la Calma

Aquest és el perfil de la sortida en BTT des de la Garriga a Santa Eugènia del Congost per caminets i pistes, i un trosset de C17 fina a Aiguafreda. Desseguida d'entrar-hi girem a la dreta cap al Molí de l'Avencó, on creuem el riu per un pontet de vianants i ja seguim els carrers i després la pista que puja tota l'estona al costat de la Riera de l'Avencó que en la seva part alta s'anomena Riera de Picamena. Bàsicament a nivell ciclable hi ha tres rutes per ascendir des d'ací a la Calma, la primera seria la pista que trobem a la dreta en sobtat revolt i cadena, que puja ample i amb un sol de grava afegida... Aquesta en duu a la Codina (runes) i a la Figuera i la Perera (sense sostre)... aquesta la deixem avui, seguim Avencó amunt, i després de deixar a l'esquerra la bonica casa i lloc de la Casa Nova de Sant Miquel... creuem la riera i desseguida revolt tancat a la dreta, s'enfila forta, pel damunt de la runa de la casa de Picamena... Convé reservar ja que el primer tros fins al primer revolt puja amb un mantingut 14%, després ja mimba i es manté sobre el 10% fins a la cota 850 aproximadament. Ja pujant veiem allà dalt la casa del Clot, que sembla a caure muntanya avall... quan ja som a la cota 900 i ens acostem a la casa... un pou de pedra rodó i el cartell que anuncia la casa ens convida a aturar-nos i mirar la pista que hem fet, pedregosa sobre terrenys antiquíssims i on l'alzinar s'hi troba a gust...

De la casa en amunt... trepitgem terrenys vermellosos i prats on les olines es desenvolupen lliures i rodones... Paga la pena acostar-se a l'església de la Mora, Sant Cebrià de la Mora... l'Avencó i la Serra de l'Arç deia enrere i llunyà el Bertí... i al seu darrera Sant Llorenç del Munt i Montserrat... No tenim pèrdua... sempre la pista vermella i amunt... la Caseta, els seus prats per quedar-s'hi!... i ja aviat la pista gran que travessa la Calma... d'ací al Collet de Sant Martí, just sota del Tagamanent, hem d'enfilar-nos encara una mica... Precioses les vistes als massissos grans del Montseny! La tarda... passa un ramat amb el pastor i la seva dona amb un cotxe... Quin goig ser ací dalt... La baixada a ca l'Agustí trepidant... i també el caure cap a Vallcàrquera... on s'hi arriba amb ganes de planor..... Us deixo el perfil!

Entre Sots

Entre el Sot del Bac al Nord, i el Sot de Montmany (Sots Feréstecs), en direcció E-W despenjant-se del Bertí, es troba la Serra de la Cospinera on s'hi alça l'enrunat Castell de Montmany (comte si us acosteu... doncs per allà, a uns 200 metres en direcció NW hi viu un home solitari a qui no li agraden les visites, ni al seu enrunat castell), que una mica més a l'E assoleix els 701 metres i després es bifurca cap a format dos vèrtex, el del Nord, anomenat Turó de la Cuspinera, on hi ha una creu posada pels veïns del Figueró que un cop l'any, l'onze de setembre s'hi apleguen. D'ací un caminet ens duu en un minut preciós entre el bosc jove que es regenera d'arboçar, garrigar, romanins, i molta varietat de verd que s'enfila fins a tres i quatre metres, fent un passadís sorprenent, que peta amb un màstil ben alt on hi flameja al vent una senyera. L'espectacle sobre l'estret del congost, des de Tagamanent a la Garriga és extraordinari, i al davant, creix el Montseny, enfilant-se corre cuita cap a la Calma, per la salvatge i agresta vall de Vallcarquera, i torrents a dreta i esquerra. Destaca la recent aclarida i blanca ermita de Sant Cristòfol de Monteugues, sota unes feixes conreades on s'hi dibuixa l'Alzina de can Valls.....

Escric tot això intentant descriure el lloc... i és que avui que feia dia preciós i no massa fred, he agafada la bici de muntanya i apa... cap a veure el Pirineu.... en 45 o 50 minuts de bici s'arriba a la Cuspinera, un dels llocs on es pot veure el Pirineu Oriental entre Moixeró i Canigó, just al nord, i ven al bell mig el Puigmal, completament vestit de blanc, altiu un dels sostres del Ripollès i la Cerdanya amb els seus 2913 metres.

Avui he fet una ruta senzilla, eren poc més de les tres de la tarda i volia una ruta variada i amb "descansillos"... això sí, sempre amunt, dels 245 metres de la Garriga als 620 del Turó de la Cuspinera. De la sortida Nord del poble, allà on hi ha els mobles, he tirat per l'autovia C17 poc més d'un kilòmetre, la vorera és ample i no es té massa sensació de perill... passat el km33, i just abans d'entrar al túnel, hi ha un pas que permet creuar en dues fases l'autovia i agafar la carretera vella, és una operació que s'ha de fer amb molta atenció i partit de la vorera dreta de la carretera, a peu, el manillar ben trincat i quan no ve ningú, córrer a la mitjana entre els dos sentits... ara, mirar la boca fosca del túnel per on venen com folls els cotxes... manillar ben pres, i correguda quan no veus ningú. Això només es pot fer si es va sol, en grup seria altament perillós i els xofers podrien tenir un ensurt... ufff ja hem passat (un altre dia explicaré les dues variant que conec per no fer això... Segueixo la vella n152, que passa per sota d'un alt pont del tren, i que passa entre el dic rocós i les cases de Gallicant, on hi fa bonic el vell cartell de Fonda Gallicant, aquesta hora de la tarda tan ben il·luminada la façana... desseguida del revolt a dreta, entro a l'esquerra a les piscines municipals i el polígon industrial de la Rompuda... tiro cap el polígon, i quan s'acaba en una mena de rodona ample la "civilització, segueix un caminet que aviat s'enfila i es planta a un morro rocós sobre Congost, a bona alçada eh! Ací girem a Ponent i pugem per un camí molt bonic, puja fort damunt del Torrent de Maries, i segueix els pals de telèfon que duen a can... Al final s'ha de fer una volta en sec a la dreta i sortim als camps i al magnífic lloc de Can Oliveres, on hi entrem per la recta majestuosa entre uns murs de categoria de pedra roja calcaria del triàsic... Passem per l'adormida gran casa que mereix una mirada, piscines amb Neptuns... enormitat, i en girar i passar entre tancats amb galls d'indi i oques, la casa dels masovers, preciosa raconada... anem a buscar la pista que volta la casa i passarà per dalt en sentit ara a llevant, fins a trobar la carrtera del Figueró a Montmany al km 2,9 en un revolt amb una vista preciosa a les tarteres que cauen del Turó Monner... (en tenen enamorat). Ara carretera amunt fins arribar una mica abans de la rasant de Montmany, ja sota les cases de l'Ullar. Ací una cruïlla amb un cartell que anomena unes cases (Romaní, can Pel Roig i les Pusses (la Casa Blanca ara)
Una mena de construccions il.legals pistes de tennis incloses... despisten en aquest lloc, on malgrat tot s'escolta el silenci, i es viu una pau extraordinaria.... bé... camí amunt cap a la Cuspinera, una pista ample, però amb fortes pendents al primer tram... fa el trajecte per la vora de la Cinglera, espectacular, enfilant-se al cel... preciós... una mica de terra vermellós amb guixos de colores blancs i verds, i ja som am que seria el bony sud de la bifurcada serra al seu extrem Est. Planegem i volem cap a la Cuspinera. Una important cruïlla de camins.... Pista més a l'esquerra al Castell de Montmany i el Prat (casa en runes camí de dalt del Sot del Bac), i a la dreta baixant per unes pendents de romanins i arboçars, en direcció NW, un camí preciós (ciclable però tècnic), ens deixaria just a l'espectacle del Sot del Bac, tan bonic d'arribar-hi des de dalt! També.

