Fonteo

He vist una terra on les carreteres són per sentir el bosc... estretes, recargolades... rodejades de castanyers, nogueres, freixes, roures, acers... i allà on miris als marges de les valls, unes feixes, uns prats pel bestiar amb uns horts al centre... on, en lloc de grans cases de pagès hi ha grups d'una mitja dotzena de cases amb una petita capella... El meu pas per les terres on neix el riu Eo es deu a un viatge casual, és com conèixer una terra a l'atzar. M'atrau una terra on es parla una llengua diferent, al carrer, a les botigues, al museu etnològic... En el meu afany per arribar al port de Pajares per les rutes més desconegudes em perdo molt, però també coneg coses interessants, com un recorregut que està assenyalat a peu de carretera, on un pont creua el riu Suarna....

Dino una mica, m'assec a mirar les truites del riu... fins que, el que em creia que era el fregament amb unes ortigues... resulta ser un exèrcit de formigues petites i rosses que em mosseguen tot el cul i la cintura.... acabo despullat, fregant-me amb la samarreta i amb les mans, anar traient formiguetes.... ahhhh per sort... un cop calmat aprofito per vestir-me de ciclista, ja que seguiré la ruta d'una antiga i important explotació de ferro i altres coses... la ruta segueix una pista, en molts trossos recuperada, una antiga carretera que segueix una mica enlairada el marge esquerra del riu Suarna, fins arribar a la fàbrica, vivendes, molins i capella que conformaven el gros del tractament de les diferents menes....

He dormit a O Cadavo, a l'Hotel Moneda, on m'he pogut recuperar del viatge... tot i que vam arribar plovent, vaig poder sortir a fer un tast amb la bici, fins a l'alt de Fontaneira (936 m) per la carretera LU530, i d'allà una pista entre el bosc... en tornar al poble ja no hi havia gent en torn del tanatori, tot i que es va mantenir tota la nit obert... contrastant o no, amb el bar ple de gent i el pub amb la música esperant als més tardant.... durant una estona sentia mussols per la finestra de l'habitació... després veus... i cap a somiar....

Ibon de Millars

Una pista a un revolt tancat de la carretera de Plan a Chistén, arrenca seguint el Riu Zinqueta, i ens durà fins just a sota del refugi de Biadós. Ens trobem a 1740 metres. Deixem el cotxe i seguim el GR 11 fins una bifurcació que ens baixa a un pont de fusta on ens despedim del "Zinqueta", i anem a la busca del "barranco de la Ribereta, on seguirem pels espadats de la seva besant dreta, tota l'estona sota la impressionant muralla del massís del Posets. Avui de sobte em trobo gaudint d'una ruta plena de bosc, d'aigua, de flors i sota un cel blau intens i transparent.... per una zona que fins ara no és l'havia vista des del darrer tram de carena arribant al Posets... allà baix.... la mítica... zona de les "bordas de Biadós"

Ha estat la genial noia de l'oficina de turisme de Plan, que amb entusiasme i amor a la terra, ens ha recomanat aquesta pujada.

Un desnivell de 700 metres que es negocia amb unes dues hores i mitja de marxa... avui el dia era esplèndid, i amb un ritme suau però constant, hem anat pujant alçada, algun trams, força costeruts, però amb uns plans divins entre el bosc i volant sobre el "barranco". El moment on es toca el llit del barranc de la Ribereta just a l'aiguabarreig amb el barranco de las Tuertas, és espectacular... rastres de riuades, d'allaus... i l'aigua que ja sense neu per fondre's... baixa generosa... Una altre esforç´més, i encara entre bosc, pugem fort fins uns prats de lliris blaus, acostant-nos a un torrent que baixa de Tucón Royo ... poc abans d'una nova cruïlla marcada... deixem el camí que ens duria al collado de Eriste, camí del Refugi Angel Orús, o la ruta del Posets per aquella besant... nosaltres seguim cap a l'Ibón de Millars... entrem a una zona on la roca recargolada i metamòrfica fosca i vermellosa del Posets, toca amb batòlids granítics... fins hi tot pren nom (Tozal Blanco), la muntanya que tanca a llevant Ibon d'es MIllars. Restes d'una construcció de les obres de la presa... una mica massa gran i lletja... però que desseguida s'oblida quan busques un racó on dinar i banyar-se--- millor dit: banyar-se i dinar!

