taronges

L'espill torna la llum del sol a la tarda de la meva cuina....

la Peçola -- Whisqueria

Quan deixes la Garriga, en direcció nord...

...i tot just després de passar per sota el pont del tren, de la línia de Barcelona a França per Puigcerdà, a un revolt perilloset a esquerres, trobem una entrada, on, a part d'una "wisqueria", una pista s'enfila eixerida cap a la muntanya de can Plans.

Sempre hi ha una cadena, però aquests dies s'està "retocant" la C-17, i per accedir-hi la gent de l'empresa de Saragossa... que hi treballa, no hi és.

Una gran màquina es va menjant l'esperó rocós entre la benzinera i la Peçola, i gairebé es menja la pista per la que avui pujo....

Es un recorregut que no faig massa, ja que s'ha de posar un bon tros peu a terra..., però és salvatge i ric en varietat de roques i plantes.

Passem per un tros humit, seguint el torrent de la Peçola, que reuneix les aigües que baixen de la Serra de Temporals, Sant Cristòfol i els boscos de Can Plans, i la Creu!! Un revolt a esquerra on deixo una pista que aniria a parar a la pista que puja a Sant Cristòfol pel torrent de l'Enrabiada, i som a la sorrera, una petita explanada a peu de torrent, on es carregaven les pedres i el sauló granític de la vessant del Plans.

A partir de la cota 380, la pujada és molt forta i el sol de roques esquistoses... baixo de la bici i apa amunt... una petita zigazaga que és un mostrari de roques, i uns filons de quars que creuen la pista i es poden trobar petites "boques" amb cristallets. Després d'un bonic revolt a esquerres amb alguns grossos pins i flors de margarides de cop, podem ja ciclar... amunt poc a poc... fins que entrem en territori triàsic, de roques vermelles i argiles del mateix color.

Arribem a un canvi de rasant on la perspectiva canvia, ara... al devant la serra Cuspinera i els Cingles de Bertí... just volant sobre el dic de Gallicant i el Figaró. Lloc on em perdo a fer fotos i a seguir un antic camí que puja en direcció al collet de la creu de can Plans...

D'ací una baixada per on la pista deixa a dreta i en uns afloraments importants de gresos rojos, una petita balma fent de refugi o cabana amb semipared construïda... em crida l'atenció que hi ha palla al terra... i és que potser algú hi ha anat a dormir... molt sovint... jo veig llocs que dic... ací una nit i vinc a dormir... i ho faré eh!

Recordo que ja ho feia a la Vall de Ribes, a la caseta d'obres del tren al pk.18... fins hi tot amb els nanos....

Bé... tornem a avui... desseguida arribem a la pista que puja del Figaro a Sant Cristòfol per can Plans, on és impossible no aturar-se devant la bellesa del lloc... i... hi viuen i avui hi havia bogada...

Visca la terra!

Tarteres i alzines -- Turó Monner

Fa un dissabte preciós.

M'enfilo per la pista del Torrent de l'Enrabiada, que s'agafa després de la rotonda nord de la Garriga, a la C-17. Passo entre una nau nova, i una de venda de materials per a la construcció....

La pista comença darrera de les naus, creuant la via del tren per sota, i puja de valent en ambient humit i terra sorrenca. Es puja fort, (només amb un respir al Pla dels Temporals... (vaja noms! )), fins a l'ermita de Sant Cristòfol de Monteugues. Som a 655 metres, en mig d'un alzinar, i a tocar dels prats de Can Valls.

L'explanada de l'ermita és un lloc agradable, amb tilers i acàcies, algunes molt velles, realment fotudes. La pista segueix, vermella, cap a la Creu de Can Plans en lleuger descens, i es veuen damunt d'ella algunes grans alzines sureres, sobre granits vermells...

A la dreta de l'ermita, hi ha una cadena que impedeix el pas dels cotxes. Seguirem per ací en un tram molt agradable fins a la casa de can Valls, on el camí gira 180 graus per un sol pedregós i en forta pendent. Passem una segona cadena, i en zigazagues contundents, ens enfilen fins a l'Alzina de Can Valls, un arbre formidable per admirar i abraçar. Seguim fins a un collet on es veu molt aprop el Tagamanent, i avui, la neu de la part més Oriental del Pirineu i muntanyes del Berguedà. El camí segueix carenant per un bosc preciós. Deixem una pista a la dreta que puja fortíssima cap al Pla de la Batalla i Roca Centella, i seguim per l'esquerra, la pista més consolidada, ascendint per la Font dels Pastors (que no l'he vista mai...) Ací hi ha un tram cap a la cota 880 on poso peu a terra, ja que la pujada molt forta és a més molt continuada...