Entrem deixant a la dreta una gran alzina i una figuera, i les runes d'una casa... un caminet marcat amb pedres ens duu al mirador excel·lent de la Creu Cuspinera. M'enfilo al peu de la creu i gaudeixo de l'estimada terra pirinenca de l'alt Ripollès Cerdanya i Conflent.

Fer la volta també es espectacular, sobre la plana del Vallès s'alça la serralada litoral des de Tibidabo a la dreta i anant cap al nord... turó de Montcada, Montjuïc, Barcelona, Maresme i Corredor... en damunt de les muntanyes o entre elles, l'horitzó de la mar.

Una volteta que paga la pena, avui el dia és curt i fa fredor... quan se'n va el sol darrera del Puiggraciós... i torno pel mateix lloc aproximadament. Intento posat el mapa i el track per que una imatge val més que la pallissa que acabo d'escriure.... Com el Vallès... no hi ha res.

9,81

Això que em fa estable de peus a terra. A mi, i a tu, i a totes les coses... Quin seria el millor valor de G? 9,7... 6... o només una miqueta... posem 3,14...

G fa que pugi pinyons quan m'enfilo... i que en baixi quan torno a casa... llançat... G fa que em posi el casc... l'amiga de Newton. G.

La llibertat de moviment a la terra... G ens posa en forma. G aplana, unifica. G engrana les peces... uneix i esqueixa. G

Fonteo

He vist una terra on les carreteres són per sentir el bosc... estretes, recargolades... rodejades de castanyers, nogueres, freixes, roures, acers... i allà on miris als marges de les valls, unes feixes, uns prats pel bestiar amb uns horts al centre... on, en lloc de grans cases de pagès hi ha grups d'una mitja dotzena de cases amb una petita capella... El meu pas per les terres on neix el riu Eo es deu a un viatge casual, és com conèixer una terra a l'atzar. M'atrau una terra on es parla una llengua diferent, al carrer, a les botigues, al museu etnològic... En el meu afany per arribar al port de Pajares per les rutes més desconegudes em perdo molt, però també coneg coses interessants, com un recorregut que està assenyalat a peu de carretera, on un pont creua el riu Suarna....

Dino una mica, m'assec a mirar les truites del riu... fins que, el que em creia que era el fregament amb unes ortigues... resulta ser un exèrcit de formigues petites i rosses que em mosseguen tot el cul i la cintura.... acabo despullat, fregant-me amb la samarreta i amb les mans, anar traient formiguetes.... ahhhh per sort... un cop calmat aprofito per vestir-me de ciclista, ja que seguiré la ruta d'una antiga i important explotació de ferro i altres coses... la ruta segueix una pista, en molts trossos recuperada, una antiga carretera que segueix una mica enlairada el marge esquerra del riu Suarna, fins arribar a la fàbrica, vivendes, molins i capella que conformaven el gros del tractament de les diferents menes....

He dormit a O Cadavo, a l'Hotel Moneda, on m'he pogut recuperar del viatge... tot i que vam arribar plovent, vaig poder sortir a fer un tast amb la bici, fins a l'alt de Fontaneira (936 m) per la carretera LU530, i d'allà una pista entre el bosc... en tornar al poble ja no hi havia gent en torn del tanatori, tot i que es va mantenir tota la nit obert... contrastant o no, amb el bar ple de gent i el pub amb la música esperant als més tardant.... durant una estona sentia mussols per la finestra de l'habitació... després veus... i cap a somiar....

Granits de Vallfornés

Ara sento tronar, ja és mitja nit, i no fa ni tres hores que estava baixant del Pla de la Calma...
He pujat per Cànoves i Vallforners... un viatge diferent, únic... només faltava que s'hagi arreglada una font amb cabal del bò cap a la cota 880... No m'he entretingut massa, ja que volia arribar amb llum a casa... A les 9 tocades deixo els darrers revolts on conviuen alzines, fajos i algun avet... i diviso la casa alta de Vallforners, ja som per damunt dels 1200, però no m'aturo, cau la llum i les boires corren de pressa abraçant els relleus un xic més baixos a l'est (per on he pujat).

Dalt de la calma desapareixen els granits, afloren estrats més moderns... fins al Tagamanent... dubto... i decideixo tirar-me cap a Vallcarquera on arribo amb pocs minuts.... una baixada trepidant...

Mmmm el meu paisatge preferit.... Avui, la vall de Vallforners...

Turó de Santa Margarida (can Prades o can Parades)

Del cel blavíssim la llum ressalta amb força les siluetes de les cases, les persones... la dels arbres i la de les fustotes del pas a nivell a l'entrada sud de l'estació de la Garriga. Som al Km 33,3 de la BP 5107 de la Garriga a Samalús i Cànoves. Puja amb regularitat, tot deixant a l'esquerra la darrera part de cases de la Garriga, a la dreta, oliveres i bona vista a mesura que ens anem enfilant. La carretera és poc transitada i d'aquelles que agrada fer en bici... avui amb BTT perquè quan travessi el torrent dels Monjos, i just sota la línia elèctrica, agafaré una pista a l'esquerra, molt sorrenca i solana i que puja fort carenant, en direcció nord, uns 800 metres, fins a una pista que on seguirem a la dreta, passant el Torrent de la Caseta. Després d'uns "tastos" pel bosc... rectifico i segueixo la pista més marcada i en descens que passa per sobre la Caseta, i segueix pel costat del filat o tanca que limita els camps d'oliveres del castell del Bori. Just al damunt de la casa, en tancat revolt a l'esquerra deixem la finca senyorial i ens enfilem cap a ponent. Des d'aquest punt es divisa sota els jardins del Bori, bona part de les cases de Samalús: l'església de Sant Andreu, Can Julià, Can Mascaró, Can Berenguer, Mare de Déu de la Salut... etc.

La pista va pujant fent llargues ziga zagues, pel mig d'un bosc aclarit d'alzines i amb un sotabosc molt fet malbé. Els darrers vents forts van tombar molts dels llargueruts pins que més a ponent emergeixen de l'alzinar... Sento cabres i les escolto, senyal de que estem a prop de can Prades, on una mica més avall, en una clariana preciosa plena de farigola, hi ha tancats i dipòsits d'aigües pels animals.

