la Calma

Aquest és el perfil de la sortida en BTT des de la Garriga a Santa Eugènia del Congost per caminets i pistes, i un trosset de C17 fina a Aiguafreda. Desseguida d'entrar-hi girem a la dreta cap al Molí de l'Avencó, on creuem el riu per un pontet de vianants i ja seguim els carrers i després la pista que puja tota l'estona al costat de la Riera de l'Avencó que en la seva part alta s'anomena Riera de Picamena. Bàsicament a nivell ciclable hi ha tres rutes per ascendir des d'ací a la Calma, la primera seria la pista que trobem a la dreta en sobtat revolt i cadena, que puja ample i amb un sol de grava afegida... Aquesta en duu a la Codina (runes) i a la Figuera i la Perera (sense sostre)... aquesta la deixem avui, seguim Avencó amunt, i després de deixar a l'esquerra la bonica casa i lloc de la Casa Nova de Sant Miquel... creuem la riera i desseguida revolt tancat a la dreta, s'enfila forta, pel damunt de la runa de la casa de Picamena... Convé reservar ja que el primer tros fins al primer revolt puja amb un mantingut 14%, després ja mimba i es manté sobre el 10% fins a la cota 850 aproximadament. Ja pujant veiem allà dalt la casa del Clot, que sembla a caure muntanya avall... quan ja som a la cota 900 i ens acostem a la casa... un pou de pedra rodó i el cartell que anuncia la casa ens convida a aturar-nos i mirar la pista que hem fet, pedregosa sobre terrenys antiquíssims i on l'alzinar s'hi troba a gust...

De la casa en amunt... trepitgem terrenys vermellosos i prats on les olines es desenvolupen lliures i rodones... Paga la pena acostar-se a l'església de la Mora, Sant Cebrià de la Mora... l'Avencó i la Serra de l'Arç deia enrere i llunyà el Bertí... i al seu darrera Sant Llorenç del Munt i Montserrat... No tenim pèrdua... sempre la pista vermella i amunt... la Caseta, els seus prats per quedar-s'hi!... i ja aviat la pista gran que travessa la Calma... d'ací al Collet de Sant Martí, just sota del Tagamanent, hem d'enfilar-nos encara una mica... Precioses les vistes als massissos grans del Montseny! La tarda... passa un ramat amb el pastor i la seva dona amb un cotxe... Quin goig ser ací dalt... La baixada a ca l'Agustí trepidant... i també el caure cap a Vallcàrquera... on s'hi arriba amb ganes de planor..... Us deixo el perfil!

Granits de Vallfornés

Ara sento tronar, ja és mitja nit, i no fa ni tres hores que estava baixant del Pla de la Calma...
He pujat per Cànoves i Vallforners... un viatge diferent, únic... només faltava que s'hagi arreglada una font amb cabal del bò cap a la cota 880... No m'he entretingut massa, ja que volia arribar amb llum a casa... A les 9 tocades deixo els darrers revolts on conviuen alzines, fajos i algun avet... i diviso la casa alta de Vallforners, ja som per damunt dels 1200, però no m'aturo, cau la llum i les boires corren de pressa abraçant els relleus un xic més baixos a l'est (per on he pujat).

Dalt de la calma desapareixen els granits, afloren estrats més moderns... fins al Tagamanent... dubto... i decideixo tirar-me cap a Vallcarquera on arribo amb pocs minuts.... una baixada trepidant...

Mmmm el meu paisatge preferit.... Avui, la vall de Vallforners...

Turó de Santa Margarida (can Prades o can Parades)

Del cel blavíssim la llum ressalta amb força les siluetes de les cases, les persones... la dels arbres i la de les fustotes del pas a nivell a l'entrada sud de l'estació de la Garriga. Som al Km 33,3 de la BP 5107 de la Garriga a Samalús i Cànoves. Puja amb regularitat, tot deixant a l'esquerra la darrera part de cases de la Garriga, a la dreta, oliveres i bona vista a mesura que ens anem enfilant. La carretera és poc transitada i d'aquelles que agrada fer en bici... avui amb BTT perquè quan travessi el torrent dels Monjos, i just sota la línia elèctrica, agafaré una pista a l'esquerra, molt sorrenca i solana i que puja fort carenant, en direcció nord, uns 800 metres, fins a una pista que on seguirem a la dreta, passant el Torrent de la Caseta. Després d'uns "tastos" pel bosc... rectifico i segueixo la pista més marcada i en descens que passa per sobre la Caseta, i segueix pel costat del filat o tanca que limita els camps d'oliveres del castell del Bori. Just al damunt de la casa, en tancat revolt a l'esquerra deixem la finca senyorial i ens enfilem cap a ponent. Des d'aquest punt es divisa sota els jardins del Bori, bona part de les cases de Samalús: l'església de Sant Andreu, Can Julià, Can Mascaró, Can Berenguer, Mare de Déu de la Salut... etc.