Passem la per més obaga fins a creuar el torrent de la Font dels P. i desseguida el sol!!!, la vista és preciosa sobre la Vall de Vallcàrquera... quina meravella de fondalades salvatges!, quins boscos d'alzinars!!! i sobre tot m'atrau que si te'ls mires en detall, arreu es troben records dels temps passats... murs, pistes d'antigues mines... Segueixo fins als Pous, o Collada del Mojó (segons mapa Alpina). Ací m'endinsaré en direcció sempre nord, carenant les Carenes de'n Bosc en direcció nord. Es un camí estretíssim però net entre les alzines i pedres, i en el seu primer tram fins a la Collada Fonda, o collada de les Palomeres (969 m) és pràcticament cent per cent ciclable, i preciós, un luxe dels de veritat.... mmm

L'objectiu és arribar al Pla de la Calma, a l'alçada del Parany, una mica més amunt de ca l'Agustí...

Ara entrem al que són les "costes de Monner", per la vessant occidental, "penjat" sobre la Vall de Vallcarquera, impressionant... Alzines espeses, i les tarteres, unes formacions que la pendent i el tipus de roca permeten, que de lluny es veuen com unes clapes a l'alzinar... el camí en creua dues o tres, alguna de llarguíssima, amb una gran roca verda pels líquens que contrasta amb el to en conjunt rogenc de la pedra solta. S'avança lentament i es passen per un parell d'agulletes on és fantàstic aturar-se i enfilar-s'hi a seure i observar... El mapa de l'Alpina anomena "el Portalet" a un collet rocós, amb gendarme, i des d'on desseguida s'arriba al coll d'en Jordi (ja tinc un coll !)

Passem a la vessant oriental, la de Vallforners... també és espectacular, ara es veuen els fajos i els avets a la part alta de la pista que arriba a la Casa Nova de Vallforners (ja al pla de la Calma, sota el Suí)

Ací trobem un sol granític i sorrenc fins que es torna terrós i entre un bosc aclarit d'alzines sortim als prats del Pla de la Calma, a uns 1150 metres. Trobem la transitada pista que de vé per la dreta des del Coll Formic i segueix en ràpid descens a l'esquerra cap a la casa de Cal Agustí, el Bellver i collet de Sant Martí, just sota el turó del Tagamanent.

En arribar el Pla de la Calma la vista al nord és un espectacle, en un dia tan clar, des del Cadí fins al Canigó, aniria posant nom a les muntanyes que es destaquen ben definides.

La baixada la faig per Can Coll i cap a Vallcàrquera.

Des del collet de Sant Martí, tiro per la pista que baixa a buscar la carretera al poble de Tagamanent, però desseguida la deixo per tirar-me a l'esquerra per una pista trencadota, que aprofita el capbussament dels estrats per fer via.... una baixada preciosa de les de gaudir, només el sol, ja baix em fa baixar algun tram prudentment pel contrallum.... Si hagués matinat...

però totes les hores del dia són precioses.

Arribo a casa amb una gana... i molta feina per triar fotos i passar la ruta del gps als mapes

Em poso al llit repassant el recorregut...

300.000

Potser mai hagués triat el vermell per al meu cotxe... però em va semblar una bona ocasió, i el vaig comprar amb 46 000 kilòmetres aquest Honda Civic....

El fet de viure durant més de dos anys a 105 kms de la feina, va fer que acumulés ràpidament molts quilòmetres. Amb 300 000 , i més d'onze anys, un visca pel meu Dimoniet valent.

Ara ja no el necessito cada dia, però aquest dissabte ens va dur alegre, i valent, mentre el nombre màgic de tres cents mil.... apareixia al panell.... (7 voltes i mitja a la terra per l'equador...), a Prades, i per les muntanyes de l'Alt Camp i la Conca de Barberà.