Ostres a mi que m'agrada tocar cims... avui m'han fet dentetes... però estic tan content del camí que hem fet!

La baixada una nova caminada... el Bachimala davant... Sierra Roya... on els colors vermells ocres i negres s'enmarquen amb el verd de la primavera a l'agost del nostre Pirineu... piros... foc neu.... Aquestes muntanyes que tan estimo, parlin la llengua que parlin.... L'endemà vam passar pel túnel de Bielsa... i vam fer ruta cap al País Basc... noves valls, noves llengües... sempre les muntanyes, el bosc, la mar... Visca la Terra

Chistén

Chistén (en castellà Gistaín), és un poblet, a la Bal de Chistau (comarca del Sobrarbe), al Pirineu Central (Aragó).

Hi arribem al capvespre... el sol s'enfila per les muntanyes i ha deixat el poble i el camí que seguim a l'ombra. Aquest camí que s'agafa per un carrer en forta pendent que surt de l'esglesia en direcció a ponent. Just abans del revolt del Barranco Forticon, podem veure un imponent aflorament de roca vermella, amb la qual està feta l'església i bona part de les construccions del poble. Seguim suaument amunt fins que es tanca la tarda i refem el camí. Trobem dos homes que tornen de fer la sega a les feixes. No fa fred, ni calor... els cims imposen, petites congestes... i les llums Gistaín que agafen empenta...

A casa Lucia ens esperen a sopar. Ens ha rebut l'Ana, una senyora encantadora, i el seu marid. Una mica de xorisso de senglar mentre esperem el primer plat... i conill de segon!

El camí que em fet per fer un tast de la zona o senzillament passejar, duu als pobles veïns de Serbeto, Señés i Sin, els quals tenen accés per carretera a meitat entre Salinas i Plan.

Homenots

Plaça de Vic. Més enllà de les nou del vespre, m'assec a una de les terrasses de bars... sota les porxades, i veient com els components d'una colla castellera assagen i van formen petits castells, tranquil·lament, ara... que ja no fa calor.

Al casino de Vic, a una sala teatre molt coqueta i acollidora, hi ha, preparat, l'escenari on avui debuten els Homenots, un guitarrista compositor, i un vocalista lletrista de Ribes Altes, de Can Cigala, de les muntanyes. Un concert fantàstic, la veu amb amb gran dinàmica de matisos del Joaquim Roqué, i el maneig increïble de la guitarra del Sergio Escribano.

Cançons plenes d'amor a la terra i a la vida...

Molt a prop de la Plaça de Vic, que ahir en arribar vaig trobar més bella que mai, segurament l'arribada del vespre, l'espai de sempre i la il·lusió per la trobada que m'esperava amb la gent de la terra que estimo tant... les muntanyes de Ribes.

Granits de Vallfornés

Ara sento tronar, ja és mitja nit, i no fa ni tres hores que estava baixant del Pla de la Calma...
He pujat per Cànoves i Vallforners... un viatge diferent, únic... només faltava que s'hagi arreglada una font amb cabal del bò cap a la cota 880... No m'he entretingut massa, ja que volia arribar amb llum a casa... A les 9 tocades deixo els darrers revolts on conviuen alzines, fajos i algun avet... i diviso la casa alta de Vallforners, ja som per damunt dels 1200, però no m'aturo, cau la llum i les boires corren de pressa abraçant els relleus un xic més baixos a l'est (per on he pujat).

Dalt de la calma desapareixen els granits, afloren estrats més moderns... fins al Tagamanent... dubto... i decideixo tirar-me cap a Vallcarquera on arribo amb pocs minuts.... una baixada trepidant...

Mmmm el meu paisatge preferit.... Avui, la vall de Vallforners...

Vaporistes Modelistes

Organitzada pel Club Ferroviari de Terrassa, va tenir lloc el diumenge passat, dia 5, al circuit de tren del Parc de Vallparadís, la 14 Trobada de Vaporistes Modelistes

Terrassa està ampliant la línia del FGC i ara mateix l'accés al parc per descarregar les locomotores dels participants forans estava força enrebassat. A les 10 del matí sortim de la Garriga en Josep i la Pilar amb el seu cotxe i jo amb el meu, la 1000, el vagó del maquinista i un furgó de cua...