La pista va pujant fent llargues ziga zagues, pel mig d'un bosc aclarit d'alzines i amb un sotabosc molt fet malbé. Els darrers vents forts van tombar molts dels llargueruts pins que més a ponent emergeixen de l'alzinar... Sento cabres i les escolto, senyal de que estem a prop de can Prades, on una mica més avall, en una clariana preciosa plena de farigola, hi ha tancats i dipòsits d'aigües pels animals.

A mi m'enamora can Prades o Can Parades... Enrunada però amb una façana que m'agrada i trobo plena de interès... començo a imaginar-me les vides dels seus homes en els temps passats, fins el final, no deu de fer potser ni dues generacions... Es troba el lloc just sota del cim de Santa Margarida,un turó d'alzinar que sols arriba als 796 metres sobre el mar, però que te cert aire altiu des d'alguns llocs des d'on el mirem.

Agafo la pista que passa just pel damunt de la casa ... un tros preciós, on hi ha un poti poti de roques... calcàries que juguen amb granits en divertides zones de contacte... la vista sobre el Vallès és imponent, i el mar pel damunt de les serralades del Maresme. La volta amb vista aèria s'acaba en endinsar-nos alytre cop al bosc al coll de Carpís (742m) Ací canvio de besant, seguint la pista que ni puja ni baixa molt, per les pendents de ponent, fins al damunt de Can Valls... Tenim a la dreta els cims de Roca Centella i la carena del Mojó. Quan hem deixat el coll de Carpís, a uns 830 metres i en un revolt molt marcat a dretes, he deixat el que seria el camí cap a la bessant de Llevant, sobre la vall de Vallfornés i l'accés al Mojó.

Tagamanent i Alzina de can Valls

la Peçola -- Whisqueria

Quan deixes la Garriga, en direcció nord...

...i tot just després de passar per sota el pont del tren, de la línia de Barcelona a França per Puigcerdà, a un revolt perilloset a esquerres, trobem una entrada, on, a part d'una "wisqueria", una pista s'enfila eixerida cap a la muntanya de can Plans.

Sempre hi ha una cadena, però aquests dies s'està "retocant" la C-17, i per accedir-hi la gent de l'empresa de Saragossa... que hi treballa, no hi és.

Una gran màquina es va menjant l'esperó rocós entre la benzinera i la Peçola, i gairebé es menja la pista per la que avui pujo....

Es un recorregut que no faig massa, ja que s'ha de posar un bon tros peu a terra..., però és salvatge i ric en varietat de roques i plantes.

Passem per un tros humit, seguint el torrent de la Peçola, que reuneix les aigües que baixen de la Serra de Temporals, Sant Cristòfol i els boscos de Can Plans, i la Creu!! Un revolt a esquerra on deixo una pista que aniria a parar a la pista que puja a Sant Cristòfol pel torrent de l'Enrabiada, i som a la sorrera, una petita explanada a peu de torrent, on es carregaven les pedres i el sauló granític de la vessant del Plans.

A partir de la cota 380, la pujada és molt forta i el sol de roques esquistoses... baixo de la bici i apa amunt... una petita zigazaga que és un mostrari de roques, i uns filons de quars que creuen la pista i es poden trobar petites "boques" amb cristallets. Després d'un bonic revolt a esquerres amb alguns grossos pins i flors de margarides de cop, podem ja ciclar... amunt poc a poc... fins que entrem en territori triàsic, de roques vermelles i argiles del mateix color.

Arribem a un canvi de rasant on la perspectiva canvia, ara... al devant la serra Cuspinera i els Cingles de Bertí... just volant sobre el dic de Gallicant i el Figaró. Lloc on em perdo a fer fotos i a seguir un antic camí que puja en direcció al collet de la creu de can Plans...

