la Calma

Aquest és el perfil de la sortida en BTT des de la Garriga a Santa Eugènia del Congost per caminets i pistes, i un trosset de C17 fina a Aiguafreda. Desseguida d'entrar-hi girem a la dreta cap al Molí de l'Avencó, on creuem el riu per un pontet de vianants i ja seguim els carrers i després la pista que puja tota l'estona al costat de la Riera de l'Avencó que en la seva part alta s'anomena Riera de Picamena. Bàsicament a nivell ciclable hi ha tres rutes per ascendir des d'ací a la Calma, la primera seria la pista que trobem a la dreta en sobtat revolt i cadena, que puja ample i amb un sol de grava afegida... Aquesta en duu a la Codina (runes) i a la Figuera i la Perera (sense sostre)... aquesta la deixem avui, seguim Avencó amunt, i després de deixar a l'esquerra la bonica casa i lloc de la Casa Nova de Sant Miquel... creuem la riera i desseguida revolt tancat a la dreta, s'enfila forta, pel damunt de la runa de la casa de Picamena... Convé reservar ja que el primer tros fins al primer revolt puja amb un mantingut 14%, després ja mimba i es manté sobre el 10% fins a la cota 850 aproximadament. Ja pujant veiem allà dalt la casa del Clot, que sembla a caure muntanya avall... quan ja som a la cota 900 i ens acostem a la casa... un pou de pedra rodó i el cartell que anuncia la casa ens convida a aturar-nos i mirar la pista que hem fet, pedregosa sobre terrenys antiquíssims i on l'alzinar s'hi troba a gust...

De la casa en amunt... trepitgem terrenys vermellosos i prats on les olines es desenvolupen lliures i rodones... Paga la pena acostar-se a l'església de la Mora, Sant Cebrià de la Mora... l'Avencó i la Serra de l'Arç deia enrere i llunyà el Bertí... i al seu darrera Sant Llorenç del Munt i Montserrat... No tenim pèrdua... sempre la pista vermella i amunt... la Caseta, els seus prats per quedar-s'hi!... i ja aviat la pista gran que travessa la Calma... d'ací al Collet de Sant Martí, just sota del Tagamanent, hem d'enfilar-nos encara una mica... Precioses les vistes als massissos grans del Montseny! La tarda... passa un ramat amb el pastor i la seva dona amb un cotxe... Quin goig ser ací dalt... La baixada a ca l'Agustí trepidant... i també el caure cap a Vallcàrquera... on s'hi arriba amb ganes de planor..... Us deixo el perfil!

la Calma... de nou

Ahir em vaig enfilar al Pla de la Calma des d'Aiguafreda. Sortí de casa, a la Garriga amb dos bidons d'aigua i un préssec al maillot... Trossos de C17 i trams de camins... Riera d'Avencó i pista a munt. Agafo el segon revolt a dreta, la pista que s'enfila a la casa del Clot on hi viuen una parella amb petits... i on cada cop està més bonic. Es una pujada continuada i de bon sol, entre alzinars que s'han fet poc a poc i s'enfilen més enllà dels 900 / mil metres... algun castanyer esquitxa la mirada...
A la casa del Clot unes oques que no ataquen i silenci.... és diumenge, tarda tard i no se sent més que un cavall negre que córrer quan obto i tanco les tanques que separen la casa del Clot de l'espai d'amunt... església de la Mora i més a munt la Caseta amb el seu arbre.... Surt el sol i arribo a la pista de Collformich a Tagamanent.... que avui, després de gaudir durant 25 minuts del pas d'un ramat de xais i cabres de tota mena...segueixo al coll de les pedres blanques (1270)... el capvespre dona relleu als massissos alts de Matagalls i Agudes Turó de l'Home.... d'ací cap a Tagamanent... baixada extraordinària.... i pista triàssica cap a Vallcàrquera... on hi arribo ja justet de llum... la baixada és tan abrupte... en 10 minuts 700 metres, que les orelles es queixen.... arribo a casa feliç i disposat a somiar amb cada racó "zoomejat" que pedalat i respirat avui....