A mi m'enamora can Prades o Can Parades... Enrunada però amb una façana que m'agrada i trobo plena de interès... començo a imaginar-me les vides dels seus homes en els temps passats, fins el final, no deu de fer potser ni dues generacions... Es troba el lloc just sota del cim de Santa Margarida,un turó d'alzinar que sols arriba als 796 metres sobre el mar, però que te cert aire altiu des d'alguns llocs des d'on el mirem.

Agafo la pista que passa just pel damunt de la casa ... un tros preciós, on hi ha un poti poti de roques... calcàries que juguen amb granits en divertides zones de contacte... la vista sobre el Vallès és imponent, i el mar pel damunt de les serralades del Maresme. La volta amb vista aèria s'acaba en endinsar-nos alytre cop al bosc al coll de Carpís (742m) Ací canvio de besant, seguint la pista que ni puja ni baixa molt, per les pendents de ponent, fins al damunt de Can Valls... Tenim a la dreta els cims de Roca Centella i la carena del Mojó. Quan hem deixat el coll de Carpís, a uns 830 metres i en un revolt molt marcat a dretes, he deixat el que seria el camí cap a la bessant de Llevant, sobre la vall de Vallfornés i l'accés al Mojó.

Tagamanent i Alzina de can Valls

Avencó

El Montseny.

A Coll Formic, i cap, on se'n va el sol, es van fonen encara algunes congestetes de neu d'aquest hivern que ens ha vingut fort... Es va reunint l'aigua entre barrancs i sots i ... així que per sota del Pujol, sembla ja un riu! És la riera de l'Avencó, que just al sud del municipi d'Aiguafreda desemboca al Congost, tot donant el nom a la barriada.

Ara quan els brots estàn a punt d'esclatar, és el moment de molta visibilitat... que els arbres frondosos treuen.... així que... es descobreixen roques i camins, i també el curs de l'Avencó mentre pujo per la pista que a la besant esquerra, puja fins a la cadena després de la presa que hi ha a l'explotació ramadera del Pujol.


L'explanada de sota la casa, abans del primer revolt, és preciosa... la gespa mossegada pel bestiar i els arbres que creixen amples i forts al prat. Algun roure fins hi tot, encara amb totes les fulles de l'any passat i a punt de brotar.... La pista que puja en direcció a Coll Formic, és una pista poc transitada, estreteta, boteruda i que es fa estimar. El sòl és molt àcid, riques antigues molt metamorfosades amb vetes de quars... això la fa pedregosa i seca.

Guanyo alçària i em crida l'atenció la part alta del meu horitzó, al nord-est, on les alzines juguen amb els fajos...

Arribo al Collet de les Bigues.... després d'una pujada molt forta i ara si, per terrenys fangosos...

De sobte el Matagalls, la carretera que puja del Brull... i tres o quatre masies .... l'Avencó allà dalt.... i em ve al cap la font Tornadissa... on recordo veure de molt jove les meves primeres sangoneres... ai! que s'esmicolen a la cantimplora d'alumini folrada de verdet....

Avui la pista del pla de la Calma estava tancada al trànsit rodat, això m'ha permès gaudir-la de forma intensa... silenci... el bestiar... la magnífica vista a les neus... aquest hivern per perpètues... del Matagalls i Agudes-Home

la Peçola -- Whisqueria

Quan deixes la Garriga, en direcció nord...

...i tot just després de passar per sota el pont del tren, de la línia de Barcelona a França per Puigcerdà, a un revolt perilloset a esquerres, trobem una entrada, on, a part d'una "wisqueria", una pista s'enfila eixerida cap a la muntanya de can Plans.

Sempre hi ha una cadena, però aquests dies s'està "retocant" la C-17, i per accedir-hi la gent de l'empresa de Saragossa... que hi treballa, no hi és.

Una gran màquina es va menjant l'esperó rocós entre la benzinera i la Peçola, i gairebé es menja la pista per la que avui pujo....

Es un recorregut que no faig massa, ja que s'ha de posar un bon tros peu a terra..., però és salvatge i ric en varietat de roques i plantes.

Passem per un tros humit, seguint el torrent de la Peçola, que reuneix les aigües que baixen de la Serra de Temporals, Sant Cristòfol i els boscos de Can Plans, i la Creu!! Un revolt a esquerra on deixo una pista que aniria a parar a la pista que puja a Sant Cristòfol pel torrent de l'Enrabiada, i som a la sorrera, una petita explanada a peu de torrent, on es carregaven les pedres i el sauló granític de la vessant del Plans.

A partir de la cota 380, la pujada és molt forta i el sol de roques esquistoses... baixo de la bici i apa amunt... una petita zigazaga que és un mostrari de roques, i uns filons de quars que creuen la pista i es poden trobar petites "boques" amb cristallets. Després d'un bonic revolt a esquerres amb alguns grossos pins i flors de margarides de cop, podem ja ciclar... amunt poc a poc... fins que entrem en territori triàsic, de roques vermelles i argiles del mateix color.

Arribem a un canvi de rasant on la perspectiva canvia, ara... al devant la serra Cuspinera i els Cingles de Bertí... just volant sobre el dic de Gallicant i el Figaró. Lloc on em perdo a fer fotos i a seguir un antic camí que puja en direcció al collet de la creu de can Plans...

D'ací una baixada per on la pista deixa a dreta i en uns afloraments importants de gresos rojos, una petita balma fent de refugi o cabana amb semipared construïda... em crida l'atenció que hi ha palla al terra... i és que potser algú hi ha anat a dormir... molt sovint... jo veig llocs que dic... ací una nit i vinc a dormir... i ho faré eh!

Recordo que ja ho feia a la Vall de Ribes, a la caseta d'obres del tren al pk.18... fins hi tot amb els nanos....

Bé... tornem a avui... desseguida arribem a la pista que puja del Figaro a Sant Cristòfol per can Plans, on és impossible no aturar-se devant la bellesa del lloc... i... hi viuen i avui hi havia bogada...

Visca la terra!

Tarteres i alzines -- Turó Monner

Fa un dissabte preciós.

M'enfilo per la pista del Torrent de l'Enrabiada, que s'agafa després de la rotonda nord de la Garriga, a la C-17. Passo entre una nau nova, i una de venda de materials per a la construcció....

La pista comença darrera de les naus, creuant la via del tren per sota, i puja de valent en ambient humit i terra sorrenca. Es puja fort, (només amb un respir al Pla dels Temporals... (vaja noms! )), fins a l'ermita de Sant Cristòfol de Monteugues. Som a 655 metres, en mig d'un alzinar, i a tocar dels prats de Can Valls.

L'explanada de l'ermita és un lloc agradable, amb tilers i acàcies, algunes molt velles, realment fotudes. La pista segueix, vermella, cap a la Creu de Can Plans en lleuger descens, i es veuen damunt d'ella algunes grans alzines sureres, sobre granits vermells...