D'ací una baixada per on la pista deixa a dreta i en uns afloraments importants de gresos rojos, una petita balma fent de refugi o cabana amb semipared construïda... em crida l'atenció que hi ha palla al terra... i és que potser algú hi ha anat a dormir... molt sovint... jo veig llocs que dic... ací una nit i vinc a dormir... i ho faré eh!

Recordo que ja ho feia a la Vall de Ribes, a la caseta d'obres del tren al pk.18... fins hi tot amb els nanos....

Bé... tornem a avui... desseguida arribem a la pista que puja del Figaro a Sant Cristòfol per can Plans, on és impossible no aturar-se devant la bellesa del lloc... i... hi viuen i avui hi havia bogada...

Visca la terra!

Tarteres i alzines -- Turó Monner

Fa un dissabte preciós.

M'enfilo per la pista del Torrent de l'Enrabiada, que s'agafa després de la rotonda nord de la Garriga, a la C-17. Passo entre una nau nova, i una de venda de materials per a la construcció....

La pista comença darrera de les naus, creuant la via del tren per sota, i puja de valent en ambient humit i terra sorrenca. Es puja fort, (només amb un respir al Pla dels Temporals... (vaja noms! )), fins a l'ermita de Sant Cristòfol de Monteugues. Som a 655 metres, en mig d'un alzinar, i a tocar dels prats de Can Valls.

L'explanada de l'ermita és un lloc agradable, amb tilers i acàcies, algunes molt velles, realment fotudes. La pista segueix, vermella, cap a la Creu de Can Plans en lleuger descens, i es veuen damunt d'ella algunes grans alzines sureres, sobre granits vermells...

A la dreta de l'ermita, hi ha una cadena que impedeix el pas dels cotxes. Seguirem per ací en un tram molt agradable fins a la casa de can Valls, on el camí gira 180 graus per un sol pedregós i en forta pendent. Passem una segona cadena, i en zigazagues contundents, ens enfilen fins a l'Alzina de Can Valls, un arbre formidable per admirar i abraçar. Seguim fins a un collet on es veu molt aprop el Tagamanent, i avui, la neu de la part més Oriental del Pirineu i muntanyes del Berguedà. El camí segueix carenant per un bosc preciós. Deixem una pista a la dreta que puja fortíssima cap al Pla de la Batalla i Roca Centella, i seguim per l'esquerra, la pista més consolidada, ascendint per la Font dels Pastors (que no l'he vista mai...) Ací hi ha un tram cap a la cota 880 on poso peu a terra, ja que la pujada molt forta és a més molt continuada...

Passem la per més obaga fins a creuar el torrent de la Font dels P. i desseguida el sol!!!, la vista és preciosa sobre la Vall de Vallcàrquera... quina meravella de fondalades salvatges!, quins boscos d'alzinars!!! i sobre tot m'atrau que si te'ls mires en detall, arreu es troben records dels temps passats... murs, pistes d'antigues mines... Segueixo fins als Pous, o Collada del Mojó (segons mapa Alpina). Ací m'endinsaré en direcció sempre nord, carenant les Carenes de'n Bosc en direcció nord. Es un camí estretíssim però net entre les alzines i pedres, i en el seu primer tram fins a la Collada Fonda, o collada de les Palomeres (969 m) és pràcticament cent per cent ciclable, i preciós, un luxe dels de veritat.... mmm

L'objectiu és arribar al Pla de la Calma, a l'alçada del Parany, una mica més amunt de ca l'Agustí...

Ara entrem al que són les "costes de Monner", per la vessant occidental, "penjat" sobre la Vall de Vallcarquera, impressionant... Alzines espeses, i les tarteres, unes formacions que la pendent i el tipus de roca permeten, que de lluny es veuen com unes clapes a l'alzinar... el camí en creua dues o tres, alguna de llarguíssima, amb una gran roca verda pels líquens que contrasta amb el to en conjunt rogenc de la pedra solta. S'avança lentament i es passen per un parell d'agulletes on és fantàstic aturar-se i enfilar-s'hi a seure i observar... El mapa de l'Alpina anomena "el Portalet" a un collet rocós, amb gendarme, i des d'on desseguida s'arriba al coll d'en Jordi (ja tinc un coll !)

