1974 - 2008

No fa ni una hora que estava treballant en actiu a Sant Cugat, a Televisió Espanyola. La sort ha volgut que em podés acollir a un expedient de regulació de feina, i tot just complerts els 52 anys, arribat el 31 de juliol em trobo fora del món laboral, al menys durant aquests dos primers anys en que estaré registrat a les oficines de l' INEM (a l'atur). `

Al 1974, i per un anunci al diari vaig entrar a treballar als estudis d'Esplugues del Llobregat de TVE a Catalunya, amb 18 anys i estudiant de nit enginyeria tècnica d'electrònica industrial... vaig entrar al departament de manteniment d' audiofreqüència. La televisió era en blanc i negre i les càmeres dels platós a vàlvules, els LEDs no hi eren al mercat, ni els circuïts integrats, i en Franco encara no havia mort.

Avui la tele és de color i jpeg... l'audio i el video viatgen junts en paquets que el matemàtics han distribuït, i que els processadors s'encarreguen de manegar... ja fa temps qui hi ha LEDs de color blau i aviat les pantalles dels televisors seran OLEDs...

Em trobo estrany i amb ganes de fer moltes coses.

Tenia necessitat d'expressar amb aquestes paraules la meva petita confusió.

Els companys de cada dia, a ells una abraçada molt forta. Al millor de la TVE, la seva gent.

"bisontes" al TRANSALP 2008

Acabo de mirar les classificacions de la 6a etapa... avui també han fet un bon paper ja que han arribat a la posició 32... En Carles Bernat Rallo i en Ramón Sagués Portabella de l'equip ALPCROSS, son des del dia 19 rodant per camins dels Alps, des de Italia fins a Austria on arribaràn dissabte a la darrera etapa.

Només mirar les fotografies i la magnífica pàgina de l'organització, fa venir afició a la bici i a la muntanya i a la vida!! Ací van unes fotos que he trobat del dos corredors de Barcelona

endevant!!!

Camino de Santiago... tercer dia

Plovisqueja.
Costa deixar Viana. Ens hem divertit i conegut gent maca.
Vestits per la pluja baixem cap a Logroño, on poc després de creuar l'Ebre que baixa molt plè i marró, trobem una casa de bicicletes per mirar de reparar el radi que em falta... negatiu, no en té, però em centra la roda... En Ribot canvia potència i manillar, a veure si pot anar una mica més còmode no tan incorporat... volteta per la ciutat i sortida ben indicada. A una mena de parc deixem els carrers de Logroño i ens trobem còmodament per un camí fàcil. Passem algun peregrí que va a peu i arribem al pantà i al parc de la Grajera.

Un pontet tot bonic, i cap a Navarrete on recuperem una mica de forces en un pica pica... sota l'esglesia que s'apropa al cim del turó que protegeix el poble. A Nàjera, ens reb un riu brau i d'aigues netes, les tempestes d'aquests dies ho ha deixat tot molt fresc. El riu és el Najerilla, preciós. La part del poble abans de creuar el riu, queda just sota "el Castillo" unes roques rojes impresionants, i com no, amb el seu campanar amb cigonyes. Ací dinem, i ho fem plegats amb la noia vasca i el seu company Irlandès.





Després de dinar, en Víctor i jo seguirem pel camí, mentre els demés aniran per carretera cap a Santo Domingo de la Calzada. Em sab greu, perque ens perdrem Sant Millan de la Cogolla.... Però els camps que travessarem, de blats, ordis, vinyes i roselles, les ondulacions a darrera hora de la tarda, i el sol que ens guinyarà algun ullet, deixaran d'aquest tram un gust especial. Suavitat, llibertat, solitud, però amb aquell percebre l'anar i venir de la gent que cuida els camps.


Avui la intendència ha estat perfecte i el pa i tot el material de l'entrepà boníssim, tampoc no ha faltat un gotet de vi... Ací veieu en Rafa i a mi a al cuidada llera del riu que avui baixa tan ple. (Aquestes tres fotos són de'n Méndez).


Amb la panxeta una mica plena, tornam a travessar el Najerilla i pels carrers del nord del poble ens enfilem, i com ens enfilem!!! fort fins que en un ombrívol bosc apareix un camí pista que ens puja a les vinyes altes i ventilades que anirem seguint, com cada dia en la direcció per on se'n va el sol... un recorregut preciós i tranquil, de suaus lloms per argilosos sols conreats amb cura. Arribem al poble d'Azofra, en Víctor va tirant i jo m'aturo a sentir la pau, i a fer un riu. La casualitat vol que en aquest moment em truqui la Maria, una amiga de l'ànima... més content encara segueixo les marques de la bici del Víctor.... tot aturant-me a una mena de creu senyal molt antiga...

