcticament cent per cent ciclable, i preciós, un luxe dels de veritat.... mmm

L'objectiu és arribar al Pla de la Calma, a l'alçada del Parany, una mica més amunt de ca l'Agustí...

Ara entrem al que són les "costes de Monner", per la vessant occidental, "penjat" sobre la Vall de Vallcarquera, impressionant... Alzines espeses, i les tarteres, unes formacions que la pendent i el tipus de roca permeten, que de lluny es veuen com unes clapes a l'alzinar... el camí en creua dues o tres, alguna de llarguíssima, amb una gran roca verda pels líquens que contrasta amb el to en conjunt rogenc de la pedra solta. S'avança lentament i es passen per un parell d'agulletes on és fantàstic aturar-se i enfilar-s'hi a seure i observar... El mapa de l'Alpina anomena "el Portalet" a un collet rocós, amb gendarme, i des d'on desseguida s'arriba al coll d'en Jordi (ja tinc un coll !)

Passem a la vessant oriental, la de Vallforners... també és espectacular, ara es veuen els fajos i els avets a la part alta de la pista que arriba a la Casa Nova de Vallforners (ja al pla de la Calma, sota el Suí)

Ací trobem un sol granític i sorrenc fins que es torna terrós i entre un bosc aclarit d'alzines sortim als prats del Pla de la Calma, a uns 1150 metres. Trobem la transitada pista que de vé per la dreta des del Coll Formic i segueix en ràpid descens a l'esquerra cap a la casa de Cal Agustí, el Bellver i collet de Sant Martí, just sota el turó del Tagamanent.

En arribar el Pla de la Calma la vista al nord és un espectacle, en un dia tan clar, des del Cadí fins al Canigó, aniria posant nom a les muntanyes que es destaquen ben definides.

La baixada la faig per Can Coll i cap a Vallcàrquera.

Des del collet de Sant Martí, tiro per la pista que baixa a buscar la carretera al poble de Tagamanent, però desseguida la deixo per tirar-me a l'esquerra per una pista trencadota, que aprofita el capbussament dels estrats per fer via.... una baixada preciosa de les de gaudir, només el sol, ja baix em fa baixar algun tram prudentment pel contrallum.... Si hagués matinat...

però totes les hores del dia són precioses.

Arribo a casa amb una gana... i molta feina per triar fotos i passar la ruta del gps als mapes

Em poso al llit repassant el recorregut...

puig celverís

No m'agrada matinar...

les 14:10

cau de ple el sol, collada de can Nadal a Ribes Altes. Amb la cara ben embetumada de protecció solar gaudeixo de nou d'aquesta vall. Ara al principi encimentada. Que hi farem. La primavera va pujant, i ara gaudeixo de les violetes que a la Garriga ja ens han deixat. M'aturo al primer revolt, allà on comença la pista al riu i cap al Serrat.

Pista amunt, molt amunt, fins la collada alta de Meianell. D-ací prat i flors, molta part arrossegant la bici, i el darrer tros amb ella a coll. Clapes de neu... flors... un dia excel.lent

pel Puigraciós

Aquest matí el sol, sortia i s'amagava molt sovint. S'anuncia canvi de temps, així que m'he afanyat a fer una escapada per les vessants del Puiggraciós. He sortit de la Garriga pels Pinetons, seguint el Congost fins a la casa de can Palau, just sota el gran viaducte metàl.lic, centenari, del tren de Barcelona a Puigcerdà. Ull amb algun tram on s'ha de baixar de la bici... Un cop sota el pont, s'ha d'entrar a les cases, i desseguida la pista arrenca amunt a la dreta, tot girant a esquerra, i atent a un trencant que, a la dreta, s'enfila estretet i amb fressat de cavalls. La pendent és forta, però passa allò de que quan el caminet és bonic, es puja divertit i amb forces... no puc evitar parar a fer unes fotos al viaducte. El sol segueix entrant i sortint dels cotons blancs i grisos, i sento que em sobra una mica de roba... m'agrada però aquesta pujada. Una doble ziga zaga, i sortim de nou a la pista més fressada, que seguim a la dreta i que segueix enfilant-se amb ganes. Em trobo una parella, l'home dalt d'un cavall gris, i la dona amb un setter negre gros i tranquil. Baixen distesos i m'arrenquen un somriure. Som en el que s'anomena el Bosc de can Palau. Pugem amb comoditat i el sol de roques molt variables, es fa entretingut, però a l'hora trobem un tram durillo de pedra i fort desnivell. Jo aprofito per fer una paradeta i poma golden de Girona. Llavors enfilo aquest tram sense fer el pena, una mica sobradet... uns revolts preciosos de lliçons de geologia i apa, la darrera pujada al pla de Montcau, un preciós bosc d'alzinar d'aquells on es pot tocar el senglar... (veure mapa)