Passem a la vessant oriental, la de Vallforners... també és espectacular, ara es veuen els fajos i els avets a la part alta de la pista que arriba a la Casa Nova de Vallforners (ja al pla de la Calma, sota el Suí)

Ací trobem un sol granític i sorrenc fins que es torna terrós i entre un bosc aclarit d'alzines sortim als prats del Pla de la Calma, a uns 1150 metres. Trobem la transitada pista que de vé per la dreta des del Coll Formic i segueix en ràpid descens a l'esquerra cap a la casa de Cal Agustí, el Bellver i collet de Sant Martí, just sota el turó del Tagamanent.

En arribar el Pla de la Calma la vista al nord és un espectacle, en un dia tan clar, des del Cadí fins al Canigó, aniria posant nom a les muntanyes que es destaquen ben definides.

La baixada la faig per Can Coll i cap a Vallcàrquera.

Des del collet de Sant Martí, tiro per la pista que baixa a buscar la carretera al poble de Tagamanent, però desseguida la deixo per tirar-me a l'esquerra per una pista trencadota, que aprofita el capbussament dels estrats per fer via.... una baixada preciosa de les de gaudir, només el sol, ja baix em fa baixar algun tram prudentment pel contrallum.... Si hagués matinat...

però totes les hores del dia són precioses.

Arribo a casa amb una gana... i molta feina per triar fotos i passar la ruta del gps als mapes

Em poso al llit repassant el recorregut...

Sant Miquel del Fai

Fa calor, tot i així tinc mono de bicicleta, una mica de ruta i una mica de muntanya...

He estat 12 dies de viatge i això m'ha afluixat les cames.... Així que força liquid, un esmorzar un xic bé i a repassar les pressions de les rodes...

Agafo la carretera de l'Ametlla i Riells (Km 31), cap a Sant Feliu de codines, la BP 1432, planejo i baixo lleugerament fins a Bigues, al Km 25 on la carretera es posa al costat del Riu Tenes, que creuarem al Km 22, ací no puc deixar de fer unes fotos al magnífic i acolorit relleu, crec que un dels més fotogènics llocs del Vallès. Molta casa, i l'anar refent-se del gran incendi del 1994 que va arrasar quasi 3000 Ha a tot els cingles des del Fai al Congost.

Aquest darrer tram puja una mica i es fa molt bonic de fer, tota la carretera fins ara és estreta però amb poc tràfic, pel que es puja a gust. Poc abans d'arribar a la carretera C59, ja a la part baixa de Sant Feliu de Codines, un aflorament de roca roja (les roques de'n Villar) em criden de nou l'atenció... Som al Km 17,5 de la carretera que deixo i m'enfilo per la C59 pel centre del poble fins que trobo un indicador de Sant Miquel del Fai. Es la BV1485 que em duu cap a St.Miquel del Fai. Una vista super aèria, i un traçat planer i fàcil on es pot fer via... espectacular realment l'indret del Monestir, impressionant. Avui és diumenge i hi ha alguns visitants, llàstima d'una música fortíssima i quasi a ritme de tecno que omple la Vall del Tenes.

El riu Tenes reb un afluent just sota del Monestir, és el Rossinyol, i el creuaré després de la roca Gironella, en un espectacular i immens salt i balma esfereïdora. Ací prenc una pista poc transitada pel solt de les Taules, fins a la casa en runes del Soler de Bertí. Algun tram amb rampes molt dures del 20 per cent, dificultades per la pedra solta que algun tram m'obliga a posar peus a terra. Però no és el primer cop que passo per ací, així que... ja sé on em ficava. El problema però és la tremenda calor, i el no dur res de mossegar... ací l'he cagat. Tinc aigua però en trobo fluixet... això si, ja estic molt a munt, i d'aventura només em queda un tram curt, nou per a mi que em durà de les runes de Barnils al Puigfred i quan vegi el Clascar ja estaré salvat. D'allà en un moment, cal Mestret (que hi viuen) Grau Mercader (val la pena!), coll de la Tripeta i Santuari del Puigraciós, de d'on em tiro pels Tremolencs cap a la Garriga. Ufff.

El tram entre les runes de Barnils el cimet i ca l'Esmolet és no ciclable... i punxegut...