Cirueña i Ciriñuela, són dues poblacions molt properes i situades dalt d'una carena, a tocar el cel, de relleus molt suaus i terra argilosa, que en molts llocs reté les aigues de les darreres plujes generoses. Hi arribem per una part nova on sembla que també hi ha hagut "boom del ladrillu", i és bonic veure surgir un campanar a l' horitzo del camps de blat suaument ondulats.

Ja veiem l'esglesia i la seva esbelta torre de Santo Domingo de la Calzada, per on baixarem vertiginosament per unes pedregoses pistes fins arrivar a una mena de zona industrial i desseguida seguint les fletxes grogues... al carrer principal a l'entrada del poble, on amb una trucada de mòbils, ens reunim al la resta de la colla, el de la furgo, i els que han anat per la carreterra. A una botiga de bicicletes aconsegueixo el radi que em falta des del primer dia, i que l'endemà al matí, sota una fina pluja, al jardí del monestir-alberg de monjes, muntaré amb en Rafa.

Volta pel poble, canya, i sopar a la casa de la abuela.

llum

se'm fa petit

ara,

les meves sabates les veig de gegant i el punt de vista alt...

i m'esforço per trobar al marrec de quatre dits jugant amb unes piles gastades per les ranures de l'aigua del pati.

Pati que avui , els pares, tenen preciós.

El sol que es filtra a traves de les fulles de la parra que el vent mou, fa més viu encara, cada racó del pati, de les seves parets blanques.

The second stage: Astrain to Viana

A good breakfast and then prepare the bicycles to make the second stage from Astrain until Viana. The sky clean and fresh air invite pedaling happily. The rise of Alto del Perdón climbs with ease, and the green landscape as the broad valley with mountains in the background, is really charming. A fast decline leads to the town of Puente la Reina, where we entered through an arch, crossed by the wonderful mayor street and crossed the river Arga by the beautiful bridge that gives its name to the village.
The bell tower of the church is occupied by two storks' nests.



A stop at the bridge and continue down a dirt road over some fields of asparagus, until arriving at the forest, the road becomes a sketch of road that climbs very hard. Nearly Mañeru, circling the village to the south, the road passes through vineyards, some ponding by heavy rains in recent days. We remain on dirt roads surrounded by deep green of new outbreaks of vineyards, and red frame of poppies. The silhouette in the background of the people of Cirauqui complete the canvas.



In Estella, after going through the tunnel at the top of the town, we stopped to eat next to a church with a beautiful cloister. We met with the partner who leads the van and that brings good bread for good sandwiches

This is the track resume the second stage.

This is the profile of the second stage
A mild relief that the crossing surprise us with enormous visions

Can Mas

Surto de casa amb ganes de Montmany. Passo per sota del pont de can Palau (tren de Barcelona a Puigcerdà) i m'endinso a l'estret del Congost. Just a la benzinera, i per evitar el perillós túnel de la carretera, m'enfilo per una pista on senyals de tràfic diuen: "atenció només vehicles autoritzats a can Mas...." Un tram curt, però amb rampes, molt fortes de fins al 23% al tram final encimentat. Així que, ja que hem bufat pujant, val la pena fer una parada just sota la casa. Crec que està habitada, i el que és segur és que hi ha animals i les plantes cuidades. Una palmera crida l'atenció, i molts racons preciosos amb bugambilia i tot. Gats, algun lladruc de gos... El que més m'agrada és, des del costat d'un garaig on hi ha un land rover, la vista sobre Gallicant, el meandre del Congost que fa degut al dur dic granític que del massis del Montseny s'endinsa als dominis del Bertí cap al Puiggraciós. La línia del tren va per un seguit de ponts amb túnel al mig, molt interessant, i des d'aquest indret es té una vista preciosa. La llum de la tarda il·lumina pel darrera la vegetació de ribera, el platanar de darrera del molí, i els camps. Al fons el Puigraciós.

Deixo la casa, la pista s'enfila una mica més i giro a l'esquerra, cap a l' Oest, i al cap d'un moment passo per sobre del túnel del tren. La pista esta plena d'herba, i s'ha de mirar de no trepitjar esbarzers dels que punxen les dues rodes... les pedres granítiques i vetes de quars, també ajuden a lliscar i a possibles talls a les cobertes. Una baixada en zigazaga i sortim prop de la via del tren, i a la carretera antiga, a Gallicant, on un altre cadena ens obliga a baixar de la bici.

