puig celverís

No m'agrada matinar...

les 14:10

cau de ple el sol, collada de can Nadal a Ribes Altes. Amb la cara ben embetumada de protecció solar gaudeixo de nou d'aquesta vall. Ara al principi encimentada. Que hi farem. La primavera va pujant, i ara gaudeixo de les violetes que a la Garriga ja ens han deixat. M'aturo al primer revolt, allà on comença la pista al riu i cap al Serrat.

Pista amunt, molt amunt, fins la collada alta de Meianell. D-ací prat i flors, molta part arrossegant la bici, i el darrer tros amb ella a coll. Clapes de neu... flors... un dia excel.lent

"a roda de dos"

He pujat per la ruta que més m'agrada el Puiggraciós. La Garriga (Pinetons), cal Boget, can Badia, i trialeres pels plans cap a la pista gran. Els romanins, les farigoles, l'argelaga i ara, les pomeres florides, tot, brunzeix d'abelles, i el primer tram, amb el solet, les olors són intensíssimes. Caloreta a la pujada... després vent fresc que obliga a abrigar-se. Des de la torre de guaita del Santuari del Puigraciós, es veu el Matagalls enfarinat, i també el Puig Drau, davant del Turó de l'Home que només se insinua. Avui la visibilitat és molt dolenta, tot i així s'albira molt subtilment el Pirineu blanc, des del Cadí al Bastiments.
Avui és diumenge i hi ha moviment de gent per aquests indrets, també per la pista que va cap al Coll de la Tripeta, on comença la curta i preciosa pujada per la cinglera. No m'aturo a fer fotos perque s'ha ennuvolat, i sobretot perque veig un ciclistes davant, així que un dia que no estic sol me'n vaig cap a ells. Els atrapo a dalt, a cal Mestret, i veig que tiren cap al Clascar, així que m'hi poso a a roda tot saludant-los.... gran cagada... o gran alegria, es piquen una mica i ostres, ells són dos... això no s'hi val, però jo endavant, només al tram final em fan bufar una mica massa, però és que ja sabien que allà es paraven on els esperaven altres dos.... crec que es van decepcionar en veure que un avi els havia pogut seguir.... i jo, content motxilla a terra, i fotos de la Mola, dels Cingles de Gallifa i de la vall que baixa cap a Riells, plàtan i una mica de líquid...
D'ací amunt no havia seguit mai, i avui m'he animat, i si cal perdre'm, arribaré com a cosa més dolenta a Aiguafreda, i d'allà per no anar per la C-17, podria tornar per la pista de Sant Pere de Valldeneu, i remuntar fins poder baixar pel Sot de la Guillotera.... Bé, segueixo a munt, i quan arribo als plans, en lloc de seguir la pista, me'n vaig per un camí (GR), molt estret però molt transitable, preciós, i que surt dalt de la trona, just sota unes cases i uns camps grans. Ací hi ha la cruïlla cap a la Trona , o seguir per la cinglera fins a la pista bèstia ample que baixa a Aiguafreda.
Decideixo baixar per camí marcat com Ruta dels Cingles, i zigazagueixo amb la bici a coll, fins al peu de la Trona, Coll de Pedra dreta i cap Can Castellar per la pista vermella, i d'allà direcció cap a Aiguafreda, i quan arribo a la bora de la cinglera, deixo i trenco a la dreta cap el Sot de la Guillotera. Punxada, i moltes fotos. En aquest lloc, on hi ha una gran bassa i uns prats ara ben verds, es troba la "comissura" dels llavis dels cingles del Sot de la Guillotera, i hi ha agulles separades totalment a la mena del Sot de Bac, en destaca una amb la caseta registre pels escaladors. Em crida sempre l'atenció la vegetació especial d'aquests petits llocs inexpugnables fora dels grimpadors que algun cop s'hi enfilen.
Deixo can Fabregar i em llenço per la contundent baixada cap al pas a nivell del Torn, una masia amb encara tocs romàntics, molt a prop del Congost, ben arresarada del vent de Nord.

De sobte, mentre negocio la segona baixada forta amb el cull més baix i darrera el seien, em trobo dos cavalls i un carro, i dos homes intentant alguna cosa. En plena rampa del 25-30 per cent, intenten esperonar els cavalls que estan cansats i no poden. Intento ajudar-los, però realment tenen un problema, i els aviso que més a munt hi ha un altre tram tan difícil com aquest. Després de intentar, frenar el carro amb una roca, fuetar els cavalls... es rendeixen, i jo no insisteixo en ajudar-los, perque crec que és perillós. Agafen el mòbil i demanen ajuda.... No em vaig atrevir ni a fer una foto.... una llàstima, ja que els dos, uns homes d'entre 45 i 55 anys, vestits de Country, amb cara de problemes. Potser havia d'haver telefonat al RACC... (Un autèntic 2 CV)

Passo el pas a nivell a tota merda i tiro per Santa Eugènia de Congost arrant de riu fins al Figaró, i travessant el poble, per la carretera antiga, Gallicant, i surto molt a prop ja de la Garriga, però amb dos quilòmetres de C-17, a sac per la vorera.... fa aire i costa mantenir la velocitat.