"a roda de dos"

He pujat per la ruta que més m'agrada el Puiggraciós. La Garriga (Pinetons), cal Boget, can Badia, i trialeres pels plans cap a la pista gran. Els romanins, les farigoles, l'argelaga i ara, les pomeres florides, tot, brunzeix d'abelles, i el primer tram, amb el solet, les olors són intensíssimes. Caloreta a la pujada... després vent fresc que obliga a abrigar-se. Des de la torre de guaita del Santuari del Puigraciós, es veu el Matagalls enfarinat, i també el Puig Drau, davant del Turó de l'Home que només se insinua. Avui la visibilitat és molt dolenta, tot i així s'albira molt subtilment el Pirineu blanc, des del Cadí al Bastiments.
Avui és diumenge i hi ha moviment de gent per aquests indrets, també per la pista que va cap al Coll de la Tripeta, on comença la curta i preciosa pujada per la cinglera. No m'aturo a fer fotos perque s'ha ennuvolat, i sobretot perque veig un ciclistes davant, així que un dia que no estic sol me'n vaig cap a ells. Els atrapo a dalt, a cal Mestret, i veig que tiren cap al Clascar, així que m'hi poso a a roda tot saludant-los.... gran cagada... o gran alegria, es piquen una mica i ostres, ells són dos... això no s'hi val, però jo endavant, només al tram final em fan bufar una mica massa, però és que ja sabien que allà es paraven on els esperaven altres dos.... crec que es van decepcionar en veure que un avi els havia pogut seguir.... i jo, content motxilla a terra, i fotos de la Mola, dels Cingles de Gallifa i de la vall que baixa cap a Riells, plàtan i una mica de líquid...
D'ací amunt no havia seguit mai, i avui m'he animat, i si cal perdre'm, arribaré com a cosa més dolenta a Aiguafreda, i d'allà per no anar per la C-17, podria tornar per la pista de Sant Pere de Valldeneu, i remuntar fins poder baixar pel Sot de la Guillotera.... Bé, segueixo a munt, i quan arribo als plans, en lloc de seguir la pista, me'n vaig per un camí (GR), molt estret però molt transitable, preciós, i que surt dalt de la trona, just sota unes cases i uns camps grans. Ací hi ha la cruïlla cap a la Trona , o seguir per la cinglera fins a la pista bèstia ample que baixa a Aiguafreda.
Decideixo baixar per camí marcat com Ruta dels Cingles, i zigazagueixo amb la bici a coll, fins al peu de la Trona, Coll de Pedra dreta i cap Can Castellar per la pista vermella, i d'allà direcció cap a Aiguafreda, i quan arribo a la bora de la cinglera, deixo i trenco a la dreta cap el Sot de la Guillotera. Punxada, i moltes fotos. En aquest lloc, on hi ha una gran bassa i uns prats ara ben verds, es troba la "comissura" dels llavis dels cingles del Sot de la Guillotera, i hi ha agulles separades totalment a la mena del Sot de Bac, en destaca una amb la caseta registre pels escaladors. Em crida sempre l'atenció la vegetació especial d'aquests petits llocs inexpugnables fora dels grimpadors que algun cop s'hi enfilen.
Deixo can Fabregar i em llenço per la contundent baixada cap al pas a nivell del Torn, una masia amb encara tocs romàntics, molt a prop del Congost, ben arresarada del vent de Nord.

De sobte, mentre negocio la segona baixada forta amb el cull més baix i darrera el seien, em trobo dos cavalls i un carro, i dos homes intentant alguna cosa. En plena rampa del 25-30 per cent, intenten esperonar els cavalls que estan cansats i no poden. Intento ajudar-los, però realment tenen un problema, i els aviso que més a munt hi ha un altre tram tan difícil com aquest. Després de intentar, frenar el carro amb una roca, fuetar els cavalls... es rendeixen, i jo no insisteixo en ajudar-los, perque crec que és perillós. Agafen el mòbil i demanen ajuda.... No em vaig atrevir ni a fer una foto.... una llàstima, ja que els dos, uns homes d'entre 45 i 55 anys, vestits de Country, amb cara de problemes. Potser havia d'haver telefonat al RACC... (Un autèntic 2 CV)

Passo el pas a nivell a tota merda i tiro per Santa Eugènia de Congost arrant de riu fins al Figaró, i travessant el poble, per la carretera antiga, Gallicant, i surto molt a prop ja de la Garriga, però amb dos quilòmetres de C-17, a sac per la vorera.... fa aire i costa mantenir la velocitat.

