Ibon de Millars

Una pista a un revolt tancat de la carretera de Plan a Chistén, arrenca seguint el Riu Zinqueta, i ens durà fins just a sota del refugi de Biadós. Ens trobem a 1740 metres. Deixem el cotxe i seguim el GR 11 fins una bifurcació que ens baixa a un pont de fusta on ens despedim del "Zinqueta", i anem a la busca del "barranco de la Ribereta, on seguirem pels espadats de la seva besant dreta, tota l'estona sota la impressionant muralla del massís del Posets. Avui de sobte em trobo gaudint d'una ruta plena de bosc, d'aigua, de flors i sota un cel blau intens i transparent.... per una zona que fins ara no és l'havia vista des del darrer tram de carena arribant al Posets... allà baix.... la mítica... zona de les "bordas de Biadós"

Ha estat la genial noia de l'oficina de turisme de Plan, que amb entusiasme i amor a la terra, ens ha recomanat aquesta pujada.

Un desnivell de 700 metres que es negocia amb unes dues hores i mitja de marxa... avui el dia era esplèndid, i amb un ritme suau però constant, hem anat pujant alçada, algun trams, força costeruts, però amb uns plans divins entre el bosc i volant sobre el "barranco". El moment on es toca el llit del barranc de la Ribereta just a l'aiguabarreig amb el barranco de las Tuertas, és espectacular... rastres de riuades, d'allaus... i l'aigua que ja sense neu per fondre's... baixa generosa... Una altre esforç´més, i encara entre bosc, pugem fort fins uns prats de lliris blaus, acostant-nos a un torrent que baixa de Tucón Royo ... poc abans d'una nova cruïlla marcada... deixem el camí que ens duria al collado de Eriste, camí del Refugi Angel Orús, o la ruta del Posets per aquella besant... nosaltres seguim cap a l'Ibón de Millars... entrem a una zona on la roca recargolada i metamòrfica fosca i vermellosa del Posets, toca amb batòlids granítics... fins hi tot pren nom (Tozal Blanco), la muntanya que tanca a llevant Ibon d'es MIllars. Restes d'una construcció de les obres de la presa... una mica massa gran i lletja... però que desseguida s'oblida quan busques un racó on dinar i banyar-se--- millor dit: banyar-se i dinar!

Ostres a mi que m'agrada tocar cims... avui m'han fet dentetes... però estic tan content del camí que hem fet!

La baixada una nova caminada... el Bachimala davant... Sierra Roya... on els colors vermells ocres i negres s'enmarquen amb el verd de la primavera a l'agost del nostre Pirineu... piros... foc neu.... Aquestes muntanyes que tan estimo, parlin la llengua que parlin.... L'endemà vam passar pel túnel de Bielsa... i vam fer ruta cap al País Basc... noves valls, noves llengües... sempre les muntanyes, el bosc, la mar... Visca la Terra

Chistén

Chistén (en castellà Gistaín), és un poblet, a la Bal de Chistau (comarca del Sobrarbe), al Pirineu Central (Aragó).

Hi arribem al capvespre... el sol s'enfila per les muntanyes i ha deixat el poble i el camí que seguim a l'ombra. Aquest camí que s'agafa per un carrer en forta pendent que surt de l'esglesia en direcció a ponent. Just abans del revolt del Barranco Forticon, podem veure un imponent aflorament de roca vermella, amb la qual està feta l'església i bona part de les construccions del poble. Seguim suaument amunt fins que es tanca la tarda i refem el camí. Trobem dos homes que tornen de fer la sega a les feixes. No fa fred, ni calor... els cims imposen, petites congestes... i les llums Gistaín que agafen empenta...

A casa Lucia ens esperen a sopar. Ens ha rebut l'Ana, una senyora encantadora, i el seu marid. Una mica de xorisso de senglar mentre esperem el primer plat... i conill de segon!

El camí que em fet per fer un tast de la zona o senzillament passejar, duu als pobles veïns de Serbeto, Señés i Sin, els quals tenen accés per carretera a meitat entre Salinas i Plan.

Homenots

Plaça de Vic. Més enllà de les nou del vespre, m'assec a una de les terrasses de bars... sota les porxades, i veient com els components d'una colla castellera assagen i van formen petits castells, tranquil·lament, ara... que ja no fa calor.

Al casino de Vic, a una sala teatre molt coqueta i acollidora, hi ha, preparat, l'escenari on avui debuten els Homenots, un guitarrista compositor, i un vocalista lletrista de Ribes Altes, de Can Cigala, de les muntanyes. Un concert fantàstic, la veu amb amb gran dinàmica de matisos del Joaquim Roqué, i el maneig increïble de la guitarra del Sergio Escribano.