allà donde enrojece la tarde

en verano muy a la derecha en mi hemi-esferio

és como si... ya lo sé de años... peró siempre me emociona, en mi verano mi buho, en tu abril el colibrí.... i

en mis caminos tu fuerza, mi arrullo, tu beso... esas frutas

Titi Caca

Llegint els titulars d'alguns diaris, aquest matí m'ha cridada l'atenció l'ordenació que pretén fer el govern del Perú a la zona minera de la regió de Madre de Dios al sudest del territori, on la principal ciutat és Puerto Maldonado. Una mica diu el diari que allò és com a Estats Units al temps de la febre de l'or. Als periodistes a cops no els ve d'un zero, i en el mateix article, en un paràgraf diu 18.000 hectàrees i en un altre 180.000.... fent un cop d'ull al Google Earth diria que per "sort" en són 18.000 les Ha. que els miners han deforestat per gratar amb tots els mitjans imaginats la zona selvàtica del riu Madre de Dios... les aigües del qual arriben a l'Amazonas. És una zona meàndrica, a uns 200 metres sobre el nivell del mar, i les captures del riu han anat deixant llacs en forma de trams de rius corbats. Selva i parcs Nacionals, amb bons llocs pel turisme agosarat.
M'ha semblat llegir que el Perú és el tercer país del món productor d'or, i que el 9 per cent d'aquest or s'extreu en aquesta zona on s'extrau d'aquesta manera irregular a campi qui pugui i amb molts capataços de països estrangers.... Una font de riquesa per als de sempre i males condicions de treball pels homes i els que encara no ho són, els nanos que hi treballen i se n'abusa. Naturalment es fan servir mitjans destructius i contaminants.... deforestació, arrossegament del fons del riu amb màquines que ho arrasen tot i molt greu: la quantitat de mercuri que es llença al riu o a les zones rastrejades properes. Una "pepita" d'or l'agafariem amb els dits, per agafar la pols, o sorra fina d'or... s'empra el mercuri per la seva propietat d'amalgamar-se amb l'or. Ja des dels inicis de l'expoli amb genocidi castellano-aragonès d'aquesta part de la terra, es duien vaixells i vaixells amb mercuri cap allà, per l'estret de Magallanes i Pacífic amunt, per anar a extreure l'or d'aquelles mines... ufff. No volia posar una nota trista al meu blog... de fet... trobo interessant la mesura del Govern del Perú, i estic convençut que el planeta, comença a mimar-se si més no, amb el fet de tants crits que diuen que ostres, potser que parem.... He volgut documentar-me una mica després de la noticia dels diaris sobre tot això i he trobat una coseta que m'ha posat si més no més sensible a tot això. Els Pumes Grisos del Titicaca, un dels llacs més grans d'Amèrica i d'ells el que es troba a major alçada sobre el nivell del mar, i una mica al sud de la zona de la que he parlat.

Propera parada ... Palau Robert

Donada la bona acceptació que va tenir, per part dels nens, llurs pares i els responsables de l'exposició Xarxes la nostre participació, amb la reproducció del tren de la serie 9000 de la nova línia 9 del Metro de Barcelona... hi hem tornat! Del 27 de març fins el dia de la mona, el 5 d'abril d'aquesta Setmana Santa 2010 ens hi podeu trobar.
Amb l'experiència anterior, aquest cop hem treballat molt en l'aplanament de la via, on fins hi tot, per primer cop incorporem el nivell per garantir, sobretot els moviments laterals. En Joaquim Duran (cap d'obra) i el seu equip de 6 experts muntadors de via de tren, vam enllestir la feina una mica més tard del previst però van quedar força satisfets de la feina.
Us hi esperem!

Mina Gato

Avui... un dia emboirat, sense sol... ens endinsàvem per la "selva" que fa 25 anys era una pista per on es baixava la fluorita verda, de l'Afrau de can Coll cap a a Vallcàrquera i al Figueró. Un dia humit... les darreres neus han fet caure arbres i matolls al tan poc transitat camí... camí?

Després d'altres tantejos i observacions de mapes i ortofotos antigues... aquest cop ho teníem una mica pensat.... i pensant que tindríem èxit a l'hora de trobar la mítica... mina gato.... l'hem trobada i hem començat per la galeria superior que hem deixat d'explorar quan un dels pous verticals ocupa ben bé tota la seva amplada... allà una escala metàl·lica de nou graons d'uns 250 cms de llargària potser possibilitava la continuitat de l'expedició... però se'ns havia fet tard i hem optat per gaudir i de la bona troballa... el darrer tram del carregador de la camioneta citroen fins a la casa (de fusta) al costat de l'alzina, s'ha fet dur... caminant sobre esbarzers o, i escalant per ells.... sort dels guants i les eines de tall que dúiem...

tot un goig... cansats i contents...

tràsic

Aquest any a la primera setmana de març han aparegut les violetes a les vores dels camins... sembla que a elles els agrada la llum i l'ombre... el dia que s'allarga.

Les roques es mostren indiferents al clima i a la llum... però un temps van ser testimonis d'altres plantes, d'altres petjades....


