"a roda de dos"

He pujat per la ruta que més m'agrada el Puiggraciós. La Garriga (Pinetons), cal Boget, can Badia, i trialeres pels plans cap a la pista gran. Els romanins, les farigoles, l'argelaga i ara, les pomeres florides, tot, brunzeix d'abelles, i el primer tram, amb el solet, les olors són intensíssimes. Caloreta a la pujada... després vent fresc que obliga a abrigar-se. Des de la torre de guaita del Santuari del Puigraciós, es veu el Matagalls enfarinat, i també el Puig Drau, davant del Turó de l'Home que només se insinua. Avui la visibilitat és molt dolenta, tot i així s'albira molt subtilment el Pirineu blanc, des del Cadí al Bastiments.
Avui és diumenge i hi ha moviment de gent per aquests indrets, també per la pista que va cap al Coll de la Tripeta, on comença la curta i preciosa pujada per la cinglera. No m'aturo a fer fotos perque s'ha ennuvolat, i sobretot perque veig un ciclistes davant, així que un dia que no estic sol me'n vaig cap a ells. Els atrapo a dalt, a cal Mestret, i veig que tiren cap al Clascar, així que m'hi poso a a roda tot saludant-los.... gran cagada... o gran alegria, es piquen una mica i ostres, ells són dos... això no s'hi val, però jo endavant, només al tram final em fan bufar una mica massa, però és que ja sabien que allà es paraven on els esperaven altres dos.... crec que es van decepcionar en veure que un avi els havia pogut seguir.... i jo, content motxilla a terra, i fotos de la Mola, dels Cingles de Gallifa i de la vall que baixa cap a Riells, plàtan i una mica de líquid...
D'ací amunt no havia seguit mai, i avui m'he animat, i si cal perdre'm, arribaré com a cosa més dolenta a Aiguafreda, i d'allà per no anar per la C-17, podria tornar per la pista de Sant Pere de Valldeneu, i remuntar fins poder baixar pel Sot de la Guillotera.... Bé, segueixo a munt, i quan arribo als plans, en lloc de seguir la pista, me'n vaig per un camí (GR), molt estret però molt transitable, preciós, i que surt dalt de la trona, just sota unes cases i uns camps grans. Ací hi ha la cruïlla cap a la Trona , o seguir per la cinglera fins a la pista bèstia ample que baixa a Aiguafreda.
Decideixo baixar per camí marcat com Ruta dels Cingles, i zigazagueixo amb la bici a coll, fins al peu de la Trona, Coll de Pedra dreta i cap Can Castellar per la pista vermella, i d'allà direcció cap a Aiguafreda, i quan arribo a la bora de la cinglera, deixo i trenco a la dreta cap el Sot de la Guillotera. Punxada, i moltes fotos. En aquest lloc, on hi ha una gran bassa i uns prats ara ben verds, es troba la "comissura" dels llavis dels cingles del Sot de la Guillotera, i hi ha agulles separades totalment a la mena del Sot de Bac, en destaca una amb la caseta registre pels escaladors. Em crida sempre l'atenció la vegetació especial d'aquests petits llocs inexpugnables fora dels grimpadors que algun cop s'hi enfilen.
Deixo can Fabregar i em llenço per la contundent baixada cap al pas a nivell del Torn, una masia amb encara tocs romàntics, molt a prop del Congost, ben arresarada del vent de Nord.

De sobte, mentre negocio la segona baixada forta amb el cull més baix i darrera el seien, em trobo dos cavalls i un carro, i dos homes intentant alguna cosa. En plena rampa del 25-30 per cent, intenten esperonar els cavalls que estan cansats i no poden. Intento ajudar-los, però realment tenen un problema, i els aviso que més a munt hi ha un altre tram tan difícil com aquest. Després de intentar, frenar el carro amb una roca, fuetar els cavalls... es rendeixen, i jo no insisteixo en ajudar-los, perque crec que és perillós. Agafen el mòbil i demanen ajuda.... No em vaig atrevir ni a fer una foto.... una llàstima, ja que els dos, uns homes d'entre 45 i 55 anys, vestits de Country, amb cara de problemes. Potser havia d'haver telefonat al RACC... (Un autèntic 2 CV)

Passo el pas a nivell a tota merda i tiro per Santa Eugènia de Congost arrant de riu fins al Figaró, i travessant el poble, per la carretera antiga, Gallicant, i surto molt a prop ja de la Garriga, però amb dos quilòmetres de C-17, a sac per la vorera.... fa aire i costa mantenir la velocitat.