Molt recomanable entrar-hi i fer els 300 metres plans per dins del bosc aclarit. Una antiga cabana en runes en mig dels arbres en trasllada en el temps. Som a 495 metres, i ara baixarem una mica en divertida baixada per sol vermell fins a la colladeta que separa les valls de Montmany i la de Tremolencs, un lloc des d'on es pot baixar al Figaró i Can Oliveres pel nord, o tornar a la Garriga per can Sunyer al sud. Nosaltres seguirem la pista que s'enfila més (sempre amunt!!!) també en direcció sud, un revolt, una mica més i sortim a una explanada amb repartiment de camins. La pista més fresada és la ruta normal per can Badia per pujar el Puiggraciós, però si seguim nord, un camí trialer molt divertit arrenca entre brucs i romanins florits, arboçar i olines... una ruta quasi tota ciclable, amb algun tram de molt forta pendent; és qüestió de dosificar... i també gaudir d'alguna paradeta a fer fotos i xarrupet de líquid. El darrer tram fins a mas Miquel és ben dret i descompost... Ja som sota el mirador del Puigraciós.

Avui he optat per baixar per la pista del Sot de can Badia amb petites variacions i un tram trialer preciós a la Plana de Dalt. De nou can Badia, i a sac cap a can Sunyer i a la Garriga.



Una escapada preciosa, divertida, una hora i mitja de bosc del bonic.

on son les pedres....

A cops passa que una màquina aplana una pista.... ja feia temps que es tallaven pins i brossa; avui m'he trobada una pujada a Sant Cristòfol, sense pedres, sense branques, sense estrebades de cama, ni canvis de pinyons desesperats...

Ahir va entrar la primavera astronòmica, però aquest matí la temperatura era baixa i el cel ben tapat. A les vores dels camins violetes i a les vores del bosc el bruc florit i al bosc de ribera brotons i els oms florits de verd i ....

Tot i voler pujar tranquil, la pista aplanada fa que pugis de pressa i al final et canses igual, només que sense voler, he fet un dels millors temps: des del pas sota via a l'ermita, menys de 35 minuts, que per un iaio com jo.... no està malament. M'agrada seguir una mica amunt... passo la cadena que dur a can Valls, i d'allí la segona cadena que puja cap a la gran Alzina de can Valls, un arbre monumental, que emociona fins hi tot al Zaplana que ja és dir.... Un cop allà fins al collet que distribueix varies rutes, cap a la carena del Turó Munner i cap al Pla de la Batalla.... Avui però el dia era fredot i he canviat de idea, i en lloc d'anar cap a la carena de la roca Centella i baixar per Vallforners, m'he dedicat a perdre'm per una pista enverduride pels voltants de la font dels pastors... algun tram a peu per no punxar les dues rodes.... cosa que passa quan trepitges alguna bona branca d'esbarzer. Flors i molses, sobretot molses, i líquens, quin goig... he fet un ram ben gros de verd groc i blanc i he tornat al collet de l'alzina i baixat per la mateixa pista que ho pujat. Arreglada es baixa de meravella, tot saltant en els lloms d'ase per les aigües.... també he batut el temps de baixada amb menys de nou minuts... un goig, hauria estat divertit compartir-ho.

A la tele Ben Ur per variar, i un any més la copa del rei pels monàrquics....

GTM+1

Arriba la tardor i amb ella la tarda es va escurçant... així que cada cop tinc menys temps per fer un tomb amb la bici quan surto d ela feina.... fins que de sobte.... patapam... passem de GMT+2 a GMT+1.... vull dir que ja és fosc!!! ahir sortia a les sis de la feina i ja era fosquet.

Ah però a grans mals, grans solucions... i avui, m'he aixecat, tot i ser un dia laborable... a les nou... cafetó... galetes maries de Núria... xocolata amb avellanes.... i vestit de ciclista!!!!! ja aniré a treballar quan pugui!!!

Mira!. Ha fet un matí clar i frescot... però he pensat que quan passes per sota el tren i m'enfilés per torrent de l'Enraviada... desseguida tindria caloreta... El bosc d'aquesta part del Vallès, està força humidot enguany, i arreu de les vores de la pista surten bolets, molses i falgueretes sota les alzines i els arboçars.... la pluja ha tret la sorreta de la pista, i avui es pujava força bé. He parat a mig camí, a la cruïlla ample, a fer uns estiraments de potes i braços... una caminadeta de dos minuts i altre cop amunt, fins a l'ermita de Sant Cristòfol de Monteugues, on una acàcia groga, lluminosíssima, resaltava amb goig la tardor.... un dia molt clar... Collserola i el Pirineu...
Avui he pogut fer la volta a l'ermita, han netejat una mica el sotabosc i l'he descobert una mica.
He decidit baixat per la sorrera de la Peçola, pujant abans al revolt de can Plans, però just sota la creu del mateix nom... mirant si trobava una cova... he punxada la roda del darrere... i oh!!!! no duia manxa..... així que... caminadeta... A can Plans només hi havia uns nois descarregant unes bateries i no tenien manxa.... Però he gaudit relaxat... mirant tot... a trossos corrent i tot... cap a la sorrera. Poca broma! 40 minuts de casa a la creu... i més de una hora a casa...
A casa dutxa... afaitar... i a la una cap a la feina.