Cançons plenes d'amor a la terra i a la vida...

Molt a prop de la Plaça de Vic, que ahir en arribar vaig trobar més bella que mai, segurament l'arribada del vespre, l'espai de sempre i la il·lusió per la trobada que m'esperava amb la gent de la terra que estimo tant... les muntanyes de Ribes.

Granits de Vallfornés

Ara sento tronar, ja és mitja nit, i no fa ni tres hores que estava baixant del Pla de la Calma...
He pujat per Cànoves i Vallforners... un viatge diferent, únic... només faltava que s'hagi arreglada una font amb cabal del bò cap a la cota 880... No m'he entretingut massa, ja que volia arribar amb llum a casa... A les 9 tocades deixo els darrers revolts on conviuen alzines, fajos i algun avet... i diviso la casa alta de Vallforners, ja som per damunt dels 1200, però no m'aturo, cau la llum i les boires corren de pressa abraçant els relleus un xic més baixos a l'est (per on he pujat).

Dalt de la calma desapareixen els granits, afloren estrats més moderns... fins al Tagamanent... dubto... i decideixo tirar-me cap a Vallcarquera on arribo amb pocs minuts.... una baixada trepidant...

Mmmm el meu paisatge preferit.... Avui, la vall de Vallforners...

Vaporistes Modelistes

Organitzada pel Club Ferroviari de Terrassa, va tenir lloc el diumenge passat, dia 5, al circuit de tren del Parc de Vallparadís, la 14 Trobada de Vaporistes Modelistes

Terrassa està ampliant la línia del FGC i ara mateix l'accés al parc per descarregar les locomotores dels participants forans estava força enrebassat. A les 10 del matí sortim de la Garriga en Josep i la Pilar amb el seu cotxe i jo amb el meu, la 1000, el vagó del maquinista i un furgó de cua...

En una fondalada preciosa, vaig posar el tren a la via, i aprofitant que en Vilacivil amb la seva preciosa i rara BoBo gavatxa sortia cap a la rotonda, m'hi va dur remolcat, allà vaig poder disposar la màquina i tot per preparar-la per la marxa... Però ah!!! connexió de cables bateria tren i xispa! i fonedor... amb la reforma del vagó i cablejat, vaig tenir una errada de polaritat. Per sort, fonedor i en marxa!!!!

Vaig veure que per la 1001 no era fàcil talonar algunes agulles, estan una mica massa dures, però aviat un noi les va anar engreixant i netejant.

Una locomotora de vapor de 7 1/4, la Waldenburg, magistralment cuidada i portada pel "mestre" (que ho és!) Idelfons Argemí, em va cridar desseguida l'atenció tot fent servei de passatgers. Una Alco americana amb un motor de cinc cilindres de benzina i motors hidràulics, feia també servei de passatger amb un llarg tren. La via de muntanya era americana, la del mig per la de fum i a la via del costat del riu circulàvem els participants amb màquines de 5 polsades, d'entre d'elles la Navarclina de l'Esteve.

Sota uns plataners magnífics, i sota el pont de pedra, al circuit hi corria un aire agradable que va fer còmode l'arrossada al vell mig de l'estació.

Baltimore & Ohio... una petita locomotora d'en Manel de caldera vertical, preciosa, va irrompre amb el seus moviments de rodes i ferrets... pintada molt cridanera, de verd i vermell, una preciositat..

Via verda... de Murieta a Antoñana i Vitòria

Abaigar... arribem just quan s'ha post el sol... a Casa Lucia, una casa de turisme rural on la seva mestressa ens rep amb frescor i en català!! Som els únics hostes (és dimarts...) i ens dona una habitació a cadascú de nosaltres... des de les meves finestres veig el campanar de l'esglèsia i oloro a camp... escolto un gos...

Abaigar és molt a prop de Murieta, on demà comencem el tram de via verda del ferrocarril Basc-Navarrès, fins a Antoñana, passant per Ancín i Acedo.



A Antoñana ens trobarem amb Susana de Bermeo (Bilbo) que farà el tram de tornada amb nosaltres fins a Murieta, i d'allà amb el cotxe i les bicis... a dinar a Erentxun, des d'on després de l'àpat farem el tram fina a la boca nord del túnel del Puerto Ullibarri.



Murieta es troba a 487 metres sobre el mar, i Antoñana a 599. El recorregut de 26,2 Kms és sempre en un suau desnivell, sempre per sota de l'1%, i només el tram final prop de Antoñana, trobem un promig del 2,4 %.