Un matí excel·lent.

pel Puigraciós

Aquest matí el sol, sortia i s'amagava molt sovint. S'anuncia canvi de temps, així que m'he afanyat a fer una escapada per les vessants del Puiggraciós. He sortit de la Garriga pels Pinetons, seguint el Congost fins a la casa de can Palau, just sota el gran viaducte metàl.lic, centenari, del tren de Barcelona a Puigcerdà. Ull amb algun tram on s'ha de baixar de la bici... Un cop sota el pont, s'ha d'entrar a les cases, i desseguida la pista arrenca amunt a la dreta, tot girant a esquerra, i atent a un trencant que, a la dreta, s'enfila estretet i amb fressat de cavalls. La pendent és forta, però passa allò de que quan el caminet és bonic, es puja divertit i amb forces... no puc evitar parar a fer unes fotos al viaducte. El sol segueix entrant i sortint dels cotons blancs i grisos, i sento que em sobra una mica de roba... m'agrada però aquesta pujada. Una doble ziga zaga, i sortim de nou a la pista més fressada, que seguim a la dreta i que segueix enfilant-se amb ganes. Em trobo una parella, l'home dalt d'un cavall gris, i la dona amb un setter negre gros i tranquil. Baixen distesos i m'arrenquen un somriure. Som en el que s'anomena el Bosc de can Palau. Pugem amb comoditat i el sol de roques molt variables, es fa entretingut, però a l'hora trobem un tram durillo de pedra i fort desnivell. Jo aprofito per fer una paradeta i poma golden de Girona. Llavors enfilo aquest tram sense fer el pena, una mica sobradet... uns revolts preciosos de lliçons de geologia i apa, la darrera pujada al pla de Montcau, un preciós bosc d'alzinar d'aquells on es pot tocar el senglar... (veure mapa)

Molt recomanable entrar-hi i fer els 300 metres plans per dins del bosc aclarit. Una antiga cabana en runes en mig dels arbres en trasllada en el temps. Som a 495 metres, i ara baixarem una mica en divertida baixada per sol vermell fins a la colladeta que separa les valls de Montmany i la de Tremolencs, un lloc des d'on es pot baixar al Figaró i Can Oliveres pel nord, o tornar a la Garriga per can Sunyer al sud. Nosaltres seguirem la pista que s'enfila més (sempre amunt!!!) també en direcció sud, un revolt, una mica més i sortim a una explanada amb repartiment de camins. La pista més fresada és la ruta normal per can Badia per pujar el Puiggraciós, però si seguim nord, un camí trialer molt divertit arrenca entre brucs i romanins florits, arboçar i olines... una ruta quasi tota ciclable, amb algun tram de molt forta pendent; és qüestió de dosificar... i també gaudir d'alguna paradeta a fer fotos i xarrupet de líquid. El darrer tram fins a mas Miquel és ben dret i descompost... Ja som sota el mirador del Puigraciós.

Avui he optat per baixar per la pista del Sot de can Badia amb petites variacions i un tram trialer preciós a la Plana de Dalt. De nou can Badia, i a sac cap a can Sunyer i a la Garriga.



Una escapada preciosa, divertida, una hora i mitja de bosc del bonic.

on son les pedres....

A cops passa que una màquina aplana una pista.... ja feia temps que es tallaven pins i brossa; avui m'he trobada una pujada a Sant Cristòfol, sense pedres, sense branques, sense estrebades de cama, ni canvis de pinyons desesperats...