Un matí excel·lent.

pel Puigraciós

Aquest matí el sol, sortia i s'amagava molt sovint. S'anuncia canvi de temps, així que m'he afanyat a fer una escapada per les vessants del Puiggraciós. He sortit de la Garriga pels Pinetons, seguint el Congost fins a la casa de can Palau, just sota el gran viaducte metàl.lic, centenari, del tren de Barcelona a Puigcerdà. Ull amb algun tram on s'ha de baixar de la bici... Un cop sota el pont, s'ha d'entrar a les cases, i desseguida la pista arrenca amunt a la dreta, tot girant a esquerra, i atent a un trencant que, a la dreta, s'enfila estretet i amb fressat de cavalls. La pendent és forta, però passa allò de que quan el caminet és bonic, es puja divertit i amb forces... no puc evitar parar a fer unes fotos al viaducte. El sol segueix entrant i sortint dels cotons blancs i grisos, i sento que em sobra una mica de roba... m'agrada però aquesta pujada. Una doble ziga zaga, i sortim de nou a la pista més fressada, que seguim a la dreta i que segueix enfilant-se amb ganes. Em trobo una parella, l'home dalt d'un cavall gris, i la dona amb un setter negre gros i tranquil. Baixen distesos i m'arrenquen un somriure. Som en el que s'anomena el Bosc de can Palau. Pugem amb comoditat i el sol de roques molt variables, es fa entretingut, però a l'hora trobem un tram durillo de pedra i fort desnivell. Jo aprofito per fer una paradeta i poma golden de Girona. Llavors enfilo aquest tram sense fer el pena, una mica sobradet... uns revolts preciosos de lliçons de geologia i apa, la darrera pujada al pla de Montcau, un preciós bosc d'alzinar d'aquells on es pot tocar el senglar... (veure mapa)

Molt recomanable entrar-hi i fer els 300 metres plans per dins del bosc aclarit. Una antiga cabana en runes en mig dels arbres en trasllada en el temps. Som a 495 metres, i ara baixarem una mica en divertida baixada per sol vermell fins a la colladeta que separa les valls de Montmany i la de Tremolencs, un lloc des d'on es pot baixar al Figaró i Can Oliveres pel nord, o tornar a la Garriga per can Sunyer al sud. Nosaltres seguirem la pista que s'enfila més (sempre amunt!!!) també en direcció sud, un revolt, una mica més i sortim a una explanada amb repartiment de camins. La pista més fresada és la ruta normal per can Badia per pujar el Puiggraciós, però si seguim nord, un camí trialer molt divertit arrenca entre brucs i romanins florits, arboçar i olines... una ruta quasi tota ciclable, amb algun tram de molt forta pendent; és qüestió de dosificar... i també gaudir d'alguna paradeta a fer fotos i xarrupet de líquid. El darrer tram fins a mas Miquel és ben dret i descompost... Ja som sota el mirador del Puigraciós.

Avui he optat per baixar per la pista del Sot de can Badia amb petites variacions i un tram trialer preciós a la Plana de Dalt. De nou can Badia, i a sac cap a can Sunyer i a la Garriga.



Una escapada preciosa, divertida, una hora i mitja de bosc del bonic.

Llúdriga

Riu Congost.

Entre la Garriga i Gallicant, en un tram entre boscos, cultius, camps d'oliveres, el tren de Puigcerdà, i la C17, el riu modela un paisatge que convida a sentir-s'hi a gust, en un bosc de ribera ben definit.

Aquest dissabte, un grup de gent ha vingut amb un propòsit que m'ha cridada l'atenció:
trobar indicis de presència de la Llúdriga.

He anat amb ells, convidat per la meva filla, que treballa a ProjecteRius, una gent que avui ha organitzat una trobada per explicar el que pretenen, i com fer-ho, a la gent que voluntàriament mesurarà el riu en cada tram, prendrà dades de tot tipus que puguin ser interessants per investigar si aquest mustèlid s'hi pot trobar a gust en aquest tram de riu.