I ahir... per les pistes de fang dels Sots Feréstecs i Sot del Bac... les roges argiles del Triàssic...

Ressaltar que el propulsor d'aquest Dimoniet, és un motor de benzina de 1,5 litres ecotec.

Una petita meravella japonesa.... tot ell!

llegas

en el oxidado balcon del vagon amarillo

tu beso rojo

las manos asidas, cómplices en la isla del tiempo

barro y luces concretas, i la música del agua en el baño, que me recuerda cada trozo de selva

Sant Adrià

Avui he tingut la "sort" de perdre'm sota les xemeneies de la central tèrmica del Besòs... dic sort, perquè mai no m'hi havia acostat, i ara que, precisament és centre d'atenció del país, doncs la central ha de tancar abans del 2010 per obsoleta, donat que el rendiment de les modernes centrals termoelèctriques és molt més elevat, i a l'hora menors els residus llençats a l'atmosfera.

La central, és va construir a la dècada dels 70, i durant anys ha generat 1050 MW (energia suficient per abastir tot Catalunya). Ara ja només estan operatives dues de les tres "xemeneies", i si fes falta, en només 3 hores es poden posar en marxa i entregar a la xarxa 700 MW. Avui les tres estaven apagades, però m'ha vingut al cap que una mica abans d'aquest estiu, vaig veure entrant per la Meridiana, una , la de la dreta, que treia un fum blanc que s'elevava llarg.... Així doncs sembla ser que ara només es posen en marxa en cas de necessitat per algun incident o pic de consum.

Per anar de la tèrmica al centre del nucli de Sant Adrià, es fa una volta estranya entre descampats i es passa per sota el ferrocarril....

Tenia una cita molt important a l'ajuntament... és per això que he pogut agafar un fulletó i consultar algunes de les dades i coses que ací explico de la tèrmica.

Diu que les torres tenen una alçaria de 200 metres, el que fa que sigui la construcció més alta de la façana marítima de Barcelona.

Amb el final de la seva vida útil, com deia cap al voltant del 2010, es contemplen les dues possibilitats, enderrocar-ho, o conservar-ho com espai públic i utilitzar part de les seves infraestructures... Dir que el primer que se'm passa pel cap seria que s'enderroquessin, ja que el formigó... que vols que et digui.... no és precisament un cas d'arqueologia industrial, sinó més aviat de desconcert industrial del final del franquisme... Hi ha però qui pensa que de mantenir-la hi ha més possibilitats de que els ciutadans se n'aprofitin d'un nou espai cultural i verd, d'esbarjo físic i intel·lectual, i així allunyar-ho de tentatives especulatives amb el sol.... ara amb la crisi la cosa potser no seria tan bèstia, però des que es planteja el tema i amb l'arribada de la diagonal al mar... la cosa podia ser apetitosa per especulacions que poc tindrien a veure amb els interessos del ciutadans de Sant Adrià. Es per això que l'Alcalde de la Vila, demana la manifestació amb el seu vot als ciutadans, sobre el futur de l'espai.

Del 17 al 23 de novembre es podrà anar a votar si s'està empadronat a la Vila.

Com no, la pregunta és una mica com el referèndum de l'OTAN eh....

Creieu que s'han de conservar i reutilitzar les 3 xemeneies, sense condicionar el pressupost municipal ni els espais per als futurs equipaments?

Jo diria que esta molt pensada per un SI oi?

can Mercader, festa del trenet

Aquest diumenge vaig anar amb la meva locomotora a la festa del trenet.

Can Mercader és un circuït llarg en mig d'un parc pla i agradable, ple de gent passejant. Les vies i el parc conviuen en bona harmonia. L'organització de la circulació perfecte i eficaç, i és que, la gran estació de set vies amb torre de comandament d'enclavament centralitzat, absorbeix amb eficàcia la gran densitat de circulació. Quatre trens amb molta capacitat, no van parar de circular carregats de gent, nanos i grans: l'Euromed, l'Ave, els Navals, i una doble tracció de mitsubishis amb el talgo pendular.

De les circulacions de maquinistes amb locomotora pròpia, van tornar a brillar les elèctriques del Soller i l'impecable Patxanga... com no, l' E-1001 amb el seu funcionament silenciós i àgil.