Ahir va entrar la primavera astronòmica, però aquest matí la temperatura era baixa i el cel ben tapat. A les vores dels camins violetes i a les vores del bosc el bruc florit i al bosc de ribera brotons i els oms florits de verd i ....

Tot i voler pujar tranquil, la pista aplanada fa que pugis de pressa i al final et canses igual, només que sense voler, he fet un dels millors temps: des del pas sota via a l'ermita, menys de 35 minuts, que per un iaio com jo.... no està malament. M'agrada seguir una mica amunt... passo la cadena que dur a can Valls, i d'allí la segona cadena que puja cap a la gran Alzina de can Valls, un arbre monumental, que emociona fins hi tot al Zaplana que ja és dir.... Un cop allà fins al collet que distribueix varies rutes, cap a la carena del Turó Munner i cap al Pla de la Batalla.... Avui però el dia era fredot i he canviat de idea, i en lloc d'anar cap a la carena de la roca Centella i baixar per Vallforners, m'he dedicat a perdre'm per una pista enverduride pels voltants de la font dels pastors... algun tram a peu per no punxar les dues rodes.... cosa que passa quan trepitges alguna bona branca d'esbarzer. Flors i molses, sobretot molses, i líquens, quin goig... he fet un ram ben gros de verd groc i blanc i he tornat al collet de l'alzina i baixat per la mateixa pista que ho pujat. Arreglada es baixa de meravella, tot saltant en els lloms d'ase per les aigües.... també he batut el temps de baixada amb menys de nou minuts... un goig, hauria estat divertit compartir-ho.

A la tele Ben Ur per variar, i un any més la copa del rei pels monàrquics....

Tren del Parc

La 1001 on li agrada estar, a les millors vies.

La gent del tren del Parc de l'Oreneta, pioners del modelisme tripulat al nostre país, ens convoquen un any més en la que és la 5a. trobada de 5 polsades, un dia dedicat especialment a la circulació dels trens més petits, que normalment ja no s'atreveixen a fer-ho els dies normals entre mig dels monstres de 10 polsades i els monstruets de 7.1/4...

De Via Oberta, hi hem anat: en Paco, l'Angel, la Pilar, en Josep, jo mateix, i en Manel amb un regidor (en Joan) del consistori de Campdevànol. De locomotores, tres peces maques, la Núria E.1, la 0-2-0T i l' E-1001.

Cada cop que hi anem, ens meravellem de la bellesa del recorregut pel bosc, les pujades, els llargs túnels, tot, i la divina llum baixa d'un dia assolellat de l'hivern mediterrani.

Especialment esperada, l'hora del dinar, amb uns boníssim i abundants calçots... vi, pa i tomata i botifarres i xorrissets... pastis i cafè i copa.... a la tarda... sort que els trens van pels rails.

La 1001 s'ha dut de meravella, fent la majoria de les seves voltes amb un cotxe de viatgers i amb un 80 per cent d'ocupació, i frenant i pujant a la perfecció els desnivells del recorregut.

A la tarda en Joan i la Sara han acabat de fer-me feliç amb la seva visita.

Llúdriga

Riu Congost.

Entre la Garriga i Gallicant, en un tram entre boscos, cultius, camps d'oliveres, el tren de Puigcerdà, i la C17, el riu modela un paisatge que convida a sentir-s'hi a gust, en un bosc de ribera ben definit.

Aquest dissabte, un grup de gent ha vingut amb un propòsit que m'ha cridada l'atenció:
trobar indicis de presència de la Llúdriga.

He anat amb ells, convidat per la meva filla, que treballa a ProjecteRius, una gent que avui ha organitzat una trobada per explicar el que pretenen, i com fer-ho, a la gent que voluntàriament mesurarà el riu en cada tram, prendrà dades de tot tipus que puguin ser interessants per investigar si aquest mustèlid s'hi pot trobar a gust en aquest tram de riu.

hivern

M'agraden aquests dies d'hivern.
El paisatge es mostra més transparent...
la llum baixa, resalta més els detalls

i els arbres desfullats deixen veure a través.

