allà donde enrojece la tarde

en verano muy a la derecha en mi hemi-esferio

és como si... ya lo sé de años... peró siempre me emociona, en mi verano mi buho, en tu abril el colibrí.... i

en mis caminos tu fuerza, mi arrullo, tu beso... esas frutas

Titi Caca

Llegint els titulars d'alguns diaris, aquest matí m'ha cridada l'atenció l'ordenació que pretén fer el govern del Perú a la zona minera de la regió de Madre de Dios al sudest del territori, on la principal ciutat és Puerto Maldonado. Una mica diu el diari que allò és com a Estats Units al temps de la febre de l'or. Als periodistes a cops no els ve d'un zero, i en el mateix article, en un paràgraf diu 18.000 hectàrees i en un altre 180.000.... fent un cop d'ull al Google Earth diria que per "sort" en són 18.000 les Ha. que els miners han deforestat per gratar amb tots els mitjans imaginats la zona selvàtica del riu Madre de Dios... les aigües del qual arriben a l'Amazonas. És una zona meàndrica, a uns 200 metres sobre el nivell del mar, i les captures del riu han anat deixant llacs en forma de trams de rius corbats. Selva i parcs Nacionals, amb bons llocs pel turisme agosarat.
M'ha semblat llegir que el Perú és el tercer país del món productor d'or, i que el 9 per cent d'aquest or s'extreu en aquesta zona on s'extrau d'aquesta manera irregular a campi qui pugui i amb molts capataços de països estrangers.... Una font de riquesa per als de sempre i males condicions de treball pels homes i els que encara no ho són, els nanos que hi treballen i se n'abusa. Naturalment es fan servir mitjans destructius i contaminants.... deforestació, arrossegament del fons del riu amb màquines que ho arrasen tot i molt greu: la quantitat de mercuri que es llença al riu o a les zones rastrejades properes. Una "pepita" d'or l'agafariem amb els dits, per agafar la pols, o sorra fina d'or... s'empra el mercuri per la seva propietat d'amalgamar-se amb l'or. Ja des dels inicis de l'expoli amb genocidi castellano-aragonès d'aquesta part de la terra, es duien vaixells i vaixells amb mercuri cap allà, per l'estret de Magallanes i Pacífic amunt, per anar a extreure l'or d'aquelles mines... ufff. No volia posar una nota trista al meu blog... de fet... trobo interessant la mesura del Govern del Perú, i estic convençut que el planeta, comença a mimar-se si més no, amb el fet de tants crits que diuen que ostres, potser que parem.... He volgut documentar-me una mica després de la noticia dels diaris sobre tot això i he trobat una coseta que m'ha posat si més no més sensible a tot això. Els Pumes Grisos del Titicaca, un dels llacs més grans d'Amèrica i d'ells el que es troba a major alçada sobre el nivell del mar, i una mica al sud de la zona de la que he parlat.

Propera parada ... Palau Robert

Donada la bona acceptació que va tenir, per part dels nens, llurs pares i els responsables de l'exposició Xarxes la nostre participació, amb la reproducció del tren de la serie 9000 de la nova línia 9 del Metro de Barcelona... hi hem tornat! Del 27 de març fins el dia de la mona, el 5 d'abril d'aquesta Setmana Santa 2010 ens hi podeu trobar.
Amb l'experiència anterior, aquest cop hem treballat molt en l'aplanament de la via, on fins hi tot, per primer cop incorporem el nivell per garantir, sobretot els moviments laterals. En Joaquim Duran (cap d'obra) i el seu equip de 6 experts muntadors de via de tren, vam enllestir la feina una mica més tard del previst però van quedar força satisfets de la feina.
Us hi esperem!

Mina Gato

Avui... un dia emboirat, sense sol... ens endinsàvem per la "selva" que fa 25 anys era una pista per on es baixava la fluorita verda, de l'Afrau de can Coll cap a a Vallcàrquera i al Figueró. Un dia humit... les darreres neus han fet caure arbres i matolls al tan poc transitat camí... camí?

Després d'altres tantejos i observacions de mapes i ortofotos antigues... aquest cop ho teníem una mica pensat.... i pensant que tindríem èxit a l'hora de trobar la mítica... mina gato.... l'hem trobada i hem començat per la galeria superior que hem deixat d'explorar quan un dels pous verticals ocupa ben bé tota la seva amplada... allà una escala metàl·lica de nou graons d'uns 250 cms de llargària potser possibilitava la continuitat de l'expedició... però se'ns havia fet tard i hem optat per gaudir i de la bona troballa... el darrer tram del carregador de la camioneta citroen fins a la casa (de fusta) al costat de l'alzina, s'ha fet dur... caminant sobre esbarzers o, i escalant per ells.... sort dels guants i les eines de tall que dúiem...

tot un goig... cansats i contents...

tràsic

Aquest any a la primera setmana de març han aparegut les violetes a les vores dels camins... sembla que a elles els agrada la llum i l'ombre... el dia que s'allarga.

Les roques es mostren indiferents al clima i a la llum... però un temps van ser testimonis d'altres plantes, d'altres petjades....


Triàsic alt, Montmany.

I ahir les primeres orenetes...

Turó Sunyer

Que hi fa la baritina dalt del turó?
La Garriga... Can Palau... Del Congost al bosc.

Carena

Sóc al Collet de Sant Martí, sota del Tagamanent.
Fa un dia molt fred, però és mig dia i el sol radiant m'escalfa... a la motxilla frontal i llanternes, un entrepà, dues taronges, una mica de vi i aigua... i el gps enregistrant les meves petjades.... i és que m'endinsaré, aquest cop del del cel... al sot de l'Afrau de Can Coll, a la busca de noves boques de mines... un motiu més gaudir d'aquestes salvatges fondalades... avui sense falç, només amb el martell de geòleg...
Des de la casa i en direcció Sud agafo una traça que em permet trobar agafat el corriol que segueix per tota la carena de la serra de les Sapines, amb un parell de turons, el segon més baix anomenat Turó dels Corbs... entra aquests dos turons i mirant a Ponent hi ha un esperó que jo li dic "l'Elefant" i que val la pena pujar-hi, des d'ací es vola sobre tota la zona minera del Sot de l'Afrau, un alzinar atapeidíssim amb alguns pins que de tant en tant emergeixen verds sobre el platejat de les olines...
Em llenço avall entre les parets del Corb i de l'Elefant per un terreny molt pendent i terrós fins que com avui només he vingut a gaudir... decideixo tornar a pujar... i tinc sort, ja que just peu d ela paret pujant a l'esquerra trobo una entrada d'una molt curta galeria (4 metres), amb restes del que hauria resultat un molt petit filó de fluorita massiva verda... unes bones teles d'aranya on em crida l'atenció el veure-hi en una d'elles atrapat una ploma d'ocell... no duc casc, i m'emmoina més el no endur-me la tela amb els cabells que no pas un copet.... però noi, la mineta és tan curta que les llanternes no fan llum.... però bé, una nova entrada per anotar al mapa i anar acotant la zona on aviat... trobaré la mítica mina Gato...

Abans d'això però, per la carena, havia posada la directa i quasi arribo al Molinot de Can Bosc a Vallcàrquera (exagero...) però sí que vaig seguir fins una mica més a vall d'on es bifurca la carena de la serra de les Sapines de baix... tot seguint el camí, marcat amb punts grocs i alguna fita.