taronges

L'espill torna la llum del sol a la tarda de la meva cuina....

la Peçola -- Whisqueria

Quan deixes la Garriga, en direcció nord...

...i tot just després de passar per sota el pont del tren, de la línia de Barcelona a França per Puigcerdà, a un revolt perilloset a esquerres, trobem una entrada, on, a part d'una "wisqueria", una pista s'enfila eixerida cap a la muntanya de can Plans.

Sempre hi ha una cadena, però aquests dies s'està "retocant" la C-17, i per accedir-hi la gent de l'empresa de Saragossa... que hi treballa, no hi és.

Una gran màquina es va menjant l'esperó rocós entre la benzinera i la Peçola, i gairebé es menja la pista per la que avui pujo....

Es un recorregut que no faig massa, ja que s'ha de posar un bon tros peu a terra..., però és salvatge i ric en varietat de roques i plantes.

Passem per un tros humit, seguint el torrent de la Peçola, que reuneix les aigües que baixen de la Serra de Temporals, Sant Cristòfol i els boscos de Can Plans, i la Creu!! Un revolt a esquerra on deixo una pista que aniria a parar a la pista que puja a Sant Cristòfol pel torrent de l'Enrabiada, i som a la sorrera, una petita explanada a peu de torrent, on es carregaven les pedres i el sauló granític de la vessant del Plans.

A partir de la cota 380, la pujada és molt forta i el sol de roques esquistoses... baixo de la bici i apa amunt... una petita zigazaga que és un mostrari de roques, i uns filons de quars que creuen la pista i es poden trobar petites "boques" amb cristallets. Després d'un bonic revolt a esquerres amb alguns grossos pins i flors de margarides de cop, podem ja ciclar... amunt poc a poc... fins que entrem en territori triàsic, de roques vermelles i argiles del mateix color.

Arribem a un canvi de rasant on la perspectiva canvia, ara... al devant la serra Cuspinera i els Cingles de Bertí... just volant sobre el dic de Gallicant i el Figaró. Lloc on em perdo a fer fotos i a seguir un antic camí que puja en direcció al collet de la creu de can Plans...

D'ací una baixada per on la pista deixa a dreta i en uns afloraments importants de gresos rojos, una petita balma fent de refugi o cabana amb semipared construïda... em crida l'atenció que hi ha palla al terra... i és que potser algú hi ha anat a dormir... molt sovint... jo veig llocs que dic... ací una nit i vinc a dormir... i ho faré eh!

Recordo que ja ho feia a la Vall de Ribes, a la caseta d'obres del tren al pk.18... fins hi tot amb els nanos....

Bé... tornem a avui... desseguida arribem a la pista que puja del Figaro a Sant Cristòfol per can Plans, on és impossible no aturar-se devant la bellesa del lloc... i... hi viuen i avui hi havia bogada...

Visca la terra!

Tarteres i alzines -- Turó Monner

Fa un dissabte preciós.

M'enfilo per la pista del Torrent de l'Enrabiada, que s'agafa després de la rotonda nord de la Garriga, a la C-17. Passo entre una nau nova, i una de venda de materials per a la construcció....

La pista comença darrera de les naus, creuant la via del tren per sota, i puja de valent en ambient humit i terra sorrenca. Es puja fort, (només amb un respir al Pla dels Temporals... (vaja noms! )), fins a l'ermita de Sant Cristòfol de Monteugues. Som a 655 metres, en mig d'un alzinar, i a tocar dels prats de Can Valls.

L'explanada de l'ermita és un lloc agradable, amb tilers i acàcies, algunes molt velles, realment fotudes. La pista segueix, vermella, cap a la Creu de Can Plans en lleuger descens, i es veuen damunt d'ella algunes grans alzines sureres, sobre granits vermells...

A la dreta de l'ermita, hi ha una cadena que impedeix el pas dels cotxes. Seguirem per ací en un tram molt agradable fins a la casa de can Valls, on el camí gira 180 graus per un sol pedregós i en forta pendent. Passem una segona cadena, i en zigazagues contundents, ens enfilen fins a l'Alzina de Can Valls, un arbre formidable per admirar i abraçar. Seguim fins a un collet on es veu molt aprop el Tagamanent, i avui, la neu de la part més Oriental del Pirineu i muntanyes del Berguedà. El camí segueix carenant per un bosc preciós. Deixem una pista a la dreta que puja fortíssima cap al Pla de la Batalla i Roca Centella, i seguim per l'esquerra, la pista més consolidada, ascendint per la Font dels Pastors (que no l'he vista mai...) Ací hi ha un tram cap a la cota 880 on poso peu a terra, ja que la pujada molt forta és a més molt continuada...