A la dreta de l'ermita, hi ha una cadena que impedeix el pas dels cotxes. Seguirem per ací en un tram molt agradable fins a la casa de can Valls, on el camí gira 180 graus per un sol pedregós i en forta pendent. Passem una segona cadena, i en zigazagues contundents, ens enfilen fins a l'Alzina de Can Valls, un arbre formidable per admirar i abraçar. Seguim fins a un collet on es veu molt aprop el Tagamanent, i avui, la neu de la part més Oriental del Pirineu i muntanyes del Berguedà. El camí segueix carenant per un bosc preciós. Deixem una pista a la dreta que puja fortíssima cap al Pla de la Batalla i Roca Centella, i seguim per l'esquerra, la pista més consolidada, ascendint per la Font dels Pastors (que no l'he vista mai...) Ací hi ha un tram cap a la cota 880 on poso peu a terra, ja que la pujada molt forta és a més molt continuada...

Passem la per més obaga fins a creuar el torrent de la Font dels P. i desseguida el sol!!!, la vista és preciosa sobre la Vall de Vallcàrquera... quina meravella de fondalades salvatges!, quins boscos d'alzinars!!! i sobre tot m'atrau que si te'ls mires en detall, arreu es troben records dels temps passats... murs, pistes d'antigues mines... Segueixo fins als Pous, o Collada del Mojó (segons mapa Alpina). Ací m'endinsaré en direcció sempre nord, carenant les Carenes de'n Bosc en direcció nord. Es un camí estretíssim però net entre les alzines i pedres, i en el seu primer tram fins a la Collada Fonda, o collada de les Palomeres (969 m) és pràcticament cent per cent ciclable, i preciós, un luxe dels de veritat.... mmm

L'objectiu és arribar al Pla de la Calma, a l'alçada del Parany, una mica més amunt de ca l'Agustí...

Ara entrem al que són les "costes de Monner", per la vessant occidental, "penjat" sobre la Vall de Vallcarquera, impressionant... Alzines espeses, i les tarteres, unes formacions que la pendent i el tipus de roca permeten, que de lluny es veuen com unes clapes a l'alzinar... el camí en creua dues o tres, alguna de llarguíssima, amb una gran roca verda pels líquens que contrasta amb el to en conjunt rogenc de la pedra solta. S'avança lentament i es passen per un parell d'agulletes on és fantàstic aturar-se i enfilar-s'hi a seure i observar... El mapa de l'Alpina anomena "el Portalet" a un collet rocós, amb gendarme, i des d'on desseguida s'arriba al coll d'en Jordi (ja tinc un coll !)

Passem a la vessant oriental, la de Vallforners... també és espectacular, ara es veuen els fajos i els avets a la part alta de la pista que arriba a la Casa Nova de Vallforners (ja al pla de la Calma, sota el Suí)

Ací trobem un sol granític i sorrenc fins que es torna terrós i entre un bosc aclarit d'alzines sortim als prats del Pla de la Calma, a uns 1150 metres. Trobem la transitada pista que de vé per la dreta des del Coll Formic i segueix en ràpid descens a l'esquerra cap a la casa de Cal Agustí, el Bellver i collet de Sant Martí, just sota el turó del Tagamanent.

En arribar el Pla de la Calma la vista al nord és un espectacle, en un dia tan clar, des del Cadí fins al Canigó, aniria posant nom a les muntanyes que es destaquen ben definides.

La baixada la faig per Can Coll i cap a Vallcàrquera.

Des del collet de Sant Martí, tiro per la pista que baixa a buscar la carretera al poble de Tagamanent, però desseguida la deixo per tirar-me a l'esquerra per una pista trencadota, que aprofita el capbussament dels estrats per fer via.... una baixada preciosa de les de gaudir, només el sol, ja baix em fa baixar algun tram prudentment pel contrallum.... Si hagués matinat...

però totes les hores del dia són precioses.

Arribo a casa amb una gana... i molta feina per triar fotos i passar la ruta del gps als mapes

Em poso al llit repassant el recorregut...

Sant Miquel del Fai

Fa calor, tot i així tinc mono de bicicleta, una mica de ruta i una mica de muntanya...

He estat 12 dies de viatge i això m'ha afluixat les cames.... Així que força liquid, un esmorzar un xic bé i a repassar les pressions de les rodes...

Agafo la carretera de l'Ametlla i Riells (Km 31), cap a Sant Feliu de codines, la BP 1432, planejo i baixo lleugerament fins a Bigues, al Km 25 on la carretera es posa al costat del Riu Tenes, que creuarem al Km 22, ací no puc deixar de fer unes fotos al magnífic i acolorit relleu, crec que un dels més fotogènics llocs del Vallès. Molta casa, i l'anar refent-se del gran incendi del 1994 que va arrasar quasi 3000 Ha a tot els cingles des del Fai al Congost.

Aquest darrer tram puja una mica i es fa molt bonic de fer, tota la carretera fins ara és estreta però amb poc tràfic, pel que es puja a gust. Poc abans d'arribar a la carretera C59, ja a la part baixa de Sant Feliu de Codines, un aflorament de roca roja (les roques de'n Villar) em criden de nou l'atenció... Som al Km 17,5 de la carretera que deixo i m'enfilo per la C59 pel centre del poble fins que trobo un indicador de Sant Miquel del Fai. Es la BV1485 que em duu cap a St.Miquel del Fai. Una vista super aèria, i un traçat planer i fàcil on es pot fer via... espectacular realment l'indret del Monestir, impressionant. Avui és diumenge i hi ha alguns visitants, llàstima d'una música fortíssima i quasi a ritme de tecno que omple la Vall del Tenes.

El riu Tenes reb un afluent just sota del Monestir, és el Rossinyol, i el creuaré després de la roca Gironella, en un espectacular i immens salt i balma esfereïdora. Ací prenc una pista poc transitada pel solt de les Taules, fins a la casa en runes del Soler de Bertí. Algun tram amb rampes molt dures del 20 per cent, dificultades per la pedra solta que algun tram m'obliga a posar peus a terra. Però no és el primer cop que passo per ací, així que... ja sé on em ficava. El problema però és la tremenda calor, i el no dur res de mossegar... ací l'he cagat. Tinc aigua però en trobo fluixet... això si, ja estic molt a munt, i d'aventura només em queda un tram curt, nou per a mi que em durà de les runes de Barnils al Puigfred i quan vegi el Clascar ja estaré salvat. D'allà en un moment, cal Mestret (que hi viuen) Grau Mercader (val la pena!), coll de la Tripeta i Santuari del Puigraciós, de d'on em tiro pels Tremolencs cap a la Garriga. Ufff.

El tram entre les runes de Barnils el cimet i ca l'Esmolet és no ciclable... i punxegut...

"bisontes" al TRANSALP 2008

Acabo de mirar les classificacions de la 6a etapa... avui també han fet un bon paper ja que han arribat a la posició 32... En Carles Bernat Rallo i en Ramón Sagués Portabella de l'equip ALPCROSS, son des del dia 19 rodant per camins dels Alps, des de Italia fins a Austria on arribaràn dissabte a la darrera etapa.