De vapor una verda preciosa, la navarclina de l'Esteve i la presentació de la darrera màquina del Marcel, 209 de la CGFC, una 1-3-1 tender amb aspecte sobri, negre com el carbó de nit, però amb aspecte i sobretot funcionament excel·lent.

Però potser l'estrella va ser l'automotor A10 (juantxo) que va dur en Josep Catalan. Un artilugi de més de 4 metres i mig de llargada, que és una rèplica preciosa i precisa del nou automotor del cremallera de Núria.

L'Argemí amb la seva preciosa anglesa de color vermell.... Com sempre se'm va fer d'hora l'hora de recollir...

Ancona Split

Entra llum per la finestra.

Un túnel de 15 quilòmetres, segons el revisor del tren talgo Barcelona Milano, pot haver-me confós entre el dia i la nit... i és que avui he tornat a sentir aquella sensació que tan m'agrada: dormir a una llitera en un tren que es belluga, en un tren que para a la nit, en un tren on s'obren i tanquen portes al passadís... Al cotxe restaurant m'he assegut a una taula petita, amb el bitllet de la cabina em ve inclòs l'esmorzar... un bon esmorzar mentre passem per una vall tancada, però on a l'esquerra en el sentit de la marxa, apareixen sub-valls i alts cims, i fins hi tot glaceres... una via antiga però ben assentada, amb ponts de reblons sobre aigües de color blau, ràpides i alegres. La força del paisatge abrupte es manté en arribar, poc a poc cap on la vall es fa ample, ens apropem a Torino.

Anem a l'hora i en poca estona estarem a Milano Centrale, on tinc unes tres hores fer gaudir d'una estació terme preciosa amb activitat frenètica, trens que entren i surten, gent, molta gent... i les llargues andanes.

A les 13:05 agafo l'eurostar 9417, Milano Centrale - Bari. Baixaré a Ancona, a la costa adriàtica... seràn poc més de tres hores i mitja que se'm fan curtes. Viatjo en el cotxe 2, seient 35, a la finestra i de cara... per una línia antiga, amb travesses de fusta en molts trams, però molt bén aplanada. Un paisatge pla, tot verd, cultius de panotxes, i de tan en tant grans cursos d'aigua... És a Rimini on tinc el primer contacte amb l'Adriàtic,el cel és blau i lluminós i es veuen núvols grossos i musculosos... mar endins.

De l'estació on baixo fins al port d'Ancona, hi ha una caminadeta de 20 minuts, amb el bon afegit d'un lloc nou, es fa agradable, ressalta una cúpula de coure oxidat dalt d'un turó i una torre en forma d'espiral de babel... però per si de cas no em perdo pels carrers, ja que vull enllestir els tràmits de validació del bitllet amb la companyia de vaixells Jadrolinija. Malgrat la gran quantitat de gent, (som en un dissabte d'agost), déu ni dó el ben organitzat que està. Valido fàcilment el bitllet i passo la duana... la policia compara en repetitiu gest set o vuit vegades la meva cara amb la del passaport... però em deixa passar. Aprofito per canviar una mica de moneda i em relaxo fent fotos mentre atraca un vaixell provinent Zadar... es gira un vent molt fort que alça l'aigua del port i em mulla ... i les taules de les terrasses dels bars es desplacen i tot cau per terra. Llamps i trons mar endins, serà una nit maca.

El meu baixell es diu Dubrovnik, i partirà a les 21:00 arribant a Split a les 06:00, un viatge de 245 kilòmetres... Es nota que va sobrat, perque partim amb retard i arribem una mica abans...

Hi ha un problema d'overbooking en les butaques, en manquen dues, i les numeracions sóc una mica caòtiques, així que després de petites eplicacions aconsegueixo fixar quina és la meva butaca, petita, incòmode i en un racó on fa pudor a pixats. Per sort, malgrat l'aire, la nit és càlida u sorprenent, i no em canso d'estar a coberta i sentir que viatjo i sentir que estimo aquesta mar, la lluna forta que entre núvols i llamps entra i surt. Un espectacle fabulós.

He sopat al vaixell, els cambrers ja parlen croat i són diferents dels italians. Alts, morenos, amb bigoti... i em porten un plat de verdura ben bo i bistec amb guarnició de tomata i col... i bon vi de la terra...

