Aquests dies d'hivern no conviden a matinar. Aparco el cotxe al costat d'un tractor de les obres d'electrificació de la línia del tren, a l'estació d'Aiguafreda. Ja som prop del migdia, avui no fa tant de fred, però després de dos dies de front atlàntic, el plugim i el algunes estones d'ahir tarda, la pluja, ha deixat ben empapadot el terra i pujats els colors de les roques i els fangs i sorres del paisatge. Surto en direcció sud pel carrer en direcció a l'Oller, una casa gran amb unes belles linies, i amb la cinglera al fons, preciosa (destaca el Grony), d'ací baixem al torrent de Valldaneu i pugem ja fins a trobar la pista que ens dur a Sant Pere de Valldeneu. (Aquest tros és un xic lleig, una mena de urbanització moderna a mig fer...) Però la lleugera pujada pel bosc aclarit d'alzines es bonic, i es veuen un parell de cases antigues que s'estan arreglant (la Rectoria, la Casanova i Can Benet) ,que transmeten pau... vinga aviat s'obre la plana, uns amples prats, i un camp d'oliveres joves. Al fons Sant Pere, on hi paga la pena aturar-se a fer una ullada, a la casa contigua i al cementiri. Està recentment reconstruïda l'església, i a mi, em crida l'atenció un rellotge rectangular groc al campanar.
Creuem el torrent de Valldaneu i un trosset de pujada i zigazagues ens dur arrant de cinglera, 100 metres completament verticals sobre el viaducte de pedra en corba tant admirat pels afeccionats al tren... no puc evitar aturar-me... així que no hi ha manera d'entrar en calor... És, una merda, vull pujar sense parar sentir caloreta i batecs de cor, i a l'hora ho vull veure tot, no es pot ser curiós; avui faig un tram de ruta nova, així que ja duc el xip d'aturades i arrencades... En algun revolt encara he trepitjada glaç... però avui les rodes s'agafen molt bé al terreny... serà la prudència i les gomes noves. Arribem a un collet ample amb un camp ben llaurat i baixem una mica, un torrentet i a la cruïlla que trobem anem a la dreta cap a can Castellar, si seguíssim per baix aniríem al Fabregar i la bassa del sot de la Guillotera. Anem trobant camps llaurats, i passem per les runes d'una casa a tocar de pista, just a un revolt de dretes. Desseguida sentim els gossos de can Castellar que treu fum per dues de les seves xemeneies. Just quan la pista gira cap a esquerra cap a la casa, al mateix revolt, una pista fangosa i roja puja ben dreta, avui seguiré per ací i a uns dos cents metres trobo la pista que va de can Valldaneu al coll de Pedradreta, i cap al castell de Montmany. En aquesta transició entre pistes, es fan unes noves extraccions de pedra...
Avui no hi he entrat, però val la pena visitar can Castellar, el dia que ho vaig fer, fa unes 15 0 18 setmanes, entre els gossos (lligats!!) que cridaven, una senyora des d'una finestra em deia que el camí no segui cap enlloc, jo li digué que només volia fer unes fotos... i va valer la pena, una cas preciosa, amb una explotació ramadera sembla que moderna i amb una capelleta.. un lloc encisador. Segueixo per la pista en pujada preciosa i còmode fins a la carena de Pedradreta, on flipo amb el paisatge preciós combinat d'olines, plana, cingle, i el castell de Montmany i Puigraciós al contrallum... deixo la bici arrepenjada ben dreta a una alzina, per fer servir el seient de trípode... quan em giro però!!! el Pirineu ben emblanquit des de cota 1100 durant aquests dos dies passats... impressionant... no paro de ser feliç... i tot això jo sol!!! imagina't amb algú al costat! Bé, ací la parada és llarga. Me n'aniria cap allà on viu el boig del castell, però avui ja ho tinc decidit: pujaré a peu el grau de la Trona, un tros de camí amb la bici a coll, però que em durà dalt dels cingles, i em permetrà gaudir de la plana alta i la baixada ràpida a Aiguafreda.
Una mena de pista-prat, fa tota la carena cap al coll de Pedradreta i de pet cap on trobem el corriol antic que puja al collet de la Trona. Hi ha un moment que un revoltet toca la paret de la trona... des d'ací es flanqueja la base de la roca i s'arriben als diferents peus de vies, on precisament avui hi ha una cordada. M'hi perdo una estona i torno al camí on en revolts, alguns fets amb pedres artificialment, s'arriba al collet que separa la Trona de la cinglera principal. D'ací un corriol entre garrigues i romanis, ens dur planejant cap a sota els cingles de can Bellavista Vella, on dos corps surten cridant, tot controlant el seu cel, les seves roques. Veig la pista que dur cap al castell, i els dos grans afloraments d'aglomerats rojos un xic per damunt de la pista.
D'ací, ja a dalt del cingle i gr cap al grau on una pista baixa de pet a Aiguafreda.