Només mirar les fotografies i la magnífica pàgina de l'organització, fa venir afició a la bici i a la muntanya i a la vida!! Ací van unes fotos que he trobat del dos corredors de Barcelona

endevant!!!

Camino de Santiago... tercer dia

Plovisqueja.
Costa deixar Viana. Ens hem divertit i conegut gent maca.
Vestits per la pluja baixem cap a Logroño, on poc després de creuar l'Ebre que baixa molt plè i marró, trobem una casa de bicicletes per mirar de reparar el radi que em falta... negatiu, no en té, però em centra la roda... En Ribot canvia potència i manillar, a veure si pot anar una mica més còmode no tan incorporat... volteta per la ciutat i sortida ben indicada. A una mena de parc deixem els carrers de Logroño i ens trobem còmodament per un camí fàcil. Passem algun peregrí que va a peu i arribem al pantà i al parc de la Grajera.

Un pontet tot bonic, i cap a Navarrete on recuperem una mica de forces en un pica pica... sota l'esglesia que s'apropa al cim del turó que protegeix el poble. A Nàjera, ens reb un riu brau i d'aigues netes, les tempestes d'aquests dies ho ha deixat tot molt fresc. El riu és el Najerilla, preciós. La part del poble abans de creuar el riu, queda just sota "el Castillo" unes roques rojes impresionants, i com no, amb el seu campanar amb cigonyes. Ací dinem, i ho fem plegats amb la noia vasca i el seu company Irlandès.





Després de dinar, en Víctor i jo seguirem pel camí, mentre els demés aniran per carretera cap a Santo Domingo de la Calzada. Em sab greu, perque ens perdrem Sant Millan de la Cogolla.... Però els camps que travessarem, de blats, ordis, vinyes i roselles, les ondulacions a darrera hora de la tarda, i el sol que ens guinyarà algun ullet, deixaran d'aquest tram un gust especial. Suavitat, llibertat, solitud, però amb aquell percebre l'anar i venir de la gent que cuida els camps.


Avui la intendència ha estat perfecte i el pa i tot el material de l'entrepà boníssim, tampoc no ha faltat un gotet de vi... Ací veieu en Rafa i a mi a al cuidada llera del riu que avui baixa tan ple. (Aquestes tres fotos són de'n Méndez).


Amb la panxeta una mica plena, tornam a travessar el Najerilla i pels carrers del nord del poble ens enfilem, i com ens enfilem!!! fort fins que en un ombrívol bosc apareix un camí pista que ens puja a les vinyes altes i ventilades que anirem seguint, com cada dia en la direcció per on se'n va el sol... un recorregut preciós i tranquil, de suaus lloms per argilosos sols conreats amb cura. Arribem al poble d'Azofra, en Víctor va tirant i jo m'aturo a sentir la pau, i a fer un riu. La casualitat vol que en aquest moment em truqui la Maria, una amiga de l'ànima... més content encara segueixo les marques de la bici del Víctor.... tot aturant-me a una mena de creu senyal molt antiga...

Cirueña i Ciriñuela, són dues poblacions molt properes i situades dalt d'una carena, a tocar el cel, de relleus molt suaus i terra argilosa, que en molts llocs reté les aigues de les darreres plujes generoses. Hi arribem per una part nova on sembla que també hi ha hagut "boom del ladrillu", i és bonic veure surgir un campanar a l' horitzo del camps de blat suaument ondulats.

Ja veiem l'esglesia i la seva esbelta torre de Santo Domingo de la Calzada, per on baixarem vertiginosament per unes pedregoses pistes fins arrivar a una mena de zona industrial i desseguida seguint les fletxes grogues... al carrer principal a l'entrada del poble, on amb una trucada de mòbils, ens reunim al la resta de la colla, el de la furgo, i els que han anat per la carreterra. A una botiga de bicicletes aconsegueixo el radi que em falta des del primer dia, i que l'endemà al matí, sota una fina pluja, al jardí del monestir-alberg de monjes, muntaré amb en Rafa.

Volta pel poble, canya, i sopar a la casa de la abuela.

Can Mas

Surto de casa amb ganes de Montmany. Passo per sota del pont de can Palau (tren de Barcelona a Puigcerdà) i m'endinso a l'estret del Congost. Just a la benzinera, i per evitar el perillós túnel de la carretera, m'enfilo per una pista on senyals de tràfic diuen: "atenció només vehicles autoritzats a can Mas...." Un tram curt, però amb rampes, molt fortes de fins al 23% al tram final encimentat. Així que, ja que hem bufat pujant, val la pena fer una parada just sota la casa. Crec que està habitada, i el que és segur és que hi ha animals i les plantes cuidades. Una palmera crida l'atenció, i molts racons preciosos amb bugambilia i tot. Gats, algun lladruc de gos... El que més m'agrada és, des del costat d'un garaig on hi ha un land rover, la vista sobre Gallicant, el meandre del Congost que fa degut al dur dic granític que del massis del Montseny s'endinsa als dominis del Bertí cap al Puiggraciós. La línia del tren va per un seguit de ponts amb túnel al mig, molt interessant, i des d'aquest indret es té una vista preciosa. La llum de la tarda il·lumina pel darrera la vegetació de ribera, el platanar de darrera del molí, i els camps. Al fons el Puigraciós.

Deixo la casa, la pista s'enfila una mica més i giro a l'esquerra, cap a l' Oest, i al cap d'un moment passo per sobre del túnel del tren. La pista esta plena d'herba, i s'ha de mirar de no trepitjar esbarzers dels que punxen les dues rodes... les pedres granítiques i vetes de quars, també ajuden a lliscar i a possibles talls a les cobertes. Una baixada en zigazaga i sortim prop de la via del tren, i a la carretera antiga, a Gallicant, on un altre cadena ens obliga a baixar de la bici.