L'arribada a Split quan, just el dia vol trencar, m'emociona. Passejo una mica fins que els primers rajos de sol em toquen, no són ni les set i compro unes flors a un mercat que es munta ara mateix, en un ambient, que de nou em deixa bocabadat... passo per un lloc on veig l'estació de tren on acaba la linia pocs metres més cap a la mar.

cola de cometa

vengo tan deprisa, casi os toco

parece oirse desde el espacio su giro tan abrupto

Donde más me gusta ser cola de cometa

en la curva de mi mirarte

pati

els patis que recordo...

deuria de ser molt petit, (de mides eh) perquè els recordo molt grans, amb racons que em recollien i on s'iniciaven jocs de tota mena, amb un tros de fusta, un cotxe petit o unes piles de ràdio gastades... i en la meravella de les nostres memòries tornen moments on quasi bé s'hi sent l'olor. Llum... tot amb la protecció del desconeixement de cap més obligació que la d'acabar-se la sopa,... o desfer... la bola de carn a la boca

ara tinc la possibilitat de veure sempre que vulgui el pati des de dalt, a la casa on vivia la senyora Quitèria, on els tres germanets Rallo ens hem muntat un piset per als nostres hobbies, i jo m'hi muntaré un sofaret llit per quan m'hi quedi a dormir.

m'agrada tenir un racó a la meva ciutat i tan aprop de la familia

laku noc

Bona nit

el moment en que el sol s'enfonsa a l'horitzó de la mar...

la meva mar....

la mar de tants... de gent que ens posem a viure a la seva vora... amb diferents temps... delays, que les guerres han marcat....

escric... quan només voldria pintar amb el seu color.... blau

sentir la seva calor, la seva humitat... no mai lluny d'una olivera, d'una atzavara, d'un garrofer i d'uns ulls que em miren oberts, gents de llengües diverses, de cors semblants en amor, en color....

no sé perquè ploro

Sant Miquel del Fai

Fa calor, tot i així tinc mono de bicicleta, una mica de ruta i una mica de muntanya...

He estat 12 dies de viatge i això m'ha afluixat les cames.... Així que força liquid, un esmorzar un xic bé i a repassar les pressions de les rodes...

Agafo la carretera de l'Ametlla i Riells (Km 31), cap a Sant Feliu de codines, la BP 1432, planejo i baixo lleugerament fins a Bigues, al Km 25 on la carretera es posa al costat del Riu Tenes, que creuarem al Km 22, ací no puc deixar de fer unes fotos al magnífic i acolorit relleu, crec que un dels més fotogènics llocs del Vallès. Molta casa, i l'anar refent-se del gran incendi del 1994 que va arrasar quasi 3000 Ha a tot els cingles des del Fai al Congost.

Aquest darrer tram puja una mica i es fa molt bonic de fer, tota la carretera fins ara és estreta però amb poc tràfic, pel que es puja a gust. Poc abans d'arribar a la carretera C59, ja a la part baixa de Sant Feliu de Codines, un aflorament de roca roja (les roques de'n Villar) em criden de nou l'atenció... Som al Km 17,5 de la carretera que deixo i m'enfilo per la C59 pel centre del poble fins que trobo un indicador de Sant Miquel del Fai. Es la BV1485 que em duu cap a St.Miquel del Fai. Una vista super aèria, i un traçat planer i fàcil on es pot fer via... espectacular realment l'indret del Monestir, impressionant. Avui és diumenge i hi ha alguns visitants, llàstima d'una música fortíssima i quasi a ritme de tecno que omple la Vall del Tenes.

El riu Tenes reb un afluent just sota del Monestir, és el Rossinyol, i el creuaré després de la roca Gironella, en un espectacular i immens salt i balma esfereïdora. Ací prenc una pista poc transitada pel solt de les Taules, fins a la casa en runes del Soler de Bertí. Algun tram amb rampes molt dures del 20 per cent, dificultades per la pedra solta que algun tram m'obliga a posar peus a terra. Però no és el primer cop que passo per ací, així que... ja sé on em ficava. El problema però és la tremenda calor, i el no dur res de mossegar... ací l'he cagat. Tinc aigua però en trobo fluixet... això si, ja estic molt a munt, i d'aventura només em queda un tram curt, nou per a mi que em durà de les runes de Barnils al Puigfred i quan vegi el Clascar ja estaré salvat. D'allà en un moment, cal Mestret (que hi viuen) Grau Mercader (val la pena!), coll de la Tripeta i Santuari del Puigraciós, de d'on em tiro pels Tremolencs cap a la Garriga. Ufff.