Triàsic alt, Montmany.

I ahir les primeres orenetes...

Turó Sunyer

Que hi fa la baritina dalt del turó?
La Garriga... Can Palau... Del Congost al bosc.

Carena

Sóc al Collet de Sant Martí, sota del Tagamanent.
Fa un dia molt fred, però és mig dia i el sol radiant m'escalfa... a la motxilla frontal i llanternes, un entrepà, dues taronges, una mica de vi i aigua... i el gps enregistrant les meves petjades.... i és que m'endinsaré, aquest cop del del cel... al sot de l'Afrau de Can Coll, a la busca de noves boques de mines... un motiu més gaudir d'aquestes salvatges fondalades... avui sense falç, només amb el martell de geòleg...
Des de la casa i en direcció Sud agafo una traça que em permet trobar agafat el corriol que segueix per tota la carena de la serra de les Sapines, amb un parell de turons, el segon més baix anomenat Turó dels Corbs... entra aquests dos turons i mirant a Ponent hi ha un esperó que jo li dic "l'Elefant" i que val la pena pujar-hi, des d'ací es vola sobre tota la zona minera del Sot de l'Afrau, un alzinar atapeidíssim amb alguns pins que de tant en tant emergeixen verds sobre el platejat de les olines...
Em llenço avall entre les parets del Corb i de l'Elefant per un terreny molt pendent i terrós fins que com avui només he vingut a gaudir... decideixo tornar a pujar... i tinc sort, ja que just peu d ela paret pujant a l'esquerra trobo una entrada d'una molt curta galeria (4 metres), amb restes del que hauria resultat un molt petit filó de fluorita massiva verda... unes bones teles d'aranya on em crida l'atenció el veure-hi en una d'elles atrapat una ploma d'ocell... no duc casc, i m'emmoina més el no endur-me la tela amb els cabells que no pas un copet.... però noi, la mineta és tan curta que les llanternes no fan llum.... però bé, una nova entrada per anotar al mapa i anar acotant la zona on aviat... trobaré la mítica mina Gato...

Abans d'això però, per la carena, havia posada la directa i quasi arribo al Molinot de Can Bosc a Vallcàrquera (exagero...) però sí que vaig seguir fins una mica més a vall d'on es bifurca la carena de la serra de les Sapines de baix... tot seguint el camí, marcat amb punts grocs i alguna fita.

Afraus

Figueró... Vallcarquera... rectoria i pista que s'enfila cap a Can Coll i Tagamanent.

Busco i trobo el rastre de l'antiga pista que s'endinsava als Afraus de can Coll... del 1970 i fins al 1985... treien algunes coses més que fluorites i baritines?

Silenci...

Entre Sots

Entre el Sot del Bac al Nord, i el Sot de Montmany (Sots Feréstecs), en direcció E-W despenjant-se del Bertí, es troba la Serra de la Cospinera on s'hi alça l'enrunat Castell de Montmany (comte si us acosteu... doncs per allà, a uns 200 metres en direcció NW hi viu un home solitari a qui no li agraden les visites, ni al seu enrunat castell), que una mica més a l'E assoleix els 701 metres i després es bifurca cap a format dos vèrtex, el del Nord, anomenat Turó de la Cuspinera, on hi ha una creu posada pels veïns del Figueró que un cop l'any, l'onze de setembre s'hi apleguen. D'ací un caminet ens duu en un minut preciós entre el bosc jove que es regenera d'arboçar, garrigar, romanins, i molta varietat de verd que s'enfila fins a tres i quatre metres, fent un passadís sorprenent, que peta amb un màstil ben alt on hi flameja al vent una senyera. L'espectacle sobre l'estret del congost, des de Tagamanent a la Garriga és extraordinari, i al davant, creix el Montseny, enfilant-se corre cuita cap a la Calma, per la salvatge i agresta vall de Vallcarquera, i torrents a dreta i esquerra. Destaca la recent aclarida i blanca ermita de Sant Cristòfol de Monteugues, sota unes feixes conreades on s'hi dibuixa l'Alzina de can Valls.....

Escric tot això intentant descriure el lloc... i és que avui que feia dia preciós i no massa fred, he agafada la bici de muntanya i apa... cap a veure el Pirineu.... en 45 o 50 minuts de bici s'arriba a la Cuspinera, un dels llocs on es pot veure el Pirineu Oriental entre Moixeró i Canigó, just al nord, i ven al bell mig el Puigmal, completament vestit de blanc, altiu un dels sostres del Ripollès i la Cerdanya amb els seus 2913 metres.