Passem la per més obaga fins a creuar el torrent de la Font dels P. i desseguida el sol!!!, la vista és preciosa sobre la Vall de Vallcàrquera... quina meravella de fondalades salvatges!, quins boscos d'alzinars!!! i sobre tot m'atrau que si te'ls mires en detall, arreu es troben records dels temps passats... murs, pistes d'antigues mines... Segueixo fins als Pous, o Collada del Mojó (segons mapa Alpina). Ací m'endinsaré en direcció sempre nord, carenant les Carenes de'n Bosc en direcció nord. Es un camí estretíssim però net entre les alzines i pedres, i en el seu primer tram fins a la Collada Fonda, o collada de les Palomeres (969 m) és pràcticament cent per cent ciclable, i preciós, un luxe dels de veritat.... mmm

L'objectiu és arribar al Pla de la Calma, a l'alçada del Parany, una mica més amunt de ca l'Agustí...

Ara entrem al que són les "costes de Monner", per la vessant occidental, "penjat" sobre la Vall de Vallcarquera, impressionant... Alzines espeses, i les tarteres, unes formacions que la pendent i el tipus de roca permeten, que de lluny es veuen com unes clapes a l'alzinar... el camí en creua dues o tres, alguna de llarguíssima, amb una gran roca verda pels líquens que contrasta amb el to en conjunt rogenc de la pedra solta. S'avança lentament i es passen per un parell d'agulletes on és fantàstic aturar-se i enfilar-s'hi a seure i observar... El mapa de l'Alpina anomena "el Portalet" a un collet rocós, amb gendarme, i des d'on desseguida s'arriba al coll d'en Jordi (ja tinc un coll !)

Passem a la vessant oriental, la de Vallforners... també és espectacular, ara es veuen els fajos i els avets a la part alta de la pista que arriba a la Casa Nova de Vallforners (ja al pla de la Calma, sota el Suí)

Ací trobem un sol granític i sorrenc fins que es torna terrós i entre un bosc aclarit d'alzines sortim als prats del Pla de la Calma, a uns 1150 metres. Trobem la transitada pista que de vé per la dreta des del Coll Formic i segueix en ràpid descens a l'esquerra cap a la casa de Cal Agustí, el Bellver i collet de Sant Martí, just sota el turó del Tagamanent.

En arribar el Pla de la Calma la vista al nord és un espectacle, en un dia tan clar, des del Cadí fins al Canigó, aniria posant nom a les muntanyes que es destaquen ben definides.

La baixada la faig per Can Coll i cap a Vallcàrquera.

Des del collet de Sant Martí, tiro per la pista que baixa a buscar la carretera al poble de Tagamanent, però desseguida la deixo per tirar-me a l'esquerra per una pista trencadota, que aprofita el capbussament dels estrats per fer via.... una baixada preciosa de les de gaudir, només el sol, ja baix em fa baixar algun tram prudentment pel contrallum.... Si hagués matinat...

però totes les hores del dia són precioses.

Arribo a casa amb una gana... i molta feina per triar fotos i passar la ruta del gps als mapes

Em poso al llit repassant el recorregut...

300.000

Potser mai hagués triat el vermell per al meu cotxe... però em va semblar una bona ocasió, i el vaig comprar amb 46 000 kilòmetres aquest Honda Civic....

El fet de viure durant més de dos anys a 105 kms de la feina, va fer que acumulés ràpidament molts quilòmetres. Amb 300 000 , i més d'onze anys, un visca pel meu Dimoniet valent.

Ara ja no el necessito cada dia, però aquest dissabte ens va dur alegre, i valent, mentre el nombre màgic de tres cents mil.... apareixia al panell.... (7 voltes i mitja a la terra per l'equador...), a Prades, i per les muntanyes de l'Alt Camp i la Conca de Barberà.

I ahir... per les pistes de fang dels Sots Feréstecs i Sot del Bac... les roges argiles del Triàssic...

Ressaltar que el propulsor d'aquest Dimoniet, és un motor de benzina de 1,5 litres ecotec.