El tram entre les runes de Barnils el cimet i ca l'Esmolet és no ciclable... i punxegut...

Santo domingo de la Calzada

Perfil de la 4a etapa del Camino de Santiago quan entrem a terres de Castilla la Mancha
Trajecte entre Santo Domingo de la Calzada i Brugos. Una etapa de les més variades.

1974 - 2008

No fa ni una hora que estava treballant en actiu a Sant Cugat, a Televisió Espanyola. La sort ha volgut que em podés acollir a un expedient de regulació de feina, i tot just complerts els 52 anys, arribat el 31 de juliol em trobo fora del món laboral, al menys durant aquests dos primers anys en que estaré registrat a les oficines de l' INEM (a l'atur). `

Al 1974, i per un anunci al diari vaig entrar a treballar als estudis d'Esplugues del Llobregat de TVE a Catalunya, amb 18 anys i estudiant de nit enginyeria tècnica d'electrònica industrial... vaig entrar al departament de manteniment d' audiofreqüència. La televisió era en blanc i negre i les càmeres dels platós a vàlvules, els LEDs no hi eren al mercat, ni els circuïts integrats, i en Franco encara no havia mort.

Avui la tele és de color i jpeg... l'audio i el video viatgen junts en paquets que el matemàtics han distribuït, i que els processadors s'encarreguen de manegar... ja fa temps qui hi ha LEDs de color blau i aviat les pantalles dels televisors seran OLEDs...

Em trobo estrany i amb ganes de fer moltes coses.

Tenia necessitat d'expressar amb aquestes paraules la meva petita confusió.

Els companys de cada dia, a ells una abraçada molt forta. Al millor de la TVE, la seva gent.

"bisontes" al TRANSALP 2008

Acabo de mirar les classificacions de la 6a etapa... avui també han fet un bon paper ja que han arribat a la posició 32... En Carles Bernat Rallo i en Ramón Sagués Portabella de l'equip ALPCROSS, son des del dia 19 rodant per camins dels Alps, des de Italia fins a Austria on arribaràn dissabte a la darrera etapa.

Només mirar les fotografies i la magnífica pàgina de l'organització, fa venir afició a la bici i a la muntanya i a la vida!! Ací van unes fotos que he trobat del dos corredors de Barcelona

endevant!!!

Camino de Santiago... tercer dia

Plovisqueja.
Costa deixar Viana. Ens hem divertit i conegut gent maca.
Vestits per la pluja baixem cap a Logroño, on poc després de creuar l'Ebre que baixa molt plè i marró, trobem una casa de bicicletes per mirar de reparar el radi que em falta... negatiu, no en té, però em centra la roda... En Ribot canvia potència i manillar, a veure si pot anar una mica més còmode no tan incorporat... volteta per la ciutat i sortida ben indicada. A una mena de parc deixem els carrers de Logroño i ens trobem còmodament per un camí fàcil. Passem algun peregrí que va a peu i arribem al pantà i al parc de la Grajera.

Un pontet tot bonic, i cap a Navarrete on recuperem una mica de forces en un pica pica... sota l'esglesia que s'apropa al cim del turó que protegeix el poble. A Nàjera, ens reb un riu brau i d'aigues netes, les tempestes d'aquests dies ho ha deixat tot molt fresc. El riu és el Najerilla, preciós. La part del poble abans de creuar el riu, queda just sota "el Castillo" unes roques rojes impresionants, i com no, amb el seu campanar amb cigonyes. Ací dinem, i ho fem plegats amb la noia vasca i el seu company Irlandès.





Després de dinar, en Víctor i jo seguirem pel camí, mentre els demés aniran per carretera cap a Santo Domingo de la Calzada. Em sab greu, perque ens perdrem Sant Millan de la Cogolla.... Però els camps que travessarem, de blats, ordis, vinyes i roselles, les ondulacions a darrera hora de la tarda, i el sol que ens guinyarà algun ullet, deixaran d'aquest tram un gust especial. Suavitat, llibertat, solitud, però amb aquell percebre l'anar i venir de la gent que cuida els camps.