Trenco a l'esquerra cap al polígon industrial i les piscines. Del final, quan s'acaben les naus, segueix un camí cap al moli, però just al rasant, en lloc de baixar, girem amunt i anem de pet a Can Oliveres, la bella i gran masia de la baixa vall de Montmany. Avui opto per entrar-hi per la majestuosa entrada entre amples camps, el de dalt, format dalt d'un mur impressionant de pedres vermelles. Uns xipresos donen la benvinguda, i un gran arbre (tiler o lladoner) crida l'atenció. Jardins com romàntics. El camí passa per entre el tancat d'animals i una porta principal on s'alvira un rebedor menjador.. ahir, tot de gats i gatets no es mogueren mentre hi passava poc a poc. Un de negre dalt d'un pilar, es pensava que aplanant-se el veuria menys. Però em va sobtar que no es moguessin, potser era l'hora d'esperar alguna cosa.. que no era jo... jajajaa. Una gran bàscula i més pedres vermelles... Penso que totes les obres dels ponts del tren podrien haver estat fetes amb pedres tallades ací.. Bordejo completament les construccions de la masia, i m'enfilo per la part superior, tot passant per davant de dues o tres edificacions més, i vaig a petar a la carretera de Montmany al revolt de can Oliveres, anomenat així en el mapa 1:5000 del ICC. El següent el revolt del Forn, i és que entre ells hi ha les restes força ben conservades i assenyalades d'un forn de calç. M'enfilo cap a l'Ullar, i sense aturar-m'hi, ja que avui no he vist a l'Emilio, segueixo amunt per la pista de l'esquerra cap a l'aresta blanca de la torre del telègraf òptic. Cota 650. Són les nou del vespre, la nit més curta de l'any. M'aturo una estona a escoltar el silenci, a olorar les plantes que punxen... S'hi està bé. I'm happy. Baixo per una pista sorrosa i rocosa, amb dos trams perillosos on baixo de la bici... cap a Mas Miquel, una preciosa masia que algú va reconstruint, i on als prats de sota cada nit hi ha tancat un gran ramat. Els gossos lligats just a l'era de la casa, aixoplugats em miren desconfiats però callats. 180 graus i pista que baixaria cap al centre de la vall dels Tremolencs, però com quasi bé sempre, em llenço per un camí que acaba en trialera, per la carena que separa les dues vessants. Deixo la part sorrenca i llisco com esquiant per la terra vermella i compactada que fa ondulacions molt divertides. D'aquelles baixades que et deixen bé, que sobretot, mentre les fas, només fas que gaudir i tensar tots els muscles... (menys un o dos...) Em trobo a un batibull de pistes vermelles, un collet entre can Oliveres i la vall dels Tremolencs. Baixo per una ràpida pista de les canyeres... cap a can Sunyer i desseguida els Pinetons de la Garriga i cap a casa.... Avui és revetlla.

Camino de Santiago

Dos de Juny, viatgem en una furgona amb les sis bicicletes de muntanya cap a Aurizberri, on sopem i dormim a l'hostal Haizea. Els pèsols amb patata bullits... una maravella. L'endemà plou. Anem cap a Donibane Garazi (Sant Jean Pied De Port), on després de l'obligada volta pel poble i prendre la cartolina a la casa del peregrí, comencem en Rafa, l'Oscar, en Mendez i jo, la lleugera pujada cap a Luzaide (Valcarlos). Ací ens deixa el Mendez, que es refugia de la pluja i de les rampes cap a la furgona. No deixa de plore suau, però la pujada es fa bé, no fa fred ja que és fàcil entrar en calor, i els revolts són meravellosos entre boscos de castanyers, roures, fajos etc... Només el tros final, i per manca de referència i per la boira se'm fa un xic llarg. Fa estona que marxo sol i quan arribo a l'alt d'Ibañeta, no hi ha furgoneta ni res, m'aixoplugo a una esglesiola moderna amb un suïs i dues canadenques, i espero ben moll i fred l'arribada de'n Rafa i desseguida de l'Oscar. Els hi faig unes fotos arribant i aviat baixem junts la ràpida i curta baixada a Orreaga (Roncesvalles).










L'assistència s'ha portat, i ens esperen tovalloles i entrepans. Em relaxo passejant per les estàncies i l'esglesia, la petita ermita i el monestir. També hi ha l'hostal Sabina i un alberg. A la casa del peregrí ens segellen els cartrons... La ruta cap a Iruña (Pamplona), per la carretera, resulta ràpida i molt bonica. Tenim un petit alt, el de Mezkiritz, que és una preciositat, uns fajos grandiosos, amb el seu nou i fresc verd. La carretera mullada i el miniplogim, omple també de bellesa cada revolt.





L'entrada a Iruña es fa una mica incòmode, entre grans rotondes i autovies... però per fi entrem al casc urbà... m'agrada veure l'ambient d'un dia de cada dia, la gent, els carrers, la plaça de toros i aviat la catedral on ens reunim tots i segellem. Amb la furgo anem fina a Astrain, un poblet a les afores de Pamplona, on deixem la furgo al costat de l'esglesia i davant de la casa rural Casa Carpintero, on dormirem. Un lloc preciós. Estem a peu del Puerto del Perdón que demà serà el nostre primer aperitiu....



Aquest és el perfil de la primera etapa en un 95% per carretera

puig celverís

No m'agrada matinar...

les 14:10

cau de ple el sol, collada de can Nadal a Ribes Altes. Amb la cara ben embetumada de protecció solar gaudeixo de nou d'aquesta vall. Ara al principi encimentada. Que hi farem. La primavera va pujant, i ara gaudeixo de les violetes que a la Garriga ja ens han deixat. M'aturo al primer revolt, allà on comença la pista al riu i cap al Serrat.

Pista amunt, molt amunt, fins la collada alta de Meianell. D-ací prat i flors, molta part arrossegant la bici, i el darrer tros amb ella a coll. Clapes de neu... flors... un dia excel.lent

"a roda de dos"

He pujat per la ruta que més m'agrada el Puiggraciós. La Garriga (Pinetons), cal Boget, can Badia, i trialeres pels plans cap a la pista gran. Els romanins, les farigoles, l'argelaga i ara, les pomeres florides, tot, brunzeix d'abelles, i el primer tram, amb el solet, les olors són intensíssimes. Caloreta a la pujada... després vent fresc que obliga a abrigar-se. Des de la torre de guaita del Santuari del Puigraciós, es veu el Matagalls enfarinat, i també el Puig Drau, davant del Turó de l'Home que només se insinua. Avui la visibilitat és molt dolenta, tot i així s'albira molt subtilment el Pirineu blanc, des del Cadí al Bastiments.
Avui és diumenge i hi ha moviment de gent per aquests indrets, també per la pista que va cap al Coll de la Tripeta, on comença la curta i preciosa pujada per la cinglera. No m'aturo a fer fotos perque s'ha ennuvolat, i sobretot perque veig un ciclistes davant, així que un dia que no estic sol me'n vaig cap a ells. Els atrapo a dalt, a cal Mestret, i veig que tiren cap al Clascar, així que m'hi poso a a roda tot saludant-los.... gran cagada... o gran alegria, es piquen una mica i ostres, ells són dos... això no s'hi val, però jo endavant, només al tram final em fan bufar una mica massa, però és que ja sabien que allà es paraven on els esperaven altres dos.... crec que es van decepcionar en veure que un avi els havia pogut seguir.... i jo, content motxilla a terra, i fotos de la Mola, dels Cingles de Gallifa i de la vall que baixa cap a Riells, plàtan i una mica de líquid...
D'ací amunt no havia seguit mai, i avui m'he animat, i si cal perdre'm, arribaré com a cosa més dolenta a Aiguafreda, i d'allà per no anar per la C-17, podria tornar per la pista de Sant Pere de Valldeneu, i remuntar fins poder baixar pel Sot de la Guillotera.... Bé, segueixo a munt, i quan arribo als plans, en lloc de seguir la pista, me'n vaig per un camí (GR), molt estret però molt transitable, preciós, i que surt dalt de la trona, just sota unes cases i uns camps grans. Ací hi ha la cruïlla cap a la Trona , o seguir per la cinglera fins a la pista bèstia ample que baixa a Aiguafreda.
Decideixo baixar per camí marcat com Ruta dels Cingles, i zigazagueixo amb la bici a coll, fins al peu de la Trona, Coll de Pedra dreta i cap Can Castellar per la pista vermella, i d'allà direcció cap a Aiguafreda, i quan arribo a la bora de la cinglera, deixo i trenco a la dreta cap el Sot de la Guillotera. Punxada, i moltes fotos. En aquest lloc, on hi ha una gran bassa i uns prats ara ben verds, es troba la "comissura" dels llavis dels cingles del Sot de la Guillotera, i hi ha agulles separades totalment a la mena del Sot de Bac, en destaca una amb la caseta registre pels escaladors. Em crida sempre l'atenció la vegetació especial d'aquests petits llocs inexpugnables fora dels grimpadors que algun cop s'hi enfilen.
Deixo can Fabregar i em llenço per la contundent baixada cap al pas a nivell del Torn, una masia amb encara tocs romàntics, molt a prop del Congost, ben arresarada del vent de Nord.