Si de repent apareix un ametller espatarrant de blanc o rosat... ja t'hi cagues (amb perdó) ummm els primers brunzirs d'insectes voladors, amb bufanda inclosa. La pega de l'hivern i d'haver de treballar, és que no trobes llum per anar a fer una mica de bici cada dia... així que miro de plegar alguna tarda a quarts de cinc , i, anant de la feina a casa, m'aturo on el Vallès Occidental i l'Oriental es troben... just allà a la Alstom, entre Mollet i Santa Perpètua de la Mogoda. Els camps de Gallecs, que en la seva part sud, queden tallats per l'AP7, però que ara, des de fa 3 anys o 4, es pot creuar per dos ponts altissim per vianants i bicis. És un lloc on trobes recorreguts variats i tranquils i que es poden ampliar cap als voltants de Palau Solitar i la riera de Caldes. I si, es fa fosc, doncs cap problema, segueixes pedalant, no hi ha cotxes. Es un lloc on els capvespres prenen uns colors preciosos, amb vistes amplissimes de Montserrat, Montseny, Ordal, Montnegre, Collcerola i de la mateixa ciutat de Barcelona, que ara amb tan edifici singular, es detecta desseguida, allà darrere del que queda de la la muntanya on hi havia el castell de la Reina Elisenda de Montcada.

la Calma

M'agrada pujar a la Calma en bicicleta. Sigui per la feréstega i lluminosa Vallforners... o combinant, amb trossos a peu, per Sant Cristòfol, el Mojó i el turó Munner, amb les seves belles tarteres... la durilla carretera des del poble de Tagamanent... per les rampes roges de can Coll, des de Vallcàrquera... o per la Codina o el Bellit...

Avui però, parlaré de la que crec és la pujada més còmode, i que surt al bell mig de la Calma al coll del Terrús, i passant per uns llocs que paga la pena aturar-s'hi: El Clot i la Mora des de la riera de l' Avencó.

Surto de l'aparcament que hi ha just a sota del Molí de l'Avencó, i que és una masia merendero i on també es pot visitar un gran pou de glaç. Per un pont metàl·lic per vianants, creuem la Riera i aviat deixem les darreres cases i l'asfalt per anar pujant suau ara un costat ara un altre de la riera que creuarem 3 cops, pels anomenats pont del Peu de Costa (Km. 1,55), pont de la Bisbal (km. 3,29) i pont de Picamena (km. 4,37). Passat aquest tercer pont, a 50 metres, hi ha una pista a la dreta a 180 graus, a cops amb una cadena. Ací comencem una pujada continuada però relativament còmoda d'un promig del 10 per cent fins al revolt de dreta de la carena Picamena (km. 8,03). Ja som a 865 m. d'alçària i es divisen les muntanyes blanques del Puigmal i voltants. Ens trobem en un atapeït bosc d'alzines amb un tram esquitxat de castanyers que contrasten magníficament. A partir d'ací la pendent minva al 6,5 % i ens dirigim cap al Clot, la casa que ja veiem des de fa una estona amunt a la carena. Poc abans d'arribar al darrer revolt que enfila recte a la casa, deixem a la fondalada, dos grans albars o pollancres que ens indiquen un punt humit. Ja tastem una mica de prat de muntanya, som a 935 m d'alçada i m'aturo a fer unes fotos al cartell que anuncia l'edificació. Cartell que utilitzo de trípode... En aquest lloc hi viu una familia, i es veu un tancat amb un ramat de cabres negres. Passem un parell de portes i seguim amunt per uns terres vermells, i en zona aclarida, només precioses alzines aïllades i dalt d'un turonet... apareix un campanar, a l'esquerra amunt... Sant Cebrià de la Mora, una esglesiola reconstruïda, en un paratge preciós, obertíssim i de llargues vistes, de pedra ben bé vermella , just al damunt de la casa del Clot. La pista que seguiré, deixa aquest llogaret a l'esquerra, però val la pena pujar-hi a fer un cop d'ull, una mica camp a través i amb pendents divertides. Som al km. 9,55, que m'ha costat 59m de bicicleta, però ja dic, molt còmodes. Des d'ací vaig pujant més o menys carenant i passo per un preciós camp de conreu just després d'haver creuat un ramat de xais amb el Pirineu al fons... un parell de revolts i tot flanquejant una mica la línia de carena per la dreta, per precioses lloses vermelles i divines alzines ufanes, es veu la Caseta i les construccions en runes del voltant. Sempre que passo per ací penso el mateix, que m'hi quedaria a viure , quina pau, i tan a prop del cel... soc a 1077 metres i segueixo pujant suau fins al Collet de Terrús, punt on arribo a la pista que jo li dic la "Panamericana" del coll de Tagamanent al coll Formic, (km. 12,1)