Avui la intendència ha estat perfecte i el pa i tot el material de l'entrepà boníssim, tampoc no ha faltat un gotet de vi... Ací veieu en Rafa i a mi a al cuidada llera del riu que avui baixa tan ple. (Aquestes tres fotos són de'n Méndez).


Amb la panxeta una mica plena, tornam a travessar el Najerilla i pels carrers del nord del poble ens enfilem, i com ens enfilem!!! fort fins que en un ombrívol bosc apareix un camí pista que ens puja a les vinyes altes i ventilades que anirem seguint, com cada dia en la direcció per on se'n va el sol... un recorregut preciós i tranquil, de suaus lloms per argilosos sols conreats amb cura. Arribem al poble d'Azofra, en Víctor va tirant i jo m'aturo a sentir la pau, i a fer un riu. La casualitat vol que en aquest moment em truqui la Maria, una amiga de l'ànima... més content encara segueixo les marques de la bici del Víctor.... tot aturant-me a una mena de creu senyal molt antiga...

Cirueña i Ciriñuela, són dues poblacions molt properes i situades dalt d'una carena, a tocar el cel, de relleus molt suaus i terra argilosa, que en molts llocs reté les aigues de les darreres plujes generoses. Hi arribem per una part nova on sembla que també hi ha hagut "boom del ladrillu", i és bonic veure surgir un campanar a l' horitzo del camps de blat suaument ondulats.

Ja veiem l'esglesia i la seva esbelta torre de Santo Domingo de la Calzada, per on baixarem vertiginosament per unes pedregoses pistes fins arrivar a una mena de zona industrial i desseguida seguint les fletxes grogues... al carrer principal a l'entrada del poble, on amb una trucada de mòbils, ens reunim al la resta de la colla, el de la furgo, i els que han anat per la carreterra. A una botiga de bicicletes aconsegueixo el radi que em falta des del primer dia, i que l'endemà al matí, sota una fina pluja, al jardí del monestir-alberg de monjes, muntaré amb en Rafa.

Volta pel poble, canya, i sopar a la casa de la abuela.

llum

se'm fa petit

ara,

les meves sabates les veig de gegant i el punt de vista alt...

i m'esforço per trobar al marrec de quatre dits jugant amb unes piles gastades per les ranures de l'aigua del pati.

Pati que avui , els pares, tenen preciós.

El sol que es filtra a traves de les fulles de la parra que el vent mou, fa més viu encara, cada racó del pati, de les seves parets blanques.

The second stage: Astrain to Viana

A good breakfast and then prepare the bicycles to make the second stage from Astrain until Viana. The sky clean and fresh air invite pedaling happily. The rise of Alto del Perdón climbs with ease, and the green landscape as the broad valley with mountains in the background, is really charming. A fast decline leads to the town of Puente la Reina, where we entered through an arch, crossed by the wonderful mayor street and crossed the river Arga by the beautiful bridge that gives its name to the village.
The bell tower of the church is occupied by two storks' nests.



A stop at the bridge and continue down a dirt road over some fields of asparagus, until arriving at the forest, the road becomes a sketch of road that climbs very hard. Nearly Mañeru, circling the village to the south, the road passes through vineyards, some ponding by heavy rains in recent days. We remain on dirt roads surrounded by deep green of new outbreaks of vineyards, and red frame of poppies. The silhouette in the background of the people of Cirauqui complete the canvas.



In Estella, after going through the tunnel at the top of the town, we stopped to eat next to a church with a beautiful cloister. We met with the partner who leads the van and that brings good bread for good sandwiches

This is the track resume the second stage.