De sobte, mentre negocio la segona baixada forta amb el cull més baix i darrera el seien, em trobo dos cavalls i un carro, i dos homes intentant alguna cosa. En plena rampa del 25-30 per cent, intenten esperonar els cavalls que estan cansats i no poden. Intento ajudar-los, però realment tenen un problema, i els aviso que més a munt hi ha un altre tram tan difícil com aquest. Després de intentar, frenar el carro amb una roca, fuetar els cavalls... es rendeixen, i jo no insisteixo en ajudar-los, perque crec que és perillós. Agafen el mòbil i demanen ajuda.... No em vaig atrevir ni a fer una foto.... una llàstima, ja que els dos, uns homes d'entre 45 i 55 anys, vestits de Country, amb cara de problemes. Potser havia d'haver telefonat al RACC... (Un autèntic 2 CV)

Passo el pas a nivell a tota merda i tiro per Santa Eugènia de Congost arrant de riu fins al Figaró, i travessant el poble, per la carretera antiga, Gallicant, i surto molt a prop ja de la Garriga, però amb dos quilòmetres de C-17, a sac per la vorera.... fa aire i costa mantenir la velocitat.

Un matí excel·lent.

pel Puigraciós

Aquest matí el sol, sortia i s'amagava molt sovint. S'anuncia canvi de temps, així que m'he afanyat a fer una escapada per les vessants del Puiggraciós. He sortit de la Garriga pels Pinetons, seguint el Congost fins a la casa de can Palau, just sota el gran viaducte metàl.lic, centenari, del tren de Barcelona a Puigcerdà. Ull amb algun tram on s'ha de baixar de la bici... Un cop sota el pont, s'ha d'entrar a les cases, i desseguida la pista arrenca amunt a la dreta, tot girant a esquerra, i atent a un trencant que, a la dreta, s'enfila estretet i amb fressat de cavalls. La pendent és forta, però passa allò de que quan el caminet és bonic, es puja divertit i amb forces... no puc evitar parar a fer unes fotos al viaducte. El sol segueix entrant i sortint dels cotons blancs i grisos, i sento que em sobra una mica de roba... m'agrada però aquesta pujada. Una doble ziga zaga, i sortim de nou a la pista més fressada, que seguim a la dreta i que segueix enfilant-se amb ganes. Em trobo una parella, l'home dalt d'un cavall gris, i la dona amb un setter negre gros i tranquil. Baixen distesos i m'arrenquen un somriure. Som en el que s'anomena el Bosc de can Palau. Pugem amb comoditat i el sol de roques molt variables, es fa entretingut, però a l'hora trobem un tram durillo de pedra i fort desnivell. Jo aprofito per fer una paradeta i poma golden de Girona. Llavors enfilo aquest tram sense fer el pena, una mica sobradet... uns revolts preciosos de lliçons de geologia i apa, la darrera pujada al pla de Montcau, un preciós bosc d'alzinar d'aquells on es pot tocar el senglar... (veure mapa)

Molt recomanable entrar-hi i fer els 300 metres plans per dins del bosc aclarit. Una antiga cabana en runes en mig dels arbres en trasllada en el temps. Som a 495 metres, i ara baixarem una mica en divertida baixada per sol vermell fins a la colladeta que separa les valls de Montmany i la de Tremolencs, un lloc des d'on es pot baixar al Figaró i Can Oliveres pel nord, o tornar a la Garriga per can Sunyer al sud. Nosaltres seguirem la pista que s'enfila més (sempre amunt!!!) també en direcció sud, un revolt, una mica més i sortim a una explanada amb repartiment de camins. La pista més fresada és la ruta normal per can Badia per pujar el Puiggraciós, però si seguim nord, un camí trialer molt divertit arrenca entre brucs i romanins florits, arboçar i olines... una ruta quasi tota ciclable, amb algun tram de molt forta pendent; és qüestió de dosificar... i també gaudir d'alguna paradeta a fer fotos i xarrupet de líquid. El darrer tram fins a mas Miquel és ben dret i descompost... Ja som sota el mirador del Puigraciós.

Avui he optat per baixar per la pista del Sot de can Badia amb petites variacions i un tram trialer preciós a la Plana de Dalt. De nou can Badia, i a sac cap a can Sunyer i a la Garriga.



Una escapada preciosa, divertida, una hora i mitja de bosc del bonic.

on son les pedres....

A cops passa que una màquina aplana una pista.... ja feia temps que es tallaven pins i brossa; avui m'he trobada una pujada a Sant Cristòfol, sense pedres, sense branques, sense estrebades de cama, ni canvis de pinyons desesperats...

Ahir va entrar la primavera astronòmica, però aquest matí la temperatura era baixa i el cel ben tapat. A les vores dels camins violetes i a les vores del bosc el bruc florit i al bosc de ribera brotons i els oms florits de verd i ....

Tot i voler pujar tranquil, la pista aplanada fa que pugis de pressa i al final et canses igual, només que sense voler, he fet un dels millors temps: des del pas sota via a l'ermita, menys de 35 minuts, que per un iaio com jo.... no està malament. M'agrada seguir una mica amunt... passo la cadena que dur a can Valls, i d'allí la segona cadena que puja cap a la gran Alzina de can Valls, un arbre monumental, que emociona fins hi tot al Zaplana que ja és dir.... Un cop allà fins al collet que distribueix varies rutes, cap a la carena del Turó Munner i cap al Pla de la Batalla.... Avui però el dia era fredot i he canviat de idea, i en lloc d'anar cap a la carena de la roca Centella i baixar per Vallforners, m'he dedicat a perdre'm per una pista enverduride pels voltants de la font dels pastors... algun tram a peu per no punxar les dues rodes.... cosa que passa quan trepitges alguna bona branca d'esbarzer. Flors i molses, sobretot molses, i líquens, quin goig... he fet un ram ben gros de verd groc i blanc i he tornat al collet de l'alzina i baixat per la mateixa pista que ho pujat. Arreglada es baixa de meravella, tot saltant en els lloms d'ase per les aigües.... també he batut el temps de baixada amb menys de nou minuts... un goig, hauria estat divertit compartir-ho.