Trenco a l'esquerra cap al polígon industrial i les piscines. Del final, quan s'acaben les naus, segueix un camí cap al moli, però just al rasant, en lloc de baixar, girem amunt i anem de pet a Can Oliveres, la bella i gran masia de la baixa vall de Montmany. Avui opto per entrar-hi per la majestuosa entrada entre amples camps, el de dalt, format dalt d'un mur impressionant de pedres vermelles. Uns xipresos donen la benvinguda, i un gran arbre (tiler o lladoner) crida l'atenció. Jardins com romàntics. El camí passa per entre el tancat d'animals i una porta principal on s'alvira un rebedor menjador.. ahir, tot de gats i gatets no es mogueren mentre hi passava poc a poc. Un de negre dalt d'un pilar, es pensava que aplanant-se el veuria menys. Però em va sobtar que no es moguessin, potser era l'hora d'esperar alguna cosa.. que no era jo... jajajaa. Una gran bàscula i més pedres vermelles... Penso que totes les obres dels ponts del tren podrien haver estat fetes amb pedres tallades ací.. Bordejo completament les construccions de la masia, i m'enfilo per la part superior, tot passant per davant de dues o tres edificacions més, i vaig a petar a la carretera de Montmany al revolt de can Oliveres, anomenat així en el mapa 1:5000 del ICC. El següent el revolt del Forn, i és que entre ells hi ha les restes força ben conservades i assenyalades d'un forn de calç. M'enfilo cap a l'Ullar, i sense aturar-m'hi, ja que avui no he vist a l'Emilio, segueixo amunt per la pista de l'esquerra cap a l'aresta blanca de la torre del telègraf òptic. Cota 650. Són les nou del vespre, la nit més curta de l'any. M'aturo una estona a escoltar el silenci, a olorar les plantes que punxen... S'hi està bé. I'm happy. Baixo per una pista sorrosa i rocosa, amb dos trams perillosos on baixo de la bici... cap a Mas Miquel, una preciosa masia que algú va reconstruint, i on als prats de sota cada nit hi ha tancat un gran ramat. Els gossos lligats just a l'era de la casa, aixoplugats em miren desconfiats però callats. 180 graus i pista que baixaria cap al centre de la vall dels Tremolencs, però com quasi bé sempre, em llenço per un camí que acaba en trialera, per la carena que separa les dues vessants. Deixo la part sorrenca i llisco com esquiant per la terra vermella i compactada que fa ondulacions molt divertides. D'aquelles baixades que et deixen bé, que sobretot, mentre les fas, només fas que gaudir i tensar tots els muscles... (menys un o dos...) Em trobo a un batibull de pistes vermelles, un collet entre can Oliveres i la vall dels Tremolencs. Baixo per una ràpida pista de les canyeres... cap a can Sunyer i desseguida els Pinetons de la Garriga i cap a casa.... Avui és revetlla.

Camino de Santiago

Dos de Juny, viatgem en una furgona amb les sis bicicletes de muntanya cap a Aurizberri, on sopem i dormim a l'hostal Haizea. Els pèsols amb patata bullits... una maravella. L'endemà plou. Anem cap a Donibane Garazi (Sant Jean Pied De Port), on després de l'obligada volta pel poble i prendre la cartolina a la casa del peregrí, comencem en Rafa, l'Oscar, en Mendez i jo, la lleugera pujada cap a Luzaide (Valcarlos). Ací ens deixa el Mendez, que es refugia de la pluja i de les rampes cap a la furgona. No deixa de plore suau, però la pujada es fa bé, no fa fred ja que és fàcil entrar en calor, i els revolts són meravellosos entre boscos de castanyers, roures, fajos etc... Només el tros final, i per manca de referència i per la boira se'm fa un xic llarg. Fa estona que marxo sol i quan arribo a l'alt d'Ibañeta, no hi ha furgoneta ni res, m'aixoplugo a una esglesiola moderna amb un suïs i dues canadenques, i espero ben moll i fred l'arribada de'n Rafa i desseguida de l'Oscar. Els hi faig unes fotos arribant i aviat baixem junts la ràpida i curta baixada a Orreaga (Roncesvalles).










L'assistència s'ha portat, i ens esperen tovalloles i entrepans. Em relaxo passejant per les estàncies i l'esglesia, la petita ermita i el monestir. També hi ha l'hostal Sabina i un alberg. A la casa del peregrí ens segellen els cartrons... La ruta cap a Iruña (Pamplona), per la carretera, resulta ràpida i molt bonica. Tenim un petit alt, el de Mezkiritz, que és una preciositat, uns fajos grandiosos, amb el seu nou i fresc verd. La carretera mullada i el miniplogim, omple també de bellesa cada revolt.





L'entrada a Iruña es fa una mica incòmode, entre grans rotondes i autovies... però per fi entrem al casc urbà... m'agrada veure l'ambient d'un dia de cada dia, la gent, els carrers, la plaça de toros i aviat la catedral on ens reunim tots i segellem. Amb la furgo anem fina a Astrain, un poblet a les afores de Pamplona, on deixem la furgo al costat de l'esglesia i davant de la casa rural Casa Carpintero, on dormirem. Un lloc preciós. Estem a peu del Puerto del Perdón que demà serà el nostre primer aperitiu....



Aquest és el perfil de la primera etapa en un 95% per carretera