This is the profile of the second stage
A mild relief that the crossing surprise us with enormous visions

Can Mas

Surto de casa amb ganes de Montmany. Passo per sota del pont de can Palau (tren de Barcelona a Puigcerdà) i m'endinso a l'estret del Congost. Just a la benzinera, i per evitar el perillós túnel de la carretera, m'enfilo per una pista on senyals de tràfic diuen: "atenció només vehicles autoritzats a can Mas...." Un tram curt, però amb rampes, molt fortes de fins al 23% al tram final encimentat. Així que, ja que hem bufat pujant, val la pena fer una parada just sota la casa. Crec que està habitada, i el que és segur és que hi ha animals i les plantes cuidades. Una palmera crida l'atenció, i molts racons preciosos amb bugambilia i tot. Gats, algun lladruc de gos... El que més m'agrada és, des del costat d'un garaig on hi ha un land rover, la vista sobre Gallicant, el meandre del Congost que fa degut al dur dic granític que del massis del Montseny s'endinsa als dominis del Bertí cap al Puiggraciós. La línia del tren va per un seguit de ponts amb túnel al mig, molt interessant, i des d'aquest indret es té una vista preciosa. La llum de la tarda il·lumina pel darrera la vegetació de ribera, el platanar de darrera del molí, i els camps. Al fons el Puigraciós.

Deixo la casa, la pista s'enfila una mica més i giro a l'esquerra, cap a l' Oest, i al cap d'un moment passo per sobre del túnel del tren. La pista esta plena d'herba, i s'ha de mirar de no trepitjar esbarzers dels que punxen les dues rodes... les pedres granítiques i vetes de quars, també ajuden a lliscar i a possibles talls a les cobertes. Una baixada en zigazaga i sortim prop de la via del tren, i a la carretera antiga, a Gallicant, on un altre cadena ens obliga a baixar de la bici.

Trenco a l'esquerra cap al polígon industrial i les piscines. Del final, quan s'acaben les naus, segueix un camí cap al moli, però just al rasant, en lloc de baixar, girem amunt i anem de pet a Can Oliveres, la bella i gran masia de la baixa vall de Montmany. Avui opto per entrar-hi per la majestuosa entrada entre amples camps, el de dalt, format dalt d'un mur impressionant de pedres vermelles. Uns xipresos donen la benvinguda, i un gran arbre (tiler o lladoner) crida l'atenció. Jardins com romàntics. El camí passa per entre el tancat d'animals i una porta principal on s'alvira un rebedor menjador.. ahir, tot de gats i gatets no es mogueren mentre hi passava poc a poc. Un de negre dalt d'un pilar, es pensava que aplanant-se el veuria menys. Però em va sobtar que no es moguessin, potser era l'hora d'esperar alguna cosa.. que no era jo... jajajaa. Una gran bàscula i més pedres vermelles... Penso que totes les obres dels ponts del tren podrien haver estat fetes amb pedres tallades ací.. Bordejo completament les construccions de la masia, i m'enfilo per la part superior, tot passant per davant de dues o tres edificacions més, i vaig a petar a la carretera de Montmany al revolt de can Oliveres, anomenat així en el mapa 1:5000 del ICC. El següent el revolt del Forn, i és que entre ells hi ha les restes força ben conservades i assenyalades d'un forn de calç. M'enfilo cap a l'Ullar, i sense aturar-m'hi, ja que avui no he vist a l'Emilio, segueixo amunt per la pista de l'esquerra cap a l'aresta blanca de la torre del telègraf òptic. Cota 650. Són les nou del vespre, la nit més curta de l'any. M'aturo una estona a escoltar el silenci, a olorar les plantes que punxen... S'hi està bé. I'm happy. Baixo per una pista sorrosa i rocosa, amb dos trams perillosos on baixo de la bici... cap a Mas Miquel, una preciosa masia que algú va reconstruint, i on als prats de sota cada nit hi ha tancat un gran ramat. Els gossos lligats just a l'era de la casa, aixoplugats em miren desconfiats però callats. 180 graus i pista que baixaria cap al centre de la vall dels Tremolencs, però com quasi bé sempre, em llenço per un camí que acaba en trialera, per la carena que separa les dues vessants. Deixo la part sorrenca i llisco com esquiant per la terra vermella i compactada que fa ondulacions molt divertides. D'aquelles baixades que et deixen bé, que sobretot, mentre les fas, només fas que gaudir i tensar tots els muscles... (menys un o dos...) Em trobo a un batibull de pistes vermelles, un collet entre can Oliveres i la vall dels Tremolencs. Baixo per una ràpida pista de les canyeres... cap a can Sunyer i desseguida els Pinetons de la Garriga i cap a casa.... Avui és revetlla.