Avui he fet una ruta senzilla, eren poc més de les tres de la tarda i volia una ruta variada i amb "descansillos"... això sí, sempre amunt, dels 245 metres de la Garriga als 620 del Turó de la Cuspinera. De la sortida Nord del poble, allà on hi ha els mobles, he tirat per l'autovia C17 poc més d'un kilòmetre, la vorera és ample i no es té massa sensació de perill... passat el km33, i just abans d'entrar al túnel, hi ha un pas que permet creuar en dues fases l'autovia i agafar la carretera vella, és una operació que s'ha de fer amb molta atenció i partit de la vorera dreta de la carretera, a peu, el manillar ben trincat i quan no ve ningú, córrer a la mitjana entre els dos sentits... ara, mirar la boca fosca del túnel per on venen com folls els cotxes... manillar ben pres, i correguda quan no veus ningú. Això només es pot fer si es va sol, en grup seria altament perillós i els xofers podrien tenir un ensurt... ufff ja hem passat (un altre dia explicaré les dues variant que conec per no fer això... Segueixo la vella n152, que passa per sota d'un alt pont del tren, i que passa entre el dic rocós i les cases de Gallicant, on hi fa bonic el vell cartell de Fonda Gallicant, aquesta hora de la tarda tan ben il·luminada la façana... desseguida del revolt a dreta, entro a l'esquerra a les piscines municipals i el polígon industrial de la Rompuda... tiro cap el polígon, i quan s'acaba en una mena de rodona ample la "civilització, segueix un caminet que aviat s'enfila i es planta a un morro rocós sobre Congost, a bona alçada eh! Ací girem a Ponent i pugem per un camí molt bonic, puja fort damunt del Torrent de Maries, i segueix els pals de telèfon que duen a can... Al final s'ha de fer una volta en sec a la dreta i sortim als camps i al magnífic lloc de Can Oliveres, on hi entrem per la recta majestuosa entre uns murs de categoria de pedra roja calcaria del triàsic... Passem per l'adormida gran casa que mereix una mirada, piscines amb Neptuns... enormitat, i en girar i passar entre tancats amb galls d'indi i oques, la casa dels masovers, preciosa raconada... anem a buscar la pista que volta la casa i passarà per dalt en sentit ara a llevant, fins a trobar la carrtera del Figueró a Montmany al km 2,9 en un revolt amb una vista preciosa a les tarteres que cauen del Turó Monner... (en tenen enamorat). Ara carretera amunt fins arribar una mica abans de la rasant de Montmany, ja sota les cases de l'Ullar. Ací una cruïlla amb un cartell que anomena unes cases (Romaní, can Pel Roig i les Pusses (la Casa Blanca ara)
Una mena de construccions il.legals pistes de tennis incloses... despisten en aquest lloc, on malgrat tot s'escolta el silenci, i es viu una pau extraordinaria.... bé... camí amunt cap a la Cuspinera, una pista ample, però amb fortes pendents al primer tram... fa el trajecte per la vora de la Cinglera, espectacular, enfilant-se al cel... preciós... una mica de terra vermellós amb guixos de colores blancs i verds, i ja som am que seria el bony sud de la bifurcada serra al seu extrem Est. Planegem i volem cap a la Cuspinera. Una important cruïlla de camins.... Pista més a l'esquerra al Castell de Montmany i el Prat (casa en runes camí de dalt del Sot del Bac), i a la dreta baixant per unes pendents de romanins i arboçars, en direcció NW, un camí preciós (ciclable però tècnic), ens deixaria just a l'espectacle del Sot del Bac, tan bonic d'arribar-hi des de dalt! També.

Entrem deixant a la dreta una gran alzina i una figuera, i les runes d'una casa... un caminet marcat amb pedres ens duu al mirador excel·lent de la Creu Cuspinera. M'enfilo al peu de la creu i gaudeixo de l'estimada terra pirinenca de l'alt Ripollès Cerdanya i Conflent.

Fer la volta també es espectacular, sobre la plana del Vallès s'alça la serralada litoral des de Tibidabo a la dreta i anant cap al nord... turó de Montcada, Montjuïc, Barcelona, Maresme i Corredor... en damunt de les muntanyes o entre elles, l'horitzó de la mar.

Una volteta que paga la pena, avui el dia és curt i fa fredor... quan se'n va el sol darrera del Puiggraciós... i torno pel mateix lloc aproximadament. Intento posat el mapa i el track per que una imatge val més que la pallissa que acabo d'escriure.... Com el Vallès... no hi ha res.