Ací va bé fer un plàtan, o una pixada, o saludar a algú, cosa que per als solitaris ve de gust. També fixar-se en els horitzons, Bertí, Pirineu, Montserrat, Matagalls... moltes de les muntanyes de les que amb els anys he anat acumulant records o visites, se'm presenten de nou, és la màgia del anar amunt, sempre amunt... i gaudir de les baixades divertides, allà on no penses més que en l'aire a la cara i el control de les gomes amb les pedres, els fangs, les sorres, o les meravelloses catifes de fulles... algun tram humit.... saltar, volar, res més al tarro.... visca la llibertatttt a la merda la merdaaaa!! se me'n va l'olla. Sóc feliç.

I ara un dels moments més bonics.... decidir per on baixaré, intentant no tenir que fer C17 per tornar on tinc el Dimoniet (el cotxe).

Avui ho faré per un lloc on només hi havia pujat. el Cafè, corral d'en Perera, la Figuera... Un moment!!! que encara no he arribat a dalt, queden uns 800 metres de Panamericana amb un promig del 7,7 per cent fins al coll del Cafè, on un filat creua el camí per on baixaré, a la nostre dreta. Sóc al punt més alt d'avui, a 1213 metres i porto 1h26m dalt de la bici. Em costa deixar els llocs on pujo, m'hi quedaria mirant com es mouen les ombres, com m'arriben els sons, i caminar, i fer fotos de totes les coses que m'atrauen... (tot m'atrau ! )

Em poso el casc i baixo eh!, també m'abrigo, i els guants amb dits...

Km.13,1: Passo i un filat i em llenço per terres vermells entre boscos, divertidíssim, sensació que comença l'aventura del descens, a veure si seré capaç de parar a pocs llocs... Desseguida sortim a una clariana amb dues restes de cases, l'anomenat corral d'en Perera (km.14,04), ací m'aturo una estona a mirar les pedres de les cases i els voltants, a fer unes fotografies i torno a buscar la pista que he deixat, en un punt on els grans blogs estratificats rojos, "asfalten" la pista. D'ací tornem a entrar al bosc i fer divertits revolts i salts, intentant seguir el llom de la carena.... en algun moment ens podiem desviar més a l'esquerra, però després hauriem tornat a agafar el bon camí... així que, a vall!, i amb la bona norma, de seguir el camí més fressat, arribem a la Perera, a la Figuera i a la seva ermita... (km. 17,63) ,un lloc que podeu mirar en aquest enllaç, que indica en la seva part inferior, la ruta que us he posat avui. Aconsello mirar el lloc des de terra de la bici, i aprofito per fer el darrer glop de líquid. Segueix la pista i desseguida arribem a la Codina, on s'està fent una estranya obre d'explanada amb pedra tan vermella. Al damunt de les runes de la casa, ramats de vaques i restes dels aterrassaments a les pendents entre alzines... l'aterrador cartell espantador de ciclistes novells de: ATENCIÓ TORO GASCÓ. Som al km. 18,72 i en un ràpid descens amb uns revolts, sortim de nou a la riera de l'Avencó, una mica més avall des d'on l'he deixada al pujar. Aquest tram és molt ample i llis, però hi ha pedreta a la pista i s'ha d'anar amb precaució... A sac Riera avall fins al cotxe... on l'olor de la carn a la brasa fa agafar gana... (km. 25,15) tot i que ja han tocades les quatre... cap a casa....