divendres, 24 d’octubre del 2008

llegas


en el oxidado balcon del vagon amarillo

tu beso rojo

las manos asidas, cómplices en la isla del tiempo

barro y luces concretas, i la música del agua en el baño, que me recuerda cada trozo de selva

dijous, 23 d’octubre del 2008

Sant Adrià



Avui he tingut la "sort" de perdre'm sota les xemeneies de la central tèrmica del Besòs... dic sort, perquè mai no m'hi havia acostat, i ara que, precisament és centre d'atenció del país, doncs la central ha de tancar abans del 2010 per obsoleta, donat que el rendiment de les modernes centrals termoelèctriques és molt més elevat, i a l'hora menors els residus llençats a l'atmosfera.

La central, és va construir a la dècada dels 70, i durant anys ha generat 1050 MW (energia suficient per abastir tot Catalunya). Ara ja només estan operatives dues de les tres "xemeneies", i si fes falta, en només 3 hores es poden posar en marxa i entregar a la xarxa 700 MW. Avui les tres estaven apagades, però m'ha vingut al cap que una mica abans d'aquest estiu, vaig veure entrant per la Meridiana, una , la de la dreta, que treia un fum blanc que s'elevava llarg.... Així doncs sembla ser que ara només es posen en marxa en cas de necessitat per algun incident o pic de consum.

Per anar de la tèrmica al centre del nucli de Sant Adrià, es fa una volta estranya entre descampats i es passa per sota el ferrocarril....

Tenia una cita molt important a l'ajuntament... és per això que he pogut agafar un fulletó i consultar algunes de les dades i coses que ací explico de la tèrmica.

Diu que les torres tenen una alçaria de 200 metres, el que fa que sigui la construcció més alta de la façana marítima de Barcelona.

Amb el final de la seva vida útil, com deia cap al voltant del 2010, es contemplen les dues possibilitats, enderrocar-ho, o conservar-ho com espai públic i utilitzar part de les seves infraestructures... Dir que el primer que se'm passa pel cap seria que s'enderroquessin, ja que el formigó... que vols que et digui.... no és precisament un cas d'arqueologia industrial, sinó més aviat de desconcert industrial del final del franquisme... Hi ha però qui pensa que de mantenir-la hi ha més possibilitats de que els ciutadans se n'aprofitin d'un nou espai cultural i verd, d'esbarjo físic i intel·lectual, i així allunyar-ho de tentatives especulatives amb el sol.... ara amb la crisi la cosa potser no seria tan bèstia, però des que es planteja el tema i amb l'arribada de la diagonal al mar... la cosa podia ser apetitosa per especulacions que poc tindrien a veure amb els interessos del ciutadans de Sant Adrià. Es per això que l'Alcalde de la Vila, demana la manifestació amb el seu vot als ciutadans, sobre el futur de l'espai.

Del 17 al 23 de novembre es podrà anar a votar si s'està empadronat a la Vila.

Com no, la pregunta és una mica com el referèndum de l'OTAN eh....

Creieu que s'han de conservar i reutilitzar les 3 xemeneies, sense condicionar el pressupost municipal ni els espais per als futurs equipaments?

Jo diria que esta molt pensada per un SI oi?

dimecres, 22 d’octubre del 2008

can Mercader, festa del trenet



Aquest diumenge vaig anar amb la meva locomotora a la festa del trenet.




Can Mercader és un circuït llarg en mig d'un parc pla i agradable, ple de gent passejant. Les vies i el parc conviuen en bona harmonia. L'organització de la circulació perfecte i eficaç, i és que, la gran estació de set vies amb torre de comandament d'enclavament centralitzat, absorbeix amb eficàcia la gran densitat de circulació. Quatre trens amb molta capacitat, no van parar de circular carregats de gent, nanos i grans: l'Euromed, l'Ave, els Navals, i una doble tracció de mitsubishis amb el talgo pendular.




De les circulacions de maquinistes amb locomotora pròpia, van tornar a brillar les elèctriques del Soller i l'impecable Patxanga... com no, l' E-1001 amb el seu funcionament silenciós i àgil.


De vapor una verda preciosa, la navarclina de l'Esteve i la presentació de la darrera màquina del Marcel, 209 de la CGFC, una 1-3-1 tender amb aspecte sobri, negre com el carbó de nit, però amb aspecte i sobretot funcionament excel·lent.




Però potser l'estrella va ser l'automotor A10 (juantxo) que va dur en Josep Catalan. Un artilugi de més de 4 metres i mig de llargada, que és una rèplica preciosa i precisa del nou automotor del cremallera de Núria.




L'Argemí amb la seva preciosa anglesa de color vermell.... Com sempre se'm va fer d'hora l'hora de recollir...












dimecres, 8 d’octubre del 2008

Ancona Split




Entra llum per la finestra.




Un túnel de 15 quilòmetres, segons el revisor del tren talgo Barcelona Milano, pot haver-me confós entre el dia i la nit... i és que avui he tornat a sentir aquella sensació que tan m'agrada: dormir a una llitera en un tren que es belluga, en un tren que para a la nit, en un tren on s'obren i tanquen portes al passadís... Al cotxe restaurant m'he assegut a una taula petita, amb el bitllet de la cabina em ve inclòs l'esmorzar... un bon esmorzar mentre passem per una vall tancada, però on a l'esquerra en el sentit de la marxa, apareixen sub-valls i alts cims, i fins hi tot glaceres... una via antiga però ben assentada, amb ponts de reblons sobre aigües de color blau, ràpides i alegres. La força del paisatge abrupte es manté en arribar, poc a poc cap on la vall es fa ample, ens apropem a Torino.



Anem a l'hora i en poca estona estarem a Milano Centrale, on tinc unes tres hores fer gaudir d'una estació terme preciosa amb activitat frenètica, trens que entren i surten, gent, molta gent... i les llargues andanes.




A les 13:05 agafo l'eurostar 9417, Milano Centrale - Bari. Baixaré a Ancona, a la costa adriàtica... seràn poc més de tres hores i mitja que se'm fan curtes. Viatjo en el cotxe 2, seient 35, a la finestra i de cara... per una línia antiga, amb travesses de fusta en molts trams, però molt bén aplanada. Un paisatge pla, tot verd, cultius de panotxes, i de tan en tant grans cursos d'aigua... És a Rimini on tinc el primer contacte amb l'Adriàtic,el cel és blau i lluminós i es veuen núvols grossos i musculosos... mar endins.




De l'estació on baixo fins al port d'Ancona, hi ha una caminadeta de 20 minuts, amb el bon afegit d'un lloc nou, es fa agradable, ressalta una cúpula de coure oxidat dalt d'un turó i una torre en forma d'espiral de babel... però per si de cas no em perdo pels carrers, ja que vull enllestir els tràmits de validació del bitllet amb la companyia de vaixells Jadrolinija. Malgrat la gran quantitat de gent, (som en un dissabte d'agost), déu ni dó el ben organitzat que està. Valido fàcilment el bitllet i passo la duana... la policia compara en repetitiu gest set o vuit vegades la meva cara amb la del passaport... però em deixa passar. Aprofito per canviar una mica de moneda i em relaxo fent fotos mentre atraca un vaixell provinent Zadar... es gira un vent molt fort que alça l'aigua del port i em mulla ... i les taules de les terrasses dels bars es desplacen i tot cau per terra. Llamps i trons mar endins, serà una nit maca.




El meu baixell es diu Dubrovnik, i partirà a les 21:00 arribant a Split a les 06:00, un viatge de 245 kilòmetres... Es nota que va sobrat, perque partim amb retard i arribem una mica abans...




Hi ha un problema d'overbooking en les butaques, en manquen dues, i les numeracions sóc una mica caòtiques, així que després de petites eplicacions aconsegueixo fixar quina és la meva butaca, petita, incòmode i en un racó on fa pudor a pixats. Per sort, malgrat l'aire, la nit és càlida u sorprenent, i no em canso d'estar a coberta i sentir que viatjo i sentir que estimo aquesta mar, la lluna forta que entre núvols i llamps entra i surt. Un espectacle fabulós.




He sopat al vaixell, els cambrers ja parlen croat i són diferents dels italians. Alts, morenos, amb bigoti... i em porten un plat de verdura ben bo i bistec amb guarnició de tomata i col... i bon vi de la terra...




L'arribada a Split quan, just el dia vol trencar, m'emociona. Passejo una mica fins que els primers rajos de sol em toquen, no són ni les set i compro unes flors a un mercat que es munta ara mateix, en un ambient, que de nou em deixa bocabadat... passo per un lloc on veig l'estació de tren on acaba la linia pocs metres més cap a la mar.






dimarts, 7 d’octubre del 2008

cola de cometa


vengo tan deprisa, casi os toco

parece oirse desde el espacio su giro tan abrupto

Donde más me gusta ser cola de cometa

en la curva de mi mirarte

divendres, 3 d’octubre del 2008

pati


els patis que recordo...

deuria de ser molt petit, (de mides eh) perquè els recordo molt grans, amb racons que em recollien i on s'iniciaven jocs de tota mena, amb un tros de fusta, un cotxe petit o unes piles de ràdio gastades... i en la meravella de les nostres memòries tornen moments on quasi bé s'hi sent l'olor. Llum... tot amb la protecció del desconeixement de cap més obligació que la d'acabar-se la sopa,... o desfer... la bola de carn a la boca

ara tinc la possibilitat de veure sempre que vulgui el pati des de dalt, a la casa on vivia la senyora Quitèria, on els tres germanets Rallo ens hem muntat un piset per als nostres hobbies, i jo m'hi muntaré un sofaret llit per quan m'hi quedi a dormir.

m'agrada tenir un racó a la meva ciutat i tan aprop de la familia