Sortim en direcció W per un tram semi asfaltat que passa a sorrós i algun tram pedregós... sempre voltats d'algun arbre de ribera i camps. Arribem a l'entrada del túnel de 1415 metres entre Acedo i San Andrés. No hi ha llum i a dins hi fa molta fresca i humitat. Un rera l'altre i amb la llum de les llanternes avancem vivint una aventura diferent i bonica. A la sortida, de sobte el sol i la caloreta que ja trobaven a faltar... (per poca estona). De la boca nord del túnel, surt un baf de boira que fa boniques les fotografies... s

El Pont de les Tabusseres, impressionant, sobre l'Ega i la carretera... i aviat Santa Cruz de Campezo a la nostre esquerra, amb el campanar que destaca sobre el fons de bosc frondós.


Antoñana queda enlairat, i hem de creuar la carretera. A mitja rampa cap al cim del poble (on hi ha el bar!), una font fresquíssima.
Un lloc molt per quedar-s'hi.



Farem unes olives i una Heinneker... i cap a Murieta de nou.



Acedo és un poble on paga la pena parar-hi, visitar la plaça rera l'església... i la seva font. Un tros del traçat del tren s'ha privat... i s'ha de fer una zigazaaga per la carretera.



Traçat recomanable... anar i tornar 50,5 kilòmetres per l'antic ferrocarril d'Estella a Vitòria...

Burnibidearen Euskal Museoa

Museu Basc del Ferrocarril.

Tot just arribar a Azpeitia, per entre les canonades enormes de les siderúrgiques... un xiulet i un fum al cel. És l'Aurrera, la locomotora 1-3-0-T construïda l'any 1898 per Nasmyth & Wilson prop de Glaschu (en gaèlic escocès Glasgow, Escòcia)

Avui el Museu no obre fins les dotze, ja que hi ha una visita concertada... És divendres i avui la FV-104 (l'Aurrera) s'ha encès (quatre hores abans...) per un viatge especial amb dos cotxes CAF de fusta del 1925 per als nanos d'una escola. La gent del Museu, ens diuen que podem adquirir un bitllet per visitar el Museu, i per fer el trajecte entre Azpeitia i Lasao (4,2 Kms) amb els nanos.

El maquinista acosta la màquina a l'aiguada per fer aigua i després s'acobla invertida a la composició dels dos cotxes... baixa, posa l'enganxall de rosques invertides i el tensa.... cadenes de seguretat i acobla les mànegues entre la màquina i els cotxes per l'aire o el buit (no ho sé) per al sistema de frenada... desenfrena amb la maneta el fre mecànic i se'n duu la composició a l'andana on esperem que arribi l'escola....

Són prop de les dotze i arriba la canalla, una trentena llarga de nanos atenent les explicacions de les mestres acompanyants en un Eukera que em posa la pell de gallina... reconec que m'emociono.

Als nanos per sort... per a nosaltres no els deixen viatjar als balconets!!! però lo més acollonant és quan el maquinista em diu... en un Català excel·lent, en accent de València... .- "deixa la càmera i puja a la màquina" tot allargant-me uns guants...

Espaterrant, des de Cubillos (FC Ponferrada - Villablino), dalt de la PV 31, que no pujava a una locomotora de vapor en marxa...

Gaudeixo de la situació amb tots els sentits, el nas que olora els fums i el paisatge, les orelles que em fan arribar els sons dels pistons i les bieles, i crec que moltes coses més, entre elles el colpeig lateral de les rodes als rails..., la vista sobretot als moviment del maquinista, la pell de la cara humitejada de condensacions i la de les mans dins dels guants que em permeten agafar-me fort.... d'entre les sandàlies, els trossos de carbó que s'arrepleguen al terra de la cabina...

El trajecte entre Azpeitia i Lasao és el tram que el Museoa ha recuperat, de l'antic tren de l'Urola, que va ser clausurat al 1986. L'Aurrerà va arribar en aquesta línia, per treballar-hi fins al 1960 on va seguir funcionant aturada, per destil·lar aigua per a les bateries de les locomotores elèctriques, pel que se li va posar el sobrenom de "Alambique". Pesa 35 tones i desenvolupa una potència de 250 HP

A Lasao la locomotora fa la maniobra per posar-se al davant del tren per la tornada. Ara va en Victor a la màquina, i jo gaudeixo del balconet, sentint l'Aurrera a flor de pell i jugant amb els nanos que dins del vagó s'esvaloten amb les meves criaturades...

Ara és pujada u en passar pel túnel, el maquinista obre la porta de la cambra de foc, per posar-hi carbó.

S'acaba de nou a Azpeitia, on visitem el Museu... impressionant.