En una fondalada preciosa, vaig posar el tren a la via, i aprofitant que en Vilacivil amb la seva preciosa i rara BoBo gavatxa sortia cap a la rotonda, m'hi va dur remolcat, allà vaig poder disposar la màquina i tot per preparar-la per la marxa... Però ah!!! connexió de cables bateria tren i xispa! i fonedor... amb la reforma del vagó i cablejat, vaig tenir una errada de polaritat. Per sort, fonedor i en marxa!!!!

Vaig veure que per la 1001 no era fàcil talonar algunes agulles, estan una mica massa dures, però aviat un noi les va anar engreixant i netejant.

Una locomotora de vapor de 7 1/4, la Waldenburg, magistralment cuidada i portada pel "mestre" (que ho és!) Idelfons Argemí, em va cridar desseguida l'atenció tot fent servei de passatgers. Una Alco americana amb un motor de cinc cilindres de benzina i motors hidràulics, feia també servei de passatger amb un llarg tren. La via de muntanya era americana, la del mig per la de fum i a la via del costat del riu circulàvem els participants amb màquines de 5 polsades, d'entre d'elles la Navarclina de l'Esteve.

Sota uns plataners magnífics, i sota el pont de pedra, al circuit hi corria un aire agradable que va fer còmode l'arrossada al vell mig de l'estació.

Baltimore & Ohio... una petita locomotora d'en Manel de caldera vertical, preciosa, va irrompre amb el seus moviments de rodes i ferrets... pintada molt cridanera, de verd i vermell, una preciositat..

Via verda... de Murieta a Antoñana i Vitòria

Abaigar... arribem just quan s'ha post el sol... a Casa Lucia, una casa de turisme rural on la seva mestressa ens rep amb frescor i en català!! Som els únics hostes (és dimarts...) i ens dona una habitació a cadascú de nosaltres... des de les meves finestres veig el campanar de l'esglèsia i oloro a camp... escolto un gos...

Abaigar és molt a prop de Murieta, on demà comencem el tram de via verda del ferrocarril Basc-Navarrès, fins a Antoñana, passant per Ancín i Acedo.



A Antoñana ens trobarem amb Susana de Bermeo (Bilbo) que farà el tram de tornada amb nosaltres fins a Murieta, i d'allà amb el cotxe i les bicis... a dinar a Erentxun, des d'on després de l'àpat farem el tram fina a la boca nord del túnel del Puerto Ullibarri.



Murieta es troba a 487 metres sobre el mar, i Antoñana a 599. El recorregut de 26,2 Kms és sempre en un suau desnivell, sempre per sota de l'1%, i només el tram final prop de Antoñana, trobem un promig del 2,4 %.


Sortim en direcció W per un tram semi asfaltat que passa a sorrós i algun tram pedregós... sempre voltats d'algun arbre de ribera i camps. Arribem a l'entrada del túnel de 1415 metres entre Acedo i San Andrés. No hi ha llum i a dins hi fa molta fresca i humitat. Un rera l'altre i amb la llum de les llanternes avancem vivint una aventura diferent i bonica. A la sortida, de sobte el sol i la caloreta que ja trobaven a faltar... (per poca estona). De la boca nord del túnel, surt un baf de boira que fa boniques les fotografies... s

El Pont de les Tabusseres, impressionant, sobre l'Ega i la carretera... i aviat Santa Cruz de Campezo a la nostre esquerra, amb el campanar que destaca sobre el fons de bosc frondós.


Antoñana queda enlairat, i hem de creuar la carretera. A mitja rampa cap al cim del poble (on hi ha el bar!), una font fresquíssima.
Un lloc molt per quedar-s'hi.



Farem unes olives i una Heinneker... i cap a Murieta de nou.



Acedo és un poble on paga la pena parar-hi, visitar la plaça rera l'església... i la seva font. Un tros del traçat del tren s'ha privat... i s'ha de fer una zigazaaga per la carretera.



Traçat recomanable... anar i tornar 50,5 kilòmetres per l'antic ferrocarril d'Estella a Vitòria...