dissabte, 19 de desembre del 2009

Sureres a Sant Cristòfol




Després de cinc o sis dies grisos i freds, avui en aixecar la persiana, el cel blavíssim convidava a vertir-se de ciclista... ciclista d'hivern però perquè tot i ser a mig matí el termòmetre no passava de sis graus. M'he posada tota la roba i cap amunt... molt de vent a la carretera, així que m'he enfilat darrera la Sati i el pas nivell de Can Torre de la Riba... cap a passar pel damunt de can Oliveró...
A partir d'ací la ja conegudíssima pujada a Sant Cristòfol... cama i filosofia pura... Ací s'entra desseguida en calor... uff i avui tan abrigat com anava em sobrava a estones el casc i la cabellera... Però m'ho he pres amb calma sense ganes mirar el temps... Arribar a l'explanada de l'ermita és sempre un goig... es respira pau i no se sent res.. el silenci i les descarades revolades dels pit rojos... tan simpàtics. S'ha netejat el voltant de Sant Cristòfol, per la mida dels arbres tallats (alzines) feia temps que no es tenia la visió que avui he tingut de les façanes nord i de llevant.
Si seguim una mica en direcció a la pista que va als Plans o a Vallcarquera, una pista amunt mostra diorites roses i roges, i mineralitzacions de espats pesats també dels mateixos tons... voltats d'alguns explèndits exemplars d'alzines sureres... quin goig... les fulles de roure que s'aferren no caure....