Un matí excel·lent.

pel Puigraciós

Aquest matí el sol, sortia i s'amagava molt sovint. S'anuncia canvi de temps, així que m'he afanyat a fer una escapada per les vessants del Puiggraciós. He sortit de la Garriga pels Pinetons, seguint el Congost fins a la casa de can Palau, just sota el gran viaducte metàl.lic, centenari, del tren de Barcelona a Puigcerdà. Ull amb algun tram on s'ha de baixar de la bici... Un cop sota el pont, s'ha d'entrar a les cases, i desseguida la pista arrenca amunt a la dreta, tot girant a esquerra, i atent a un trencant que, a la dreta, s'enfila estretet i amb fressat de cavalls. La pendent és forta, però passa allò de que quan el caminet és bonic, es puja divertit i amb forces... no puc evitar parar a fer unes fotos al viaducte. El sol segueix entrant i sortint dels cotons blancs i grisos, i sento que em sobra una mica de roba... m'agrada però aquesta pujada. Una doble ziga zaga, i sortim de nou a la pista més fressada, que seguim a la dreta i que segueix enfilant-se amb ganes. Em trobo una parella, l'home dalt d'un cavall gris, i la dona amb un setter negre gros i tranquil. Baixen distesos i m'arrenquen un somriure. Som en el que s'anomena el Bosc de can Palau. Pugem amb comoditat i el sol de roques molt variables, es fa entretingut, però a l'hora trobem un tram durillo de pedra i fort desnivell. Jo aprofito per fer una paradeta i poma golden de Girona. Llavors enfilo aquest tram sense fer el pena, una mica sobradet... uns revolts preciosos de lliçons de geologia i apa, la darrera pujada al pla de Montcau, un preciós bosc d'alzinar d'aquells on es pot tocar el senglar... (veure mapa)

Molt recomanable entrar-hi i fer els 300 metres plans per dins del bosc aclarit. Una antiga cabana en runes en mig dels arbres en trasllada en el temps. Som a 495 metres, i ara baixarem una mica en divertida baixada per sol vermell fins a la colladeta que separa les valls de Montmany i la de Tremolencs, un lloc des d'on es pot baixar al Figaró i Can Oliveres pel nord, o tornar a la Garriga per can Sunyer al sud. Nosaltres seguirem la pista que s'enfila més (sempre amunt!!!) també en direcció sud, un revolt, una mica més i sortim a una explanada amb repartiment de camins. La pista més fresada és la ruta normal per can Badia per pujar el Puiggraciós, però si seguim nord, un camí trialer molt divertit arrenca entre brucs i romanins florits, arboçar i olines... una ruta quasi tota ciclable, amb algun tram de molt forta pendent; és qüestió de dosificar... i també gaudir d'alguna paradeta a fer fotos i xarrupet de líquid. El darrer tram fins a mas Miquel és ben dret i descompost... Ja som sota el mirador del Puigraciós.

Avui he optat per baixar per la pista del Sot de can Badia amb petites variacions i un tram trialer preciós a la Plana de Dalt. De nou can Badia, i a sac cap a can Sunyer i a la Garriga.



Una escapada preciosa, divertida, una hora i mitja de bosc del bonic.

on son les pedres....

A cops passa que una màquina aplana una pista.... ja feia temps que es tallaven pins i brossa; avui m'he trobada una pujada a Sant Cristòfol, sense pedres, sense branques, sense estrebades de cama, ni canvis de pinyons desesperats...

Ahir va entrar la primavera astronòmica, però aquest matí la temperatura era baixa i el cel ben tapat. A les vores dels camins violetes i a les vores del bosc el bruc florit i al bosc de ribera brotons i els oms florits de verd i ....