A la tele Ben Ur per variar, i un any més la copa del rei pels monàrquics....

la Calma

M'agrada pujar a la Calma en bicicleta. Sigui per la feréstega i lluminosa Vallforners... o combinant, amb trossos a peu, per Sant Cristòfol, el Mojó i el turó Munner, amb les seves belles tarteres... la durilla carretera des del poble de Tagamanent... per les rampes roges de can Coll, des de Vallcàrquera... o per la Codina o el Bellit...

Avui però, parlaré de la que crec és la pujada més còmode, i que surt al bell mig de la Calma al coll del Terrús, i passant per uns llocs que paga la pena aturar-s'hi: El Clot i la Mora des de la riera de l' Avencó.

Surto de l'aparcament que hi ha just a sota del Molí de l'Avencó, i que és una masia merendero i on també es pot visitar un gran pou de glaç. Per un pont metàl·lic per vianants, creuem la Riera i aviat deixem les darreres cases i l'asfalt per anar pujant suau ara un costat ara un altre de la riera que creuarem 3 cops, pels anomenats pont del Peu de Costa (Km. 1,55), pont de la Bisbal (km. 3,29) i pont de Picamena (km. 4,37). Passat aquest tercer pont, a 50 metres, hi ha una pista a la dreta a 180 graus, a cops amb una cadena. Ací comencem una pujada continuada però relativament còmoda d'un promig del 10 per cent fins al revolt de dreta de la carena Picamena (km. 8,03). Ja som a 865 m. d'alçària i es divisen les muntanyes blanques del Puigmal i voltants. Ens trobem en un atapeït bosc d'alzines amb un tram esquitxat de castanyers que contrasten magníficament. A partir d'ací la pendent minva al 6,5 % i ens dirigim cap al Clot, la casa que ja veiem des de fa una estona amunt a la carena. Poc abans d'arribar al darrer revolt que enfila recte a la casa, deixem a la fondalada, dos grans albars o pollancres que ens indiquen un punt humit. Ja tastem una mica de prat de muntanya, som a 935 m d'alçada i m'aturo a fer unes fotos al cartell que anuncia l'edificació. Cartell que utilitzo de trípode... En aquest lloc hi viu una familia, i es veu un tancat amb un ramat de cabres negres. Passem un parell de portes i seguim amunt per uns terres vermells, i en zona aclarida, només precioses alzines aïllades i dalt d'un turonet... apareix un campanar, a l'esquerra amunt... Sant Cebrià de la Mora, una esglesiola reconstruïda, en un paratge preciós, obertíssim i de llargues vistes, de pedra ben bé vermella , just al damunt de la casa del Clot. La pista que seguiré, deixa aquest llogaret a l'esquerra, però val la pena pujar-hi a fer un cop d'ull, una mica camp a través i amb pendents divertides. Som al km. 9,55, que m'ha costat 59m de bicicleta, però ja dic, molt còmodes. Des d'ací vaig pujant més o menys carenant i passo per un preciós camp de conreu just després d'haver creuat un ramat de xais amb el Pirineu al fons... un parell de revolts i tot flanquejant una mica la línia de carena per la dreta, per precioses lloses vermelles i divines alzines ufanes, es veu la Caseta i les construccions en runes del voltant. Sempre que passo per ací penso el mateix, que m'hi quedaria a viure , quina pau, i tan a prop del cel... soc a 1077 metres i segueixo pujant suau fins al Collet de Terrús, punt on arribo a la pista que jo li dic la "Panamericana" del coll de Tagamanent al coll Formic, (km. 12,1)

Ací va bé fer un plàtan, o una pixada, o saludar a algú, cosa que per als solitaris ve de gust. També fixar-se en els horitzons, Bertí, Pirineu, Montserrat, Matagalls... moltes de les muntanyes de les que amb els anys he anat acumulant records o visites, se'm presenten de nou, és la màgia del anar amunt, sempre amunt... i gaudir de les baixades divertides, allà on no penses més que en l'aire a la cara i el control de les gomes amb les pedres, els fangs, les sorres, o les meravelloses catifes de fulles... algun tram humit.... saltar, volar, res més al tarro.... visca la llibertatttt a la merda la merdaaaa!! se me'n va l'olla. Sóc feliç.

I ara un dels moments més bonics.... decidir per on baixaré, intentant no tenir que fer C17 per tornar on tinc el Dimoniet (el cotxe).

Avui ho faré per un lloc on només hi havia pujat. el Cafè, corral d'en Perera, la Figuera... Un moment!!! que encara no he arribat a dalt, queden uns 800 metres de Panamericana amb un promig del 7,7 per cent fins al coll del Cafè, on un filat creua el camí per on baixaré, a la nostre dreta. Sóc al punt més alt d'avui, a 1213 metres i porto 1h26m dalt de la bici. Em costa deixar els llocs on pujo, m'hi quedaria mirant com es mouen les ombres, com m'arriben els sons, i caminar, i fer fotos de totes les coses que m'atrauen... (tot m'atrau ! )

Em poso el casc i baixo eh!, també m'abrigo, i els guants amb dits...

Km.13,1: Passo i un filat i em llenço per terres vermells entre boscos, divertidíssim, sensació que comença l'aventura del descens, a veure si seré capaç de parar a pocs llocs... Desseguida sortim a una clariana amb dues restes de cases, l'anomenat corral d'en Perera (km.14,04), ací m'aturo una estona a mirar les pedres de les cases i els voltants, a fer unes fotografies i torno a buscar la pista que he deixat, en un punt on els grans blogs estratificats rojos, "asfalten" la pista. D'ací tornem a entrar al bosc i fer divertits revolts i salts, intentant seguir el llom de la carena.... en algun moment ens podiem desviar més a l'esquerra, però després hauriem tornat a agafar el bon camí... així que, a vall!, i amb la bona norma, de seguir el camí més fressat, arribem a la Perera, a la Figuera i a la seva ermita... (km. 17,63) ,un lloc que podeu mirar en aquest enllaç, que indica en la seva part inferior, la ruta que us he posat avui. Aconsello mirar el lloc des de terra de la bici, i aprofito per fer el darrer glop de líquid. Segueix la pista i desseguida arribem a la Codina, on s'està fent una estranya obre d'explanada amb pedra tan vermella. Al damunt de les runes de la casa, ramats de vaques i restes dels aterrassaments a les pendents entre alzines... l'aterrador cartell espantador de ciclistes novells de: ATENCIÓ TORO GASCÓ. Som al km. 18,72 i en un ràpid descens amb uns revolts, sortim de nou a la riera de l'Avencó, una mica més avall des d'on l'he deixada al pujar. Aquest tram és molt ample i llis, però hi ha pedreta a la pista i s'ha d'anar amb precaució... A sac Riera avall fins al cotxe... on l'olor de la carn a la brasa fa agafar gana... (km. 25,15) tot i que ja han tocades les quatre... cap a casa....