Una petita meravella japonesa.... tot ell!

llegas

en el oxidado balcon del vagon amarillo

tu beso rojo

las manos asidas, cómplices en la isla del tiempo

barro y luces concretas, i la música del agua en el baño, que me recuerda cada trozo de selva

Sant Adrià

Avui he tingut la "sort" de perdre'm sota les xemeneies de la central tèrmica del Besòs... dic sort, perquè mai no m'hi havia acostat, i ara que, precisament és centre d'atenció del país, doncs la central ha de tancar abans del 2010 per obsoleta, donat que el rendiment de les modernes centrals termoelèctriques és molt més elevat, i a l'hora menors els residus llençats a l'atmosfera.

La central, és va construir a la dècada dels 70, i durant anys ha generat 1050 MW (energia suficient per abastir tot Catalunya). Ara ja només estan operatives dues de les tres "xemeneies", i si fes falta, en només 3 hores es poden posar en marxa i entregar a la xarxa 700 MW. Avui les tres estaven apagades, però m'ha vingut al cap que una mica abans d'aquest estiu, vaig veure entrant per la Meridiana, una , la de la dreta, que treia un fum blanc que s'elevava llarg.... Així doncs sembla ser que ara només es posen en marxa en cas de necessitat per algun incident o pic de consum.

Per anar de la tèrmica al centre del nucli de Sant Adrià, es fa una volta estranya entre descampats i es passa per sota el ferrocarril....

Tenia una cita molt important a l'ajuntament... és per això que he pogut agafar un fulletó i consultar algunes de les dades i coses que ací explico de la tèrmica.

Diu que les torres tenen una alçaria de 200 metres, el que fa que sigui la construcció més alta de la façana marítima de Barcelona.

Amb el final de la seva vida útil, com deia cap al voltant del 2010, es contemplen les dues possibilitats, enderrocar-ho, o conservar-ho com espai públic i utilitzar part de les seves infraestructures... Dir que el primer que se'm passa pel cap seria que s'enderroquessin, ja que el formigó... que vols que et digui.... no és precisament un cas d'arqueologia industrial, sinó més aviat de desconcert industrial del final del franquisme... Hi ha però qui pensa que de mantenir-la hi ha més possibilitats de que els ciutadans se n'aprofitin d'un nou espai cultural i verd, d'esbarjo físic i intel·lectual, i així allunyar-ho de tentatives especulatives amb el sol.... ara amb la crisi la cosa potser no seria tan bèstia, però des que es planteja el tema i amb l'arribada de la diagonal al mar... la cosa podia ser apetitosa per especulacions que poc tindrien a veure amb els interessos del ciutadans de Sant Adrià. Es per això que l'Alcalde de la Vila, demana la manifestació amb el seu vot als ciutadans, sobre el futur de l'espai.

Del 17 al 23 de novembre es podrà anar a votar si s'està empadronat a la Vila.

Com no, la pregunta és una mica com el referèndum de l'OTAN eh....

Creieu que s'han de conservar i reutilitzar les 3 xemeneies, sense condicionar el pressupost municipal ni els espais per als futurs equipaments?

Jo diria que esta molt pensada per un SI oi?

can Mercader, festa del trenet

Aquest diumenge vaig anar amb la meva locomotora a la festa del trenet.

Can Mercader és un circuït llarg en mig d'un parc pla i agradable, ple de gent passejant. Les vies i el parc conviuen en bona harmonia. L'organització de la circulació perfecte i eficaç, i és que, la gran estació de set vies amb torre de comandament d'enclavament centralitzat, absorbeix amb eficàcia la gran densitat de circulació. Quatre trens amb molta capacitat, no van parar de circular carregats de gent, nanos i grans: l'Euromed, l'Ave, els Navals, i una doble tracció de mitsubishis amb el talgo pendular.

De les circulacions de maquinistes amb locomotora pròpia, van tornar a brillar les elèctriques del Soller i l'impecable Patxanga... com no, l' E-1001 amb el seu funcionament silenciós i àgil.

De vapor una verda preciosa, la navarclina de l'Esteve i la presentació de la darrera màquina del Marcel, 209 de la CGFC, una 1-3-1 tender amb aspecte sobri, negre com el carbó de nit, però amb aspecte i sobretot funcionament excel·lent.

Però potser l'estrella va ser l'automotor A10 (juantxo) que va dur en Josep Catalan. Un artilugi de més de 4 metres i mig de llargada, que és una rèplica preciosa i precisa del nou automotor del cremallera de Núria.

L'Argemí amb la seva preciosa anglesa de color vermell.... Com sempre se'm va fer d'hora l'hora de recollir...