Tot i voler pujar tranquil, la pista aplanada fa que pugis de pressa i al final et canses igual, només que sense voler, he fet un dels millors temps: des del pas sota via a l'ermita, menys de 35 minuts, que per un iaio com jo.... no està malament. M'agrada seguir una mica amunt... passo la cadena que dur a can Valls, i d'allí la segona cadena que puja cap a la gran Alzina de can Valls, un arbre monumental, que emociona fins hi tot al Zaplana que ja és dir.... Un cop allà fins al collet que distribueix varies rutes, cap a la carena del Turó Munner i cap al Pla de la Batalla.... Avui però el dia era fredot i he canviat de idea, i en lloc d'anar cap a la carena de la roca Centella i baixar per Vallforners, m'he dedicat a perdre'm per una pista enverduride pels voltants de la font dels pastors... algun tram a peu per no punxar les dues rodes.... cosa que passa quan trepitges alguna bona branca d'esbarzer. Flors i molses, sobretot molses, i líquens, quin goig... he fet un ram ben gros de verd groc i blanc i he tornat al collet de l'alzina i baixat per la mateixa pista que ho pujat. Arreglada es baixa de meravella, tot saltant en els lloms d'ase per les aigües.... també he batut el temps de baixada amb menys de nou minuts... un goig, hauria estat divertit compartir-ho.

A la tele Ben Ur per variar, i un any més la copa del rei pels monàrquics....

Tren del Parc

La 1001 on li agrada estar, a les millors vies.

La gent del tren del Parc de l'Oreneta, pioners del modelisme tripulat al nostre país, ens convoquen un any més en la que és la 5a. trobada de 5 polsades, un dia dedicat especialment a la circulació dels trens més petits, que normalment ja no s'atreveixen a fer-ho els dies normals entre mig dels monstres de 10 polsades i els monstruets de 7.1/4...

De Via Oberta, hi hem anat: en Paco, l'Angel, la Pilar, en Josep, jo mateix, i en Manel amb un regidor (en Joan) del consistori de Campdevànol. De locomotores, tres peces maques, la Núria E.1, la 0-2-0T i l' E-1001.

Cada cop que hi anem, ens meravellem de la bellesa del recorregut pel bosc, les pujades, els llargs túnels, tot, i la divina llum baixa d'un dia assolellat de l'hivern mediterrani.

Especialment esperada, l'hora del dinar, amb uns boníssim i abundants calçots... vi, pa i tomata i botifarres i xorrissets... pastis i cafè i copa.... a la tarda... sort que els trens van pels rails.

La 1001 s'ha dut de meravella, fent la majoria de les seves voltes amb un cotxe de viatgers i amb un 80 per cent d'ocupació, i frenant i pujant a la perfecció els desnivells del recorregut.

A la tarda en Joan i la Sara han acabat de fer-me feliç amb la seva visita.

Llúdriga

Riu Congost.

Entre la Garriga i Gallicant, en un tram entre boscos, cultius, camps d'oliveres, el tren de Puigcerdà, i la C17, el riu modela un paisatge que convida a sentir-s'hi a gust, en un bosc de ribera ben definit.

Aquest dissabte, un grup de gent ha vingut amb un propòsit que m'ha cridada l'atenció:
trobar indicis de presència de la Llúdriga.

He anat amb ells, convidat per la meva filla, que treballa a ProjecteRius, una gent que avui ha organitzat una trobada per explicar el que pretenen, i com fer-ho, a la gent que voluntàriament mesurarà el riu en cada tram, prendrà dades de tot tipus que puguin ser interessants per investigar si aquest mustèlid s'hi pot trobar a gust en aquest tram de riu.

hivern

M'agraden aquests dies d'hivern.
El paisatge es mostra més transparent...
la llum baixa, resalta més els detalls

i els arbres desfullats deixen veure a través.

Si de repent apareix un ametller espatarrant de blanc o rosat... ja t'hi cagues (amb perdó) ummm els primers brunzirs d'insectes voladors, amb bufanda inclosa. La pega de l'hivern i d'haver de treballar, és que no trobes llum per anar a fer una mica de bici cada dia... així que miro de plegar alguna tarda a quarts de cinc , i, anant de la feina a casa, m'aturo on el Vallès Occidental i l'Oriental es troben... just allà a la Alstom, entre Mollet i Santa Perpètua de la Mogoda. Els camps de Gallecs, que en la seva part sud, queden tallats per l'AP7, però que ara, des de fa 3 anys o 4, es pot creuar per dos ponts altissim per vianants i bicis. És un lloc on trobes recorreguts variats i tranquils i que es poden ampliar cap als voltants de Palau Solitar i la riera de Caldes. I si, es fa fosc, doncs cap problema, segueixes pedalant, no hi ha cotxes. Es un lloc on els capvespres prenen uns colors preciosos, amb vistes amplissimes de Montserrat, Montseny, Ordal, Montnegre, Collcerola i de la mateixa ciutat de Barcelona, que ara amb tan edifici singular, es detecta desseguida, allà darrere del que queda de la la muntanya on hi havia el castell de la Reina Elisenda de Montcada.