verd i blau

la Calma

2010-08-03T22:34:00.007+02:00

Aquest és el perfil de la sortida en BTT des de la Garriga a Santa Eugènia del Congost per caminets i pistes, i un trosset de C17 fina a Aiguafreda. Desseguida d'entrar-hi girem a la dreta cap al Molí de l'Avencó, on creuem el riu per un pontet de vianants i ja seguim els carrers i després la pista que puja tota l'estona al costat de la Riera de l'Avencó que en la seva part alta s'anomena Riera de Picamena. Bàsicament a nivell ciclable hi ha tres rutes per ascendir des d'ací a la Calma, la primera seria la pista que trobem a la dreta en sobtat revolt i cadena, que puja ample i amb un sol de grava afegida... Aquesta en duu a la Codina (runes) i a la Figuera i la Perera (sense sostre)... aquesta la deixem avui, seguim Avencó amunt, i després de deixar a l'esquerra la bonica casa i lloc de la Casa Nova de Sant Miquel... creuem la riera i desseguida revolt tancat a la dreta, s'enfila forta, pel damunt de la runa de la casa de Picamena... Convé reservar ja que el primer tros fins al primer revolt puja amb un mantingut 14%, després ja mimba i es manté sobre el 10% fins a la cota 850 aproximadament. Ja pujant veiem allà dalt la casa del Clot, que sembla a caure muntanya avall... quan ja som a la cota 900 i ens acostem a la casa... un pou de pedra rodó i el cartell que anuncia la casa ens convida a aturar-nos i mirar la pista que hem fet, pedregosa sobre terrenys antiquíssims i on l'alzinar s'hi troba a gust...

De la casa en amunt... trepitgem terrenys vermellosos i prats on les olines es desenvolupen lliures i rodones... Paga la pena acostar-se a l'església de la Mora, Sant Cebrià de la Mora... l'Avencó i la Serra de l'Arç deia enrere i llunyà el Bertí... i al seu darrera Sant Llorenç del Munt i Montserrat... No tenim pèrdua... sempre la pista vermella i amunt... la Caseta, els seus prats per quedar-s'hi!... i ja aviat la pista gran que travessa la Calma... d'ací al Collet de Sant Martí, just sota del Tagamanent, hem d'enfilar-nos encara una mica... Precioses les vistes als massissos grans del Montseny! La tarda... passa un ramat amb el pastor i la seva dona amb un cotxe... Quin goig ser ací dalt... La baixada a ca l'Agustí trepidant... i també el caure cap a Vallcàrquera... on s'hi arriba amb ganes de planor..... Us deixo el perfil!

la Calma... de nou

2010-08-02T23:32:00.003+02:00

Ahir em vaig enfilar al Pla de la Calma des d'Aiguafreda. Sortí de casa, a la Garriga amb dos bidons d'aigua i un préssec al maillot... Trossos de C17 i trams de camins... Riera d'Avencó i pista a munt. Agafo el segon revolt a dreta, la pista que s'enfila a la casa del Clot on hi viuen una parella amb petits... i on cada cop està més bonic. Es una pujada continuada i de bon sol, entre alzinars que s'han fet poc a poc i s'enfilen més enllà dels 900 / mil metres... algun castanyer esquitxa la mirada...
A la casa del Clot unes oques que no ataquen i silenci.... és diumenge, tarda tard i no se sent més que un cavall negre que córrer quan obto i tanco les tanques que separen la casa del Clot de l'espai d'amunt... església de la Mora i més a munt la Caseta amb el seu arbre.... Surt el sol i arribo a la pista de Collformich a Tagamanent.... que avui, després de gaudir durant 25 minuts del pas d'un ramat de xais i cabres de tota mena...segueixo al coll de les pedres blanques (1270)... el capvespre dona relleu als massissos alts de Matagalls i Agudes Turó de l'Home.... d'ací cap a Tagamanent... baixada extraordinària.... i pista triàssica cap a Vallcàrquera... on hi arribo ja justet de llum... la baixada és tan abrupte... en 10 minuts 700 metres, que les orelles es queixen.... arribo a casa feliç i disposat a somiar amb cada racó "zoomejat" que pedalat i respirat avui....

allà donde enrojece la tarde

2010-07-02T00:57:00.002+02:00

en verano muy a la derecha en mi hemi-esferio

és como si... ya lo sé de años... peró siempre me emociona, en mi verano mi buho, en tu abril el colibrí.... i

en mis caminos tu fuerza, mi arrullo, tu beso... esas frutas

Titi Caca

2010-04-07T10:05:00.006+02:00

Llegint els titulars d'alguns diaris, aquest matí m'ha cridada l'atenció l'ordenació que pretén fer el govern del Perú a la zona minera de la regió de Madre de Dios al sudest del territori, on la principal ciutat és Puerto Maldonado. Una mica diu el diari que allò és com a Estats Units al temps de la febre de l'or. Als periodistes a cops no els ve d'un zero, i en el mateix article, en un paràgraf diu 18.000 hectàrees i en un altre 180.000.... fent un cop d'ull al Google Earth diria que per "sort" en són 18.000 les Ha. que els miners han deforestat per gratar amb tots els mitjans imaginats la zona selvàtica del riu Madre de Dios... les aigües del qual arriben a l'Amazonas. És una zona meàndrica, a uns 200 metres sobre el nivell del mar, i les captures del riu han anat deixant llacs en forma de trams de rius corbats. Selva i parcs Nacionals, amb bons llocs pel turisme agosarat.
M'ha semblat llegir que el Perú és el tercer país del món productor d'or, i que el 9 per cent d'aquest or s'extreu en aquesta zona on s'extrau d'aquesta manera irregular a campi qui pugui i amb molts capataços de països estrangers.... Una font de riquesa per als de sempre i males condicions de treball pels homes i els que encara no ho són, els nanos que hi treballen i se n'abusa. Naturalment es fan servir mitjans destructius i contaminants.... deforestació, arrossegament del fons del riu amb màquines que ho arrasen tot i molt greu: la quantitat de mercuri que es llença al riu o a les zones rastrejades properes. Una "pepita" d'or l'agafariem amb els dits, per agafar la pols, o sorra fina d'or... s'empra el mercuri per la seva propietat d'amalgamar-se amb l'or. Ja des dels inicis de l'expoli amb genocidi castellano-aragonès d'aquesta part de la terra, es duien vaixells i vaixells amb mercuri cap allà, per l'estret de Magallanes i Pacífic amunt, per anar a extreure l'or d'aquelles mines... ufff. No volia posar una nota trista al meu blog... de fet... trobo interessant la mesura del Govern del Perú, i estic convençut que el planeta, comença a mimar-se si més no, amb el fet de tants crits que diuen que ostres, potser que parem.... He volgut documentar-me una mica després de la noticia dels diaris sobre tot això i he trobat una coseta que m'ha posat si més no més sensible a tot això. Els Pumes Grisos del Titicaca, un dels llacs més grans d'Amèrica i d'ells el que es troba a major alçada sobre el nivell del mar, i una mica al sud de la zona de la que he parlat.

Propera parada ... Palau Robert

2010-03-27T13:24:00.003+01:00

Donada la bona acceptació que va tenir, per part dels nens, llurs pares i els responsables de l'exposició Xarxes la nostre participació, amb la reproducció del tren de la serie 9000 de la nova línia 9 del Metro de Barcelona... hi hem tornat! Del 27 de març fins el dia de la mona, el 5 d'abril d'aquesta Setmana Santa 2010 ens hi podeu trobar.
Amb l'experiència anterior, aquest cop hem treballat molt en l'aplanament de la via, on fins hi tot, per primer cop incorporem el nivell per garantir, sobretot els moviments laterals. En Joaquim Duran (cap d'obra) i el seu equip de 6 experts muntadors de via de tren, vam enllestir la feina una mica més tard del previst però van quedar força satisfets de la feina.
Us hi esperem!

Mina Gato

2010-03-25T01:10:00.004+01:00

Avui... un dia emboirat, sense sol... ens endinsàvem per la "selva" que fa 25 anys era una pista per on es baixava la fluorita verda, de l'Afrau de can Coll cap a a Vallcàrquera i al Figueró. Un dia humit... les darreres neus han fet caure arbres i matolls al tan poc transitat camí... camí?

Després d'altres tantejos i observacions de mapes i ortofotos antigues... aquest cop ho teníem una mica pensat.... i pensant que tindríem èxit a l'hora de trobar la mítica... mina gato.... l'hem trobada i hem començat per la galeria superior que hem deixat d'explorar quan un dels pous verticals ocupa ben bé tota la seva amplada... allà una escala metàl·lica de nou graons d'uns 250 cms de llargària potser possibilitava la continuitat de l'expedició... però se'ns havia fet tard i hem optat per gaudir i de la bona troballa... el darrer tram del carregador de la camioneta citroen fins a la casa (de fusta) al costat de l'alzina, s'ha fet dur... caminant sobre esbarzers o, i escalant per ells.... sort dels guants i les eines de tall que dúiem...

tot un goig... cansats i contents...

tràsic

2010-03-14T15:53:00.005+01:00

Aquest any a la primera setmana de març han aparegut les violetes a les vores dels camins... sembla que a elles els agrada la llum i l'ombre... el dia que s'allarga.

Les roques es mostren indiferents al clima i a la llum... però un temps van ser testimonis d'altres plantes, d'altres petjades....

Triàsic alt, Montmany.

I ahir les primeres orenetes...

Turó Sunyer

2010-03-01T23:18:00.002+01:00

Que hi fa la baritina dalt del turó?
La Garriga... Can Palau... Del Congost al bosc.

Carena

2010-02-13T19:00:00.005+01:00

Sóc al Collet de Sant Martí, sota del Tagamanent.
Fa un dia molt fred, però és mig dia i el sol radiant m'escalfa... a la motxilla frontal i llanternes, un entrepà, dues taronges, una mica de vi i aigua... i el gps enregistrant les meves petjades.... i és que m'endinsaré, aquest cop del del cel... al sot de l'Afrau de Can Coll, a la busca de noves boques de mines... un motiu més gaudir d'aquestes salvatges fondalades... avui sense falç, només amb el martell de geòleg...
Des de la casa i en direcció Sud agafo una traça que em permet trobar agafat el corriol que segueix per tota la carena de la serra de les Sapines, amb un parell de turons, el segon més baix anomenat Turó dels Corbs... entra aquests dos turons i mirant a Ponent hi ha un esperó que jo li dic "l'Elefant" i que val la pena pujar-hi, des d'ací es vola sobre tota la zona minera del Sot de l'Afrau, un alzinar atapeidíssim amb alguns pins que de tant en tant emergeixen verds sobre el platejat de les olines...
Em llenço avall entre les parets del Corb i de l'Elefant per un terreny molt pendent i terrós fins que com avui només he vingut a gaudir... decideixo tornar a pujar... i tinc sort, ja que just peu d ela paret pujant a l'esquerra trobo una entrada d'una molt curta galeria (4 metres), amb restes del que hauria resultat un molt petit filó de fluorita massiva verda... unes bones teles d'aranya on em crida l'atenció el veure-hi en una d'elles atrapat una ploma d'ocell... no duc casc, i m'emmoina més el no endur-me la tela amb els cabells que no pas un copet.... però noi, la mineta és tan curta que les llanternes no fan llum.... però bé, una nova entrada per anotar al mapa i anar acotant la zona on aviat... trobaré la mítica mina Gato...

Abans d'això però, per la carena, havia posada la directa i quasi arribo al Molinot de Can Bosc a Vallcàrquera (exagero...) però sí que vaig seguir fins una mica més a vall d'on es bifurca la carena de la serra de les Sapines de baix... tot seguint el camí, marcat amb punts grocs i alguna fita.

Afraus

2010-01-29T23:39:00.004+01:00

Figueró... Vallcarquera... rectoria i pista que s'enfila cap a Can Coll i Tagamanent.

Busco i trobo el rastre de l'antiga pista que s'endinsava als Afraus de can Coll... del 1970 i fins al 1985... treien algunes coses més que fluorites i baritines?

Silenci...

Entre Sots

2010-01-13T18:06:00.006+01:00

Entre el Sot del Bac al Nord, i el Sot de Montmany (Sots Feréstecs), en direcció E-W despenjant-se del Bertí, es troba la Serra de la Cospinera on s'hi alça l'enrunat Castell de Montmany (comte si us acosteu... doncs per allà, a uns 200 metres en direcció NW hi viu un home solitari a qui no li agraden les visites, ni al seu enrunat castell), que una mica més a l'E assoleix els 701 metres i després es bifurca cap a format dos vèrtex, el del Nord, anomenat Turó de la Cuspinera, on hi ha una creu posada pels veïns del Figueró que un cop l'any, l'onze de setembre s'hi apleguen. D'ací un caminet ens duu en un minut preciós entre el bosc jove que es regenera d'arboçar, garrigar, romanins, i molta varietat de verd que s'enfila fins a tres i quatre metres, fent un passadís sorprenent, que peta amb un màstil ben alt on hi flameja al vent una senyera. L'espectacle sobre l'estret del congost, des de Tagamanent a la Garriga és extraordinari, i al davant, creix el Montseny, enfilant-se corre cuita cap a la Calma, per la salvatge i agresta vall de Vallcarquera, i torrents a dreta i esquerra. Destaca la recent aclarida i blanca ermita de Sant Cristòfol de Monteugues, sota unes feixes conreades on s'hi dibuixa l'Alzina de can Valls.....

Escric tot això intentant descriure el lloc... i és que avui que feia dia preciós i no massa fred, he agafada la bici de muntanya i apa... cap a veure el Pirineu.... en 45 o 50 minuts de bici s'arriba a la Cuspinera, un dels llocs on es pot veure el Pirineu Oriental entre Moixeró i Canigó, just al nord, i ven al bell mig el Puigmal, completament vestit de blanc, altiu un dels sostres del Ripollès i la Cerdanya amb els seus 2913 metres.

Avui he fet una ruta senzilla, eren poc més de les tres de la tarda i volia una ruta variada i amb "descansillos"... això sí, sempre amunt, dels 245 metres de la Garriga als 620 del Turó de la Cuspinera. De la sortida Nord del poble, allà on hi ha els mobles, he tirat per l'autovia C17 poc més d'un kilòmetre, la vorera és ample i no es té massa sensació de perill... passat el km33, i just abans d'entrar al túnel, hi ha un pas que permet creuar en dues fases l'autovia i agafar la carretera vella, és una operació que s'ha de fer amb molta atenció i partit de la vorera dreta de la carretera, a peu, el manillar ben trincat i quan no ve ningú, córrer a la mitjana entre els dos sentits... ara, mirar la boca fosca del túnel per on venen com folls els cotxes... manillar ben pres, i correguda quan no veus ningú. Això només es pot fer si es va sol, en grup seria altament perillós i els xofers podrien tenir un ensurt... ufff ja hem passat (un altre dia explicaré les dues variant que conec per no fer això... Segueixo la vella n152, que passa per sota d'un alt pont del tren, i que passa entre el dic rocós i les cases de Gallicant, on hi fa bonic el vell cartell de Fonda Gallicant, aquesta hora de la tarda tan ben il·luminada la façana... desseguida del revolt a dreta, entro a l'esquerra a les piscines municipals i el polígon industrial de la Rompuda... tiro cap el polígon, i quan s'acaba en una mena de rodona ample la "civilització, segueix un caminet que aviat s'enfila i es planta a un morro rocós sobre Congost, a bona alçada eh! Ací girem a Ponent i pugem per un camí molt bonic, puja fort damunt del Torrent de Maries, i segueix els pals de telèfon que duen a can... Al final s'ha de fer una volta en sec a la dreta i sortim als camps i al magnífic lloc de Can Oliveres, on hi entrem per la recta majestuosa entre uns murs de categoria de pedra roja calcaria del triàsic... Passem per l'adormida gran casa que mereix una mirada, piscines amb Neptuns... enormitat, i en girar i passar entre tancats amb galls d'indi i oques, la casa dels masovers, preciosa raconada... anem a buscar la pista que volta la casa i passarà per dalt en sentit ara a llevant, fins a trobar la carrtera del Figueró a Montmany al km 2,9 en un revolt amb una vista preciosa a les tarteres que cauen del Turó Monner... (en tenen enamorat). Ara carretera amunt fins arribar una mica abans de la rasant de Montmany, ja sota les cases de l'Ullar. Ací una cruïlla amb un cartell que anomena unes cases (Romaní, can Pel Roig i les Pusses (la Casa Blanca ara)
Una mena de construccions il.legals pistes de tennis incloses... despisten en aquest lloc, on malgrat tot s'escolta el silenci, i es viu una pau extraordinaria.... bé... camí amunt cap a la Cuspinera, una pista ample, però amb fortes pendents al primer tram... fa el trajecte per la vora de la Cinglera, espectacular, enfilant-se al cel... preciós... una mica de terra vermellós amb guixos de colores blancs i verds, i ja som am que seria el bony sud de la bifurcada serra al seu extrem Est. Planegem i volem cap a la Cuspinera. Una important cruïlla de camins.... Pista més a l'esquerra al Castell de Montmany i el Prat (casa en runes camí de dalt del Sot del Bac), i a la dreta baixant per unes pendents de romanins i arboçars, en direcció NW, un camí preciós (ciclable però tècnic), ens deixaria just a l'espectacle del Sot del Bac, tan bonic d'arribar-hi des de dalt! També.

Entrem deixant a la dreta una gran alzina i una figuera, i les runes d'una casa... un caminet marcat amb pedres ens duu al mirador excel·lent de la Creu Cuspinera. M'enfilo al peu de la creu i gaudeixo de l'estimada terra pirinenca de l'alt Ripollès Cerdanya i Conflent.

Fer la volta també es espectacular, sobre la plana del Vallès s'alça la serralada litoral des de Tibidabo a la dreta i anant cap al nord... turó de Montcada, Montjuïc, Barcelona, Maresme i Corredor... en damunt de les muntanyes o entre elles, l'horitzó de la mar.

Una volteta que paga la pena, avui el dia és curt i fa fredor... quan se'n va el sol darrera del Puiggraciós... i torno pel mateix lloc aproximadament. Intento posat el mapa i el track per que una imatge val més que la pallissa que acabo d'escriure.... Com el Vallès... no hi ha res.

Palau Robert

2009-12-28T22:29:00.004+01:00

El metro arriba al Palau Robert.
A l'exposició Xarxes, una de les seves activitats al pati o cotxeres, és la d'un circuit de tren per on hi dona voltes atapeït de nens, una rèplica del nou metro que ja circula pel primer tram de la línia 9, entre can Zam i Fondo...
El nostre petit metro ha estat construït per la gent de l'Associació d'Amics del Ferrocarril del Vallès Oriental, Via-Oberta.

Sureres a Sant Cristòfol

2009-12-19T00:19:00.003+01:00

Després de cinc o sis dies grisos i freds, avui en aixecar la persiana, el cel blavíssim convidava a vertir-se de ciclista... ciclista d'hivern però perquè tot i ser a mig matí el termòmetre no passava de sis graus. M'he posada tota la roba i cap amunt... molt de vent a la carretera, així que m'he enfilat darrera la Sati i el pas nivell de Can Torre de la Riba... cap a passar pel damunt de can Oliveró...
A partir d'ací la ja conegudíssima pujada a Sant Cristòfol... cama i filosofia pura... Ací s'entra desseguida en calor... uff i avui tan abrigat com anava em sobrava a estones el casc i la cabellera... Però m'ho he pres amb calma sense ganes mirar el temps... Arribar a l'explanada de l'ermita és sempre un goig... es respira pau i no se sent res.. el silenci i les descarades revolades dels pit rojos... tan simpàtics. S'ha netejat el voltant de Sant Cristòfol, per la mida dels arbres tallats (alzines) feia temps que no es tenia la visió que avui he tingut de les façanes nord i de llevant.
Si seguim una mica en direcció a la pista que va als Plans o a Vallcarquera, una pista amunt mostra diorites roses i roges, i mineralitzacions de espats pesats també dels mateixos tons... voltats d'alguns explèndits exemplars d'alzines sureres... quin goig... les fulles de roure que s'aferren no caure....

Fondo

2009-12-13T22:55:00.005+01:00

Singuerlín.
Santa Coloma de Gramenet.
Esquerra del Besòs... Quasi a tocar del terme municipal de Badalona, a una plaça que sembla que suri sobre la ciutat, s'ha inaugurat avui el primer tram de la línia 9 que en uns anys arribarà a les terminals del Prat i Montjuïc... Un metro modern en concepció geo-humana/econòmica (si és que això no és en sí una contradicció...) i tècnicament, primer a Barcelona en funcionar sense maquinista, i amb seguretat més elevada que les demés línies de la ciutat, com no podia ser d'altre manera. Per a mi, unes arrels antigues i noves... la vida és curta, o llarga, crec que suficient si es viu amb serietat.. ajajjajaa. De petit, ara fa.... més de quatre dècades... estiuejava a Singuerlín, a Santa coloma... una casa amb un gran terreny amb forta pendent... pins pinyers... i allà baix... al riu... sirenes de fàbriques, fums de xemeneies i xiulets de trens.... i amb l'avi... volar d'estels a les carenes altes.... avui torno a acostar-me a aquesta ciutat, amb la "moguda" que els de Via Oberta (amics del ferrocarril del Vallès Oriental hem muntat al construir una rèplica del nou metro, a escala 1:11 i per via de 5 polzades... Hem tingut avui el goig d'inaugurar-lo al mateix moment que el metro gran, i portar en tres hores quasi 500 nens i nenes de la Gramenet...

el sol baix

2009-12-12T14:46:00.003+01:00

M'he despertat encara fosc... i en sortir de casa, el cel acaronava amb passió humida els relleus del Montseny i Bertí.. un cel gris i en moviment.... a Ponent, el Puigraciós de color cirera, Il·luminat per un sol que avui només s'ha mostrat en néixer el dia.

Demà 760000 catalans d'uns 160 municipis podran expresar-se lliurement en democràcia a favor o en contra de la Independència del nostre pais. És una noticia per a la democràcia excepcional.

dues

2009-11-26T23:15:00.003+01:00

Dues persones caminen amunt.

És la carretera que, creuat el Congost al Figueró, s'enfila cap als "Sots Feréstecs". Un lloc on se sent el silenci, on mirar-se té un so, on mirar-se és compartir benestar.

Avui just al meu davant, a mitja tarda de tardor.

Cavalls

2009-10-25T00:39:00.002+02:00

Octubre... 24 i no fa fred... després de tres dies de pluges tranquil·les amb foscor al menjador... avui l'aire era transparent i el sol posava càlid el mig dia. A l'Ullar... una mica més amunt, dues eugues negres amb poltró marró-roig han percebut amb indiferència la meva presència... crec que em coneixen, i si em sembla que hi ha dubtes només he de dir alguna paraula carinyosa en veu alta. He treta la càmera de la butxaca del mallot i de la motxilla unes pomes.... petites, de Lleida...

Als cavalls de l'Ullar els hi agraden les pomes...

Poso una foto del Castell de Montmany amb el Tagamanent al fons... des de la pista que, de la Rovira, s'enfila suau nord enllà...prop del coll de Montmany

9,81

2009-10-13T23:54:00.004+02:00

Això que em fa estable de peus a terra. A mi, i a tu, i a totes les coses... Quin seria el millor valor de G? 9,7... 6... o només una miqueta... posem 3,14...

G fa que pugi pinyons quan m'enfilo... i que en baixi quan torno a casa... llançat... G fa que em posi el casc... l'amiga de Newton. G.

La llibertat de moviment a la terra... G ens posa en forma. G aplana, unifica. G engrana les peces... uneix i esqueixa. G

la SABADELL

2009-09-06T00:23:00.002+02:00

Aquesta tarda, a les 19:00, ben puntual, s'ha presentada la locomotora SABADELL, una rèplica a escala 1:3 de la BoBo dels Ferrocarriles Vascongados, anomenada "la cocodril".

En Francesc Parera n'és el seu constructor, i avui ens ha convidat a la trobada anual del tren del Parc de Catalunya a Sabadell, a tots els afeccionats.

Ferrocarril del Puerto de Pajares

2009-09-02T17:01:00.005+02:00

Feia pocs dies que s'havia complert... el 125 aniversari de la inauguració de la línia de tren que des de llavors uneix León amb Xixón a través la Serralada Cantàbrica mitjançant una obra excepcional.

La línia del tren va per les valls que s'apropen a les altes muntanyes, però en el tram entre Busdongo (León) i Puente de los Fierros (Cantabria) un seguit de túnels en recaragolat traçat, permet que les rampes no assoleixin un valor massa alt, que faria impossible l'explotació racional del ferrocarril, en aquest cas també de mercaderies. Un traçat que per la carretera que passa pel Puerto de Pajares, és de 18 kilòmetres, per al ferrocarril en són 42 en 59 túnels, fent que la major part del recorregut sigui sota terra... El túnel més llarg és l'anomenat de "La Perruca", de 3085 metres, una mica més endavant de l'estació de Busdongo, i que ja surt a terres Asturs uns 50 metres més avall...

Donada la dificultat que representava per als maquinistes i fogoners dels trens que l'havien de creuar, va ser electrificada entre Ujo i Busdongo (62Kms), per la llavors companyia que l'explotava, NORTE. Va ser la segona línia electrificada a la xarxa espanyola, i la primera a l'standard de 3000 Volts Corrent Continua.

Aquests dies he volgut acostar-m'hi a tastar-la, i a veure-hi passar trens... un nou traçat d'alta velocitat s'obrirà en els propers anys, del qual ja s'ha s'han calat els túnels... aquest nou traçat, seguint la "falera" espanyola, serà d'alta velocitat, i queda una mica a l'aire el futur del traçat actual. Potser hi seguiran passant els trens de carrega, potser algun regional... crec personalment que la línia perilla. Seria potser una oportunitat meravellosa per mantenir un tram de l'antiga xarxa d'ample ibèric, per exemple entre la Robla i Pola de Lena... per exemple... tot i que el manteniment de la línia pel seu traçat d'alta muntanya és molt car.... potser el turisme... potser... la zona és preciosa, des de Coves, Esquí, Muntanya... possibilitats n'hi ha! M'agradaria que no acabés en una Via Verda d'aquestes que tan agraden..., però això suposaria mantenir els túnels.... crec que més val que hi seguim fer passant trens!.

Jo vaig estar tres nits a l'hostal Casa Rural que hi ha a la mateixa platja de vies de l'estació de Busdongo... la finestra de l'habitació i la del water donen sobre les vies, un goig per un amant dels trens... un plaer despertar-se tres cops a la nit pel pas ràpid de sorollosos trens de carga....

Un exemple que fa pensar en la incertesa del futur de la línia, és el fet de que hagi passat de llarg la data del 125 aniversari (15 d'agost del 1884-2009), contrastant amb la quantitat d'actes que es van fer ara fa 25 anys pel centenari...

Aquests dies he gaudit del port, en cotxe, a peu i en bicicleta, intentar obtenir una vista des de les valls dels davants de la línia... evidentment, en tres dies no n'he tingut ni per començar.... destacar però el tram en bici per carretera i pista, entre Puente los Fierros i Llanos de Somerón, santa Marina, i Miguel del Rio, una fondalada preciosa, una vall espectacular. També la pujada per la carretera quasi abandonada de Pajares a l'estació de Pajares, un trosset diví, d'una aericitat espatarrant, i a dalt la soledat de l'estació i la subcentral, tanta solitut que crec que parlava amb les vaques i els cavalls.... Pocs trens... i massa blancs.... una imponent 251 (japo i mitja) davallava un tren bobiner de segur buit en direcció Nord (direcció global, ja que la brúixola es mareja en aquest traçat ferroviari)... El tercer dia el vaig dedicar una zona calcària espectacular partint de l'estació de Villamanín de la Tércia, i d'ací en bici a Cármenes i Valporquero, on hi ha una formació càrstica grandiosa, digna de visitar, ni que fós vestit de ciclista... això sí abrigat amb un cangur, perque la temperatura dins és de 7 graus...

Visca Pajares! i sobretot visca la gent tan meravellosa que he trobat, tan amble, que m'obrien esglésies, que m'orientaven i em somreien... i també molt agraït al Miguel, l'home de qui vaig ser únic hoste a Busdongo durant els tres dies, que no em preguntava que volia per sopar, però que sempre va ser boníssim i abundant, i agradable l'estona.

Fonteo

2009-08-28T12:45:00.009+02:00

He vist una terra on les carreteres són per sentir el bosc... estretes, recargolades... rodejades de castanyers, nogueres, freixes, roures, acers... i allà on miris als marges de les valls, unes feixes, uns prats pel bestiar amb uns horts al centre... on, en lloc de grans cases de pagès hi ha grups d'una mitja dotzena de cases amb una petita capella... El meu pas per les terres on neix el riu Eo es deu a un viatge casual, és com conèixer una terra a l'atzar. M'atrau una terra on es parla una llengua diferent, al carrer, a les botigues, al museu etnològic... En el meu afany per arribar al port de Pajares per les rutes més desconegudes em perdo molt, però també coneg coses interessants, com un recorregut que està assenyalat a peu de carretera, on un pont creua el riu Suarna....

Dino una mica, m'assec a mirar les truites del riu... fins que, el que em creia que era el fregament amb unes ortigues... resulta ser un exèrcit de formigues petites i rosses que em mosseguen tot el cul i la cintura.... acabo despullat, fregant-me amb la samarreta i amb les mans, anar traient formiguetes.... ahhhh per sort... un cop calmat aprofito per vestir-me de ciclista, ja que seguiré la ruta d'una antiga i important explotació de ferro i altres coses... la ruta segueix una pista, en molts trossos recuperada, una antiga carretera que segueix una mica enlairada el marge esquerra del riu Suarna, fins arribar a la fàbrica, vivendes, molins i capella que conformaven el gros del tractament de les diferents menes....

He dormit a O Cadavo, a l'Hotel Moneda, on m'he pogut recuperar del viatge... tot i que vam arribar plovent, vaig poder sortir a fer un tast amb la bici, fins a l'alt de Fontaneira (936 m) per la carretera LU530, i d'allà una pista entre el bosc... en tornar al poble ja no hi havia gent en torn del tanatori, tot i que es va mantenir tota la nit obert... contrastant o no, amb el bar ple de gent i el pub amb la música esperant als més tardant.... durant una estona sentia mussols per la finestra de l'habitació... després veus... i cap a somiar....

Ibon de Millars

2009-08-15T15:06:00.003+02:00

Una pista a un revolt tancat de la carretera de Plan a Chistén, arrenca seguint el Riu Zinqueta, i ens durà fins just a sota del refugi de Biadós. Ens trobem a 1740 metres. Deixem el cotxe i seguim el GR 11 fins una bifurcació que ens baixa a un pont de fusta on ens despedim del "Zinqueta", i anem a la busca del "barranco de la Ribereta, on seguirem pels espadats de la seva besant dreta, tota l'estona sota la impressionant muralla del massís del Posets. Avui de sobte em trobo gaudint d'una ruta plena de bosc, d'aigua, de flors i sota un cel blau intens i transparent.... per una zona que fins ara no és l'havia vista des del darrer tram de carena arribant al Posets... allà baix.... la mítica... zona de les "bordas de Biadós"

Ha estat la genial noia de l'oficina de turisme de Plan, que amb entusiasme i amor a la terra, ens ha recomanat aquesta pujada.

Un desnivell de 700 metres que es negocia amb unes dues hores i mitja de marxa... avui el dia era esplèndid, i amb un ritme suau però constant, hem anat pujant alçada, algun trams, força costeruts, però amb uns plans divins entre el bosc i volant sobre el "barranco". El moment on es toca el llit del barranc de la Ribereta just a l'aiguabarreig amb el barranco de las Tuertas, és espectacular... rastres de riuades, d'allaus... i l'aigua que ja sense neu per fondre's... baixa generosa... Una altre esforç´més, i encara entre bosc, pugem fort fins uns prats de lliris blaus, acostant-nos a un torrent que baixa de Tucón Royo ... poc abans d'una nova cruïlla marcada... deixem el camí que ens duria al collado de Eriste, camí del Refugi Angel Orús, o la ruta del Posets per aquella besant... nosaltres seguim cap a l'Ibón de Millars... entrem a una zona on la roca recargolada i metamòrfica fosca i vermellosa del Posets, toca amb batòlids granítics... fins hi tot pren nom (Tozal Blanco), la muntanya que tanca a llevant Ibon d'es MIllars. Restes d'una construcció de les obres de la presa... una mica massa gran i lletja... però que desseguida s'oblida quan busques un racó on dinar i banyar-se--- millor dit: banyar-se i dinar!

Ostres a mi que m'agrada tocar cims... avui m'han fet dentetes... però estic tan content del camí que hem fet!

La baixada una nova caminada... el Bachimala davant... Sierra Roya... on els colors vermells ocres i negres s'enmarquen amb el verd de la primavera a l'agost del nostre Pirineu... piros... foc neu.... Aquestes muntanyes que tan estimo, parlin la llengua que parlin.... L'endemà vam passar pel túnel de Bielsa... i vam fer ruta cap al País Basc... noves valls, noves llengües... sempre les muntanyes, el bosc, la mar... Visca la Terra

Chistén

2009-08-03T21:06:00.006+02:00

Chistén (en castellà Gistaín), és un poblet, a la Bal de Chistau (comarca del Sobrarbe), al Pirineu Central (Aragó).

Hi arribem al capvespre... el sol s'enfila per les muntanyes i ha deixat el poble i el camí que seguim a l'ombra. Aquest camí que s'agafa per un carrer en forta pendent que surt de l'esglesia en direcció a ponent. Just abans del revolt del Barranco Forticon, podem veure un imponent aflorament de roca vermella, amb la qual està feta l'església i bona part de les construccions del poble. Seguim suaument amunt fins que es tanca la tarda i refem el camí. Trobem dos homes que tornen de fer la sega a les feixes. No fa fred, ni calor... els cims imposen, petites congestes... i les llums Gistaín que agafen empenta...

A casa Lucia ens esperen a sopar. Ens ha rebut l'Ana, una senyora encantadora, i el seu marid. Una mica de xorisso de senglar mentre esperem el primer plat... i conill de segon!

El camí que em fet per fer un tast de la zona o senzillament passejar, duu als pobles veïns de Serbeto, Señés i Sin, els quals tenen accés per carretera a meitat entre Salinas i Plan.

Homenots

2009-07-25T10:53:00.009+02:00

Plaça de Vic. Més enllà de les nou del vespre, m'assec a una de les terrasses de bars... sota les porxades, i veient com els components d'una colla castellera assagen i van formen petits castells, tranquil·lament, ara... que ja no fa calor.

Al casino de Vic, a una sala teatre molt coqueta i acollidora, hi ha, preparat, l'escenari on avui debuten els Homenots, un guitarrista compositor, i un vocalista lletrista de Ribes Altes, de Can Cigala, de les muntanyes. Un concert fantàstic, la veu amb amb gran dinàmica de matisos del Joaquim Roqué, i el maneig increïble de la guitarra del Sergio Escribano.

Cançons plenes d'amor a la terra i a la vida...

Molt a prop de la Plaça de Vic, que ahir en arribar vaig trobar més bella que mai, segurament l'arribada del vespre, l'espai de sempre i la il·lusió per la trobada que m'esperava amb la gent de la terra que estimo tant... les muntanyes de Ribes.

Granits de Vallfornés

2009-07-15T00:02:00.003+02:00

Ara sento tronar, ja és mitja nit, i no fa ni tres hores que estava baixant del Pla de la Calma...
He pujat per Cànoves i Vallforners... un viatge diferent, únic... només faltava que s'hagi arreglada una font amb cabal del bò cap a la cota 880... No m'he entretingut massa, ja que volia arribar amb llum a casa... A les 9 tocades deixo els darrers revolts on conviuen alzines, fajos i algun avet... i diviso la casa alta de Vallforners, ja som per damunt dels 1200, però no m'aturo, cau la llum i les boires corren de pressa abraçant els relleus un xic més baixos a l'est (per on he pujat).

Dalt de la calma desapareixen els granits, afloren estrats més moderns... fins al Tagamanent... dubto... i decideixo tirar-me cap a Vallcarquera on arribo amb pocs minuts.... una baixada trepidant...

Mmmm el meu paisatge preferit.... Avui, la vall de Vallforners...

Vaporistes Modelistes

2009-07-07T18:03:00.005+02:00

Organitzada pel Club Ferroviari de Terrassa, va tenir lloc el diumenge passat, dia 5, al circuit de tren del Parc de Vallparadís, la 14 Trobada de Vaporistes Modelistes

Terrassa està ampliant la línia del FGC i ara mateix l'accés al parc per descarregar les locomotores dels participants forans estava força enrebassat. A les 10 del matí sortim de la Garriga en Josep i la Pilar amb el seu cotxe i jo amb el meu, la 1000, el vagó del maquinista i un furgó de cua...

En una fondalada preciosa, vaig posar el tren a la via, i aprofitant que en Vilacivil amb la seva preciosa i rara BoBo gavatxa sortia cap a la rotonda, m'hi va dur remolcat, allà vaig poder disposar la màquina i tot per preparar-la per la marxa... Però ah!!! connexió de cables bateria tren i xispa! i fonedor... amb la reforma del vagó i cablejat, vaig tenir una errada de polaritat. Per sort, fonedor i en marxa!!!!

Vaig veure que per la 1001 no era fàcil talonar algunes agulles, estan una mica massa dures, però aviat un noi les va anar engreixant i netejant.

Una locomotora de vapor de 7 1/4, la Waldenburg, magistralment cuidada i portada pel "mestre" (que ho és!) Idelfons Argemí, em va cridar desseguida l'atenció tot fent servei de passatgers. Una Alco americana amb un motor de cinc cilindres de benzina i motors hidràulics, feia també servei de passatger amb un llarg tren. La via de muntanya era americana, la del mig per la de fum i a la via del costat del riu circulàvem els participants amb màquines de 5 polsades, d'entre d'elles la Navarclina de l'Esteve.

Sota uns plataners magnífics, i sota el pont de pedra, al circuit hi corria un aire agradable que va fer còmode l'arrossada al vell mig de l'estació.

Baltimore & Ohio... una petita locomotora d'en Manel de caldera vertical, preciosa, va irrompre amb el seus moviments de rodes i ferrets... pintada molt cridanera, de verd i vermell, una preciositat..

Via verda... de Murieta a Antoñana i Vitòria

2009-06-27T15:02:00.006+02:00

Abaigar... arribem just quan s'ha post el sol... a Casa Lucia, una casa de turisme rural on la seva mestressa ens rep amb frescor i en català!! Som els únics hostes (és dimarts...) i ens dona una habitació a cadascú de nosaltres... des de les meves finestres veig el campanar de l'esglèsia i oloro a camp... escolto un gos...

Abaigar és molt a prop de Murieta, on demà comencem el tram de via verda del ferrocarril Basc-Navarrès, fins a Antoñana, passant per Ancín i Acedo.

A Antoñana ens trobarem amb Susana de Bermeo (Bilbo) que farà el tram de tornada amb nosaltres fins a Murieta, i d'allà amb el cotxe i les bicis... a dinar a Erentxun, des d'on després de l'àpat farem el tram fina a la boca nord del túnel del Puerto Ullibarri.

Murieta es troba a 487 metres sobre el mar, i Antoñana a 599. El recorregut de 26,2 Kms és sempre en un suau desnivell, sempre per sota de l'1%, i només el tram final prop de Antoñana, trobem un promig del 2,4 %.

Sortim en direcció W per un tram semi asfaltat que passa a sorrós i algun tram pedregós... sempre voltats d'algun arbre de ribera i camps. Arribem a l'entrada del túnel de 1415 metres entre Acedo i San Andrés. No hi ha llum i a dins hi fa molta fresca i humitat. Un rera l'altre i amb la llum de les llanternes avancem vivint una aventura diferent i bonica. A la sortida, de sobte el sol i la caloreta que ja trobaven a faltar... (per poca estona). De la boca nord del túnel, surt un baf de boira que fa boniques les fotografies... s

El Pont de les Tabusseres, impressionant, sobre l'Ega i la carretera... i aviat Santa Cruz de Campezo a la nostre esquerra, amb el campanar que destaca sobre el fons de bosc frondós.

Antoñana queda enlairat, i hem de creuar la carretera. A mitja rampa cap al cim del poble (on hi ha el bar!), una font fresquíssima.
Un lloc molt per quedar-s'hi.

Farem unes olives i una Heinneker... i cap a Murieta de nou.

Acedo és un poble on paga la pena parar-hi, visitar la plaça rera l'església... i la seva font. Un tros del traçat del tren s'ha privat... i s'ha de fer una zigazaaga per la carretera.

Traçat recomanable... anar i tornar 50,5 kilòmetres per l'antic ferrocarril d'Estella a Vitòria...

Burnibidearen Euskal Museoa

2009-06-21T15:06:00.008+02:00

Museu Basc del Ferrocarril.

Tot just arribar a Azpeitia, per entre les canonades enormes de les siderúrgiques... un xiulet i un fum al cel. És l'Aurrera, la locomotora 1-3-0-T construïda l'any 1898 per Nasmyth & Wilson prop de Glaschu (en gaèlic escocès Glasgow, Escòcia)

Avui el Museu no obre fins les dotze, ja que hi ha una visita concertada... És divendres i avui la FV-104 (l'Aurrera) s'ha encès (quatre hores abans...) per un viatge especial amb dos cotxes CAF de fusta del 1925 per als nanos d'una escola. La gent del Museu, ens diuen que podem adquirir un bitllet per visitar el Museu, i per fer el trajecte entre Azpeitia i Lasao (4,2 Kms) amb els nanos.

El maquinista acosta la màquina a l'aiguada per fer aigua i després s'acobla invertida a la composició dels dos cotxes... baixa, posa l'enganxall de rosques invertides i el tensa.... cadenes de seguretat i acobla les mànegues entre la màquina i els cotxes per l'aire o el buit (no ho sé) per al sistema de frenada... desenfrena amb la maneta el fre mecànic i se'n duu la composició a l'andana on esperem que arribi l'escola....

Són prop de les dotze i arriba la canalla, una trentena llarga de nanos atenent les explicacions de les mestres acompanyants en un Eukera que em posa la pell de gallina... reconec que m'emociono.

Als nanos per sort... per a nosaltres no els deixen viatjar als balconets!!! però lo més acollonant és quan el maquinista em diu... en un Català excel·lent, en accent de València... .- "deixa la càmera i puja a la màquina" tot allargant-me uns guants...

Espaterrant, des de Cubillos (FC Ponferrada - Villablino), dalt de la PV 31, que no pujava a una locomotora de vapor en marxa...

Gaudeixo de la situació amb tots els sentits, el nas que olora els fums i el paisatge, les orelles que em fan arribar els sons dels pistons i les bieles, i crec que moltes coses més, entre elles el colpeig lateral de les rodes als rails..., la vista sobretot als moviment del maquinista, la pell de la cara humitejada de condensacions i la de les mans dins dels guants que em permeten agafar-me fort.... d'entre les sandàlies, els trossos de carbó que s'arrepleguen al terra de la cabina...

El trajecte entre Azpeitia i Lasao és el tram que el Museoa ha recuperat, de l'antic tren de l'Urola, que va ser clausurat al 1986. L'Aurrerà va arribar en aquesta línia, per treballar-hi fins al 1960 on va seguir funcionant aturada, per destil·lar aigua per a les bateries de les locomotores elèctriques, pel que se li va posar el sobrenom de "Alambique". Pesa 35 tones i desenvolupa una potència de 250 HP

A Lasao la locomotora fa la maniobra per posar-se al davant del tren per la tornada. Ara va en Victor a la màquina, i jo gaudeixo del balconet, sentint l'Aurrera a flor de pell i jugant amb els nanos que dins del vagó s'esvaloten amb les meves criaturades...

Ara és pujada u en passar pel túnel, el maquinista obre la porta de la cambra de foc, per posar-hi carbó.

S'acaba de nou a Azpeitia, on visitem el Museu... impressionant.

Reus, Parc del Trenet

2009-05-25T10:39:00.006+02:00

Llarg pont en corba del llac del Parc del Monestir de la Misericòrdia

Ahir, 24 de maig del 2009 es ca celebrar a Reus, al Parc del Trenet, la 5a trobada de modelisme tripulat de 5 polsades...

La colla que ens vam desplaçar de la comarca del Vallès Oriental, dúiem l'Automotor A10 de FGC, la locomotora elèctrica E-1001 de la companyia Estado (1929) i com a novetat, un petit tractor, el TM 22 dels RhB (Ferrocarrils Rètics).

Material de Via Oberta del Vallès Oriental

Va haver participació de gent i locomotores del Maresme, Bages, i d'Andorra, i per suposat de tota la gent de l'Associació d'Amics del Ferrocarril de Reus.

Turó de Santa Margarida (can Prades o can Parades)

2009-05-08T12:01:00.007+02:00

Del cel blavíssim la llum ressalta amb força les siluetes de les cases, les persones... la dels arbres i la de les fustotes del pas a nivell a l'entrada sud de l'estació de la Garriga. Som al Km 33,3 de la BP 5107 de la Garriga a Samalús i Cànoves. Puja amb regularitat, tot deixant a l'esquerra la darrera part de cases de la Garriga, a la dreta, oliveres i bona vista a mesura que ens anem enfilant. La carretera és poc transitada i d'aquelles que agrada fer en bici... avui amb BTT perquè quan travessi el torrent dels Monjos, i just sota la línia elèctrica, agafaré una pista a l'esquerra, molt sorrenca i solana i que puja fort carenant, en direcció nord, uns 800 metres, fins a una pista que on seguirem a la dreta, passant el Torrent de la Caseta. Després d'uns "tastos" pel bosc... rectifico i segueixo la pista més marcada i en descens que passa per sobre la Caseta, i segueix pel costat del filat o tanca que limita els camps d'oliveres del castell del Bori. Just al damunt de la casa, en tancat revolt a l'esquerra deixem la finca senyorial i ens enfilem cap a ponent. Des d'aquest punt es divisa sota els jardins del Bori, bona part de les cases de Samalús: l'església de Sant Andreu, Can Julià, Can Mascaró, Can Berenguer, Mare de Déu de la Salut... etc.

La pista va pujant fent llargues ziga zagues, pel mig d'un bosc aclarit d'alzines i amb un sotabosc molt fet malbé. Els darrers vents forts van tombar molts dels llargueruts pins que més a ponent emergeixen de l'alzinar... Sento cabres i les escolto, senyal de que estem a prop de can Prades, on una mica més avall, en una clariana preciosa plena de farigola, hi ha tancats i dipòsits d'aigües pels animals.

A mi m'enamora can Prades o Can Parades... Enrunada però amb una façana que m'agrada i trobo plena de interès... començo a imaginar-me les vides dels seus homes en els temps passats, fins el final, no deu de fer potser ni dues generacions... Es troba el lloc just sota del cim de Santa Margarida,un turó d'alzinar que sols arriba als 796 metres sobre el mar, però que te cert aire altiu des d'alguns llocs des d'on el mirem.

Agafo la pista que passa just pel damunt de la casa ... un tros preciós, on hi ha un poti poti de roques... calcàries que juguen amb granits en divertides zones de contacte... la vista sobre el Vallès és imponent, i el mar pel damunt de les serralades del Maresme. La volta amb vista aèria s'acaba en endinsar-nos alytre cop al bosc al coll de Carpís (742m) Ací canvio de besant, seguint la pista que ni puja ni baixa molt, per les pendents de ponent, fins al damunt de Can Valls... Tenim a la dreta els cims de Roca Centella i la carena del Mojó. Quan hem deixat el coll de Carpís, a uns 830 metres i en un revolt molt marcat a dretes, he deixat el que seria el camí cap a la bessant de Llevant, sobre la vall de Vallfornés i l'accés al Mojó.

Tagamanent i Alzina de can Valls

Tm 2/2 91

2009-05-03T15:41:00.003+02:00

La companyia de ferrocarril RhB, (ferrocarrils Rètics), adquireix l'any 1959 els tractors dièsel per a ús mixt tant de classificació, com de servei en línia. La part mecànica construïda per RACO i amb un motor Saurer de 65 C.V. Una locomotora de 10,4 Tm i de 5,06 metres de llargada entre topall, i amb una capacitat de càrrega de 2000 quilos. Transmissió hidràulica. Velocitats màximes de 23 i 40 kms/h

A la primavera del 2006 la companyia del Ferrocarril de Muntanya Furka (DFB) adquireix la locomotora 91 de RhB, amb la intenció de tenir-la a per al moviment de les locomotores de vapor i material de les composicions del reobert Ferrocarril Somital del Furka. Una línia que es va abandonar l'any 1981 amb la construcció del nou túnel més llarg i a una cota molt més baixa. Al maig del 2007, la locomotora 92 arriba a l'estació de Gletsch. La 91 és a Realp.

Al 2000, torna a circular el ferrocarril per al recorregut antic, en espectaculars trams, i amb unes màquines de vapor precioses.

Al febrer del 2009, apareixen al circuït de Cal Gavatx, les rèpliques a escala per a via de 5 polsades, les locomotores 91 i 92, i una imaginària, la 93. Idea d'en Paco Carmona, disseny de'n Toni Garcia, i part mecànica de'n Fausto Higuero i Pierre Daviu, pintura Joaquim, i part elèctrica i electrònica meva.

Amb un resultat espectacular en el seu aspecte i funcionament, ja formen part de les màquines que els diumenges donen servei de passatgers al circuït. Amb dos motors de 200 w, arrosseguen còmodament trens de dos cotxes amb 8 petits o 2 adults i quatre petits.

Torelló E-1001

2009-04-25T17:05:00.005+02:00

Aquest cap de setmana es celebra a Torelló la 2a. trobada de mòduls de la Federació Catalana d'Amics del Ferrocarril... els de casa, hi participem amb l'exposició de la locomotora E-1001 a escala 1:11... una ja veterana, que va anar creixent quan les seves models, les grans, anaven deixant de circular...

Una exposició amb participació de dues associacions de la regió de Midi, de Mirepoix i de Tarascon sur Ariege, com a novetat, amb unes maquetes d'HO d'exquisida sensibilitat.

A mi, el que m'ha cridada més l'atenció, és l'estació de Ripoll a escala 1:87, de'n Ramon Pont, altres mòduls exquisits que ja no eren novetat, no deixaven de semblar-ho... En Pujol, m'ha sorprès amb un modern pont blau d'Adif....

Avui es presentava a la venda el llibre de les locomotores de la serie 1000, de'n Miquel Palou i Eduard Ramírez, qui al seu dia em va demanar una fotografia que ve publicada a tota plana dels tallers de Ripoll.... M'ha fet il·lusió.

En Josep Miquel, conegut editor de llibres de modelisme i de realitat... també hi era, amb la quasi novetat d'un llibre sobre les locomotores Mikado aparegut ara fa poquets mesos.

Una exposició monogràfica de fotografies de la locomotora 1000, presentava 80 imatges molt inèdites, algunes, marca de la casa, com la dels tallers de Ripoll que ha sortit al llibre, i una de la 1004, fotografiada per Sr. Jordi Solà Viñas, a Oviedo en una demostració de material mòvil als anys seixanta.

En Josep Anglada amb la seva Alsthom 7652 i l'Esteve de Navarcles amb la 1-3-0 Navarclina i un tractor de RENFE, són els responsables de garantir el funcionament del circuit de 5 polsades.

D'entre els amics, la presència de l'Antonio i de'n Cortés, dos ex-maquinistes de la línia del transpirinenc que han conduït tot el divers material que per aquelles sinuoses i pendents vies ha circulat.

Un matí de dissabte de bona primavera...

la pluja

2009-04-01T00:02:00.004+02:00

Estimo la pluja

els núvols abaixen la claror, i la pluja fa més vius els colors

pont de Sant Jordi (segle XIX)

el Figaró

Gallicant

2009-03-23T23:19:00.005+01:00

Baixava de l'Ullar... a 54 per hora... la màgica cinta d'asfalt dels Sots Feréstecs... revolt a dreta mirador del meandre.... el molí i la seva devesa de plàtans... a punt de tendresa. El sol se'n va aviat per l'alt coll de la Tripeta... però un moment abans, il·lumina de verds increïbles al contrallum... Mas Oliveres, i el seu torrent, que avui m'ha mostrat el seu embut de diorites ben rodones.... M'agafen ganes d'anar-hi a fer un ràpel. Hi aniré!!!

entrevista a maquinistes...

2009-03-09T12:31:00.006+01:00

Ripoll... fa un vent molt fort, del nord, i que a l'alt Ripollès se li diu Torb. L'aire és tan transparent, que tot sembla més a tocar i més definit... com si estrenés ulleres...

Al voltant de la locomotora que està de monument, prop del riu, ens reunim una colleta, maquinistes, i estudiosos de la línia com en Ramon Font i més gent de l'Associació d'Amics del Ferrocarril de la Vall del Ges (de Torelló)

Es preparen una mica les preguntes, però sobretot es deixa fer, es deixa dir, i a veure si surt un vídeo ben llarg.

Les anècdotes dels maquinistes són espaterrants pels afeccionats, i realment les revivim intensament.. "un dia descarrilé dos veces" diu l'Antonio, un home que ha conduit locomotores i trens de tota mena, màquines tanque de vapor, les 2-4-2T, també les elèctriques 10000, les 1000 per suposat i les unitats suïsses.

El cap de setmana del 25 i 26 d'abril, es celebra a Torelló la II trobada de mòduls on hi haurà participació de gent d'arreu, fins hi tot de Perpinyà, que duran una mostra important de modelisme d'HO. Hi haurà un monogràfic fotogràfic de les locomotores de la serie 1000 on hi estarà la meva 1001 entre moltes coses.

Oreneta. Trobada 5 polsades.

2009-02-23T13:23:00.006+01:00

Oreneta. Trobada 5 polsades.

Una de les primeres cites de modelisme tripulat ferroviari al nostre país, aquests darrers 4 anys, és la que organitza el Centre d'Estudis Modelisme Vapor en el seu circuït al Parc de l'Oreneta.

Ja és quart any que hi participo amb la meva locomotora, la Bo-Bo E-1001 del Transpirinenc Oriental. Una rèplica a escala 1:11 d'una de les set locomotores que l'any 1927 van ser construïdes per CAF a Beasaín, especialment pel traçat tant extrem per un ferrocarril de via ample, com ho és el tram entre Ribes de Freser i La Tor de Querol.

En Josep i en Toni a la via 1 amb les seves "heidis" (nom simpàtic... dels tractors-dresines dels ferrocarrils Rètics i de la mateixa SBB)

Avencó

2009-02-21T22:16:00.006+01:00

El Montseny.

A Coll Formic, i cap, on se'n va el sol, es van fonen encara algunes congestetes de neu d'aquest hivern que ens ha vingut fort... Es va reunint l'aigua entre barrancs i sots i ... així que per sota del Pujol, sembla ja un riu! És la riera de l'Avencó, que just al sud del municipi d'Aiguafreda desemboca al Congost, tot donant el nom a la barriada.

Ara quan els brots estàn a punt d'esclatar, és el moment de molta visibilitat... que els arbres frondosos treuen.... així que... es descobreixen roques i camins, i també el curs de l'Avencó mentre pujo per la pista que a la besant esquerra, puja fins a la cadena després de la presa que hi ha a l'explotació ramadera del Pujol.

L'explanada de sota la casa, abans del primer revolt, és preciosa... la gespa mossegada pel bestiar i els arbres que creixen amples i forts al prat. Algun roure fins hi tot, encara amb totes les fulles de l'any passat i a punt de brotar.... La pista que puja en direcció a Coll Formic, és una pista poc transitada, estreteta, boteruda i que es fa estimar. El sòl és molt àcid, riques antigues molt metamorfosades amb vetes de quars... això la fa pedregosa i seca.

Guanyo alçària i em crida l'atenció la part alta del meu horitzó, al nord-est, on les alzines juguen amb els fajos...

Arribo al Collet de les Bigues.... després d'una pujada molt forta i ara si, per terrenys fangosos...

De sobte el Matagalls, la carretera que puja del Brull... i tres o quatre masies .... l'Avencó allà dalt.... i em ve al cap la font Tornadissa... on recordo veure de molt jove les meves primeres sangoneres... ai! que s'esmicolen a la cantimplora d'alumini folrada de verdet....

Avui la pista del pla de la Calma estava tancada al trànsit rodat, això m'ha permès gaudir-la de forma intensa... silenci... el bestiar... la magnífica vista a les neus... aquest hivern per perpètues... del Matagalls i Agudes-Home

OVNI?

2009-01-19T12:21:00.004+01:00

Tarda d'hivern... des d'un lloc enlairat de la ciutat de Barcelona. Un cel força net després d'un diumenge fresc però brillant. El sol sobre el port i uns 10 graus més a la dreta, i un xoc més enlairat que el sol, aquest reflex potent i estrany entre núvols alts i fums d'avions.... preciós.

Segons com miri la foto sembla una explosió llunyana...

relleu

2009-01-15T23:55:00.002+01:00

Pujades i baixades... obagues i solanes... la joventut del relleu... de la Terra en aquest tros en concret....

el relleu del terreny diversifica i enriqueix, diferències de llums, de colors, de vegetació, d'aigües, de cases... i de temperatures.

gats amunt dels gendarmes de diorites, i les molses embellint allà on l'alzina i la terra es casen...

Vallcàrquera, Dosrius... torrent del Socau, antigues mines de magnetita i el meu amic Josep.

taronges

2008-12-02T23:40:00.002+01:00

L'espill torna la llum del sol a la tarda de la meva cuina....

la Peçola -- Whisqueria

2008-11-19T21:45:00.013+01:00

Quan deixes la Garriga, en direcció nord...

...i tot just després de passar per sota el pont del tren, de la línia de Barcelona a França per Puigcerdà, a un revolt perilloset a esquerres, trobem una entrada, on, a part d'una "wisqueria", una pista s'enfila eixerida cap a la muntanya de can Plans.

Sempre hi ha una cadena, però aquests dies s'està "retocant" la C-17, i per accedir-hi la gent de l'empresa de Saragossa... que hi treballa, no hi és.

Una gran màquina es va menjant l'esperó rocós entre la benzinera i la Peçola, i gairebé es menja la pista per la que avui pujo....

Es un recorregut que no faig massa, ja que s'ha de posar un bon tros peu a terra..., però és salvatge i ric en varietat de roques i plantes.

Passem per un tros humit, seguint el torrent de la Peçola, que reuneix les aigües que baixen de la Serra de Temporals, Sant Cristòfol i els boscos de Can Plans, i la Creu!! Un revolt a esquerra on deixo una pista que aniria a parar a la pista que puja a Sant Cristòfol pel torrent de l'Enrabiada, i som a la sorrera, una petita explanada a peu de torrent, on es carregaven les pedres i el sauló granític de la vessant del Plans.

A partir de la cota 380, la pujada és molt forta i el sol de roques esquistoses... baixo de la bici i apa amunt... una petita zigazaga que és un mostrari de roques, i uns filons de quars que creuen la pista i es poden trobar petites "boques" amb cristallets. Després d'un bonic revolt a esquerres amb alguns grossos pins i flors de margarides de cop, podem ja ciclar... amunt poc a poc... fins que entrem en territori triàsic, de roques vermelles i argiles del mateix color.

Arribem a un canvi de rasant on la perspectiva canvia, ara... al devant la serra Cuspinera i els Cingles de Bertí... just volant sobre el dic de Gallicant i el Figaró. Lloc on em perdo a fer fotos i a seguir un antic camí que puja en direcció al collet de la creu de can Plans...

D'ací una baixada per on la pista deixa a dreta i en uns afloraments importants de gresos rojos, una petita balma fent de refugi o cabana amb semipared construïda... em crida l'atenció que hi ha palla al terra... i és que potser algú hi ha anat a dormir... molt sovint... jo veig llocs que dic... ací una nit i vinc a dormir... i ho faré eh!

Recordo que ja ho feia a la Vall de Ribes, a la caseta d'obres del tren al pk.18... fins hi tot amb els nanos....

Bé... tornem a avui... desseguida arribem a la pista que puja del Figaro a Sant Cristòfol per can Plans, on és impossible no aturar-se devant la bellesa del lloc... i... hi viuen i avui hi havia bogada...

Visca la terra!

Tarteres i alzines -- Turó Monner

2008-11-16T19:32:00.007+01:00

Fa un dissabte preciós.

M'enfilo per la pista del Torrent de l'Enrabiada, que s'agafa després de la rotonda nord de la Garriga, a la C-17. Passo entre una nau nova, i una de venda de materials per a la construcció....

La pista comença darrera de les naus, creuant la via del tren per sota, i puja de valent en ambient humit i terra sorrenca. Es puja fort, (només amb un respir al Pla dels Temporals... (vaja noms! )), fins a l'ermita de Sant Cristòfol de