dimarts, 3 d’agost de 2010

la Calma


Aquest és el perfil de la sortida en BTT des de la Garriga a Santa Eugènia del Congost per caminets i pistes, i un trosset de C17 fina a Aiguafreda. Desseguida d'entrar-hi girem a la dreta cap al Molí de l'Avencó, on creuem el riu per un pontet de vianants i ja seguim els carrers i després la pista que puja tota l'estona al costat de la Riera de l'Avencó que en la seva part alta s'anomena Riera de Picamena. Bàsicament a nivell ciclable hi ha tres rutes per ascendir des d'ací a la Calma, la primera seria la pista que trobem a la dreta en sobtat revolt i cadena, que puja ample i amb un sol de grava afegida... Aquesta en duu a la Codina (runes) i a la Figuera i la Perera (sense sostre)... aquesta la deixem avui, seguim Avencó amunt, i després de deixar a l'esquerra la bonica casa i lloc de la Casa Nova de Sant Miquel... creuem la riera i desseguida revolt tancat a la dreta, s'enfila forta, pel damunt de la runa de la casa de Picamena... Convé reservar ja que el primer tros fins al primer revolt puja amb un mantingut 14%, després ja mimba i es manté sobre el 10% fins a la cota 850 aproximadament. Ja pujant veiem allà dalt la casa del Clot, que sembla a caure muntanya avall... quan ja som a la cota 900 i ens acostem a la casa... un pou de pedra rodó i el cartell que anuncia la casa ens convida a aturar-nos i mirar la pista que hem fet, pedregosa sobre terrenys antiquíssims i on l'alzinar s'hi troba a gust...

De la casa en amunt... trepitgem terrenys vermellosos i prats on les olines es desenvolupen lliures i rodones... Paga la pena acostar-se a l'església de la Mora, Sant Cebrià de la Mora... l'Avencó i la Serra de l'Arç deia enrere i llunyà el Bertí... i al seu darrera Sant Llorenç del Munt i Montserrat... No tenim pèrdua... sempre la pista vermella i amunt... la Caseta, els seus prats per quedar-s'hi!... i ja aviat la pista gran que travessa la Calma... d'ací al Collet de Sant Martí, just sota del Tagamanent, hem d'enfilar-nos encara una mica... Precioses les vistes als massissos grans del Montseny! La tarda... passa un ramat amb el pastor i la seva dona amb un cotxe... Quin goig ser ací dalt... La baixada a ca l'Agustí trepidant... i també el caure cap a Vallcàrquera... on s'hi arriba amb ganes de planor..... Us deixo el perfil!

dilluns, 2 d’agost de 2010

la Calma... de nou


Ahir em vaig enfilar al Pla de la Calma des d'Aiguafreda. Sortí de casa, a la Garriga amb dos bidons d'aigua i un préssec al maillot... Trossos de C17 i trams de camins... Riera d'Avencó i pista a munt. Agafo el segon revolt a dreta, la pista que s'enfila a la casa del Clot on hi viuen una parella amb petits... i on cada cop està més bonic. Es una pujada continuada i de bon sol, entre alzinars que s'han fet poc a poc i s'enfilen més enllà dels 900 / mil metres... algun castanyer esquitxa la mirada...
A la casa del Clot unes oques que no ataquen i silenci.... és diumenge, tarda tard i no se sent més que un cavall negre que córrer quan obto i tanco les tanques que separen la casa del Clot de l'espai d'amunt... església de la Mora i més a munt la Caseta amb el seu arbre.... Surt el sol i arribo a la pista de Collformich a Tagamanent.... que avui, després de gaudir durant 25 minuts del pas d'un ramat de xais i cabres de tota mena...segueixo al coll de les pedres blanques (1270)... el capvespre dona relleu als massissos alts de Matagalls i Agudes Turó de l'Home.... d'ací cap a Tagamanent... baixada extraordinària.... i pista triàssica cap a Vallcàrquera... on hi arribo ja justet de llum... la baixada és tan abrupte... en 10 minuts 700 metres, que les orelles es queixen.... arribo a casa feliç i disposat a somiar amb cada racó "zoomejat" que pedalat i respirat avui....

divendres, 2 de juliol de 2010

allà donde enrojece la tarde

en verano muy a la derecha en mi hemi-esferio

és como si... ya lo sé de años... peró siempre me emociona, en mi verano mi buho, en tu abril el colibrí.... i

en mis caminos tu fuerza, mi arrullo, tu beso... esas frutas

dimecres, 7 d’abril de 2010

Titi Caca

Llegint els titulars d'alguns diaris, aquest matí m'ha cridada l'atenció l'ordenació que pretén fer el govern del Perú a la zona minera de la regió de Madre de Dios al sudest del territori, on la principal ciutat és Puerto Maldonado. Una mica diu el diari que allò és com a Estats Units al temps de la febre de l'or. Als periodistes a cops no els ve d'un zero, i en el mateix article, en un paràgraf diu 18.000 hectàrees i en un altre 180.000.... fent un cop d'ull al Google Earth diria que per "sort" en són 18.000 les Ha. que els miners han deforestat per gratar amb tots els mitjans imaginats la zona selvàtica del riu Madre de Dios... les aigües del qual arriben a l'Amazonas. És una zona meàndrica, a uns 200 metres sobre el nivell del mar, i les captures del riu han anat deixant llacs en forma de trams de rius corbats. Selva i parcs Nacionals, amb bons llocs pel turisme agosarat.
M'ha semblat llegir que el Perú és el tercer país del món productor d'or, i que el 9 per cent d'aquest or s'extreu en aquesta zona on s'extrau d'aquesta manera irregular a campi qui pugui i amb molts capataços de països estrangers.... Una font de riquesa per als de sempre i males condicions de treball pels homes i els que encara no ho són, els nanos que hi treballen i se n'abusa. Naturalment es fan servir mitjans destructius i contaminants.... deforestació, arrossegament del fons del riu amb màquines que ho arrasen tot i molt greu: la quantitat de mercuri que es llença al riu o a les zones rastrejades properes. Una "pepita" d'or l'agafariem amb els dits, per agafar la pols, o sorra fina d'or... s'empra el mercuri per la seva propietat d'amalgamar-se amb l'or. Ja des dels inicis de l'expoli amb genocidi castellano-aragonès d'aquesta part de la terra, es duien vaixells i vaixells amb mercuri cap allà, per l'estret de Magallanes i Pacífic amunt, per anar a extreure l'or d'aquelles mines... ufff. No volia posar una nota trista al meu blog... de fet... trobo interessant la mesura del Govern del Perú, i estic convençut que el planeta, comença a mimar-se si més no, amb el fet de tants crits que diuen que ostres, potser que parem.... He volgut documentar-me una mica després de la noticia dels diaris sobre tot això i he trobat una coseta que m'ha posat si més no més sensible a tot això. Els Pumes Grisos del Titicaca, un dels llacs més grans d'Amèrica i d'ells el que es troba a major alçada sobre el nivell del mar, i una mica al sud de la zona de la que he parlat.

dissabte, 27 de març de 2010

Propera parada ... Palau Robert


Donada la bona acceptació que va tenir, per part dels nens, llurs pares i els responsables de l'exposició Xarxes la nostre participació, amb la reproducció del tren de la serie 9000 de la nova línia 9 del Metro de Barcelona... hi hem tornat! Del 27 de març fins el dia de la mona, el 5 d'abril d'aquesta Setmana Santa 2010 ens hi podeu trobar.
Amb l'experiència anterior, aquest cop hem treballat molt en l'aplanament de la via, on fins hi tot, per primer cop incorporem el nivell per garantir, sobretot els moviments laterals. En Joaquim Duran (cap d'obra) i el seu equip de 6 experts muntadors de via de tren, vam enllestir la feina una mica més tard del previst però van quedar força satisfets de la feina.
Us hi esperem!

dijous, 25 de març de 2010

Mina Gato



Avui... un dia emboirat, sense sol... ens endinsàvem per la "selva" que fa 25 anys era una pista per on es baixava la fluorita verda, de l'Afrau de can Coll cap a a Vallcàrquera i al Figueró. Un dia humit... les darreres neus han fet caure arbres i matolls al tan poc transitat camí... camí?

Després d'altres tantejos i observacions de mapes i ortofotos antigues... aquest cop ho teníem una mica pensat.... i pensant que tindríem èxit a l'hora de trobar la mítica... mina gato.... l'hem trobada i hem començat per la galeria superior que hem deixat d'explorar quan un dels pous verticals ocupa ben bé tota la seva amplada... allà una escala metàl·lica de nou graons d'uns 250 cms de llargària potser possibilitava la continuitat de l'expedició... però se'ns havia fet tard i hem optat per gaudir i de la bona troballa... el darrer tram del carregador de la camioneta citroen fins a la casa (de fusta) al costat de l'alzina, s'ha fet dur... caminant sobre esbarzers o, i escalant per ells.... sort dels guants i les eines de tall que dúiem...

tot un goig... cansats i contents...

diumenge, 14 de març de 2010

tràsic



Aquest any a la primera setmana de març han aparegut les violetes a les vores dels camins... sembla que a elles els agrada la llum i l'ombre... el dia que s'allarga.

Les roques es mostren indiferents al clima i a la llum... però un temps van ser testimonis d'altres plantes, d'altres petjades....


Triàsic alt, Montmany.

I ahir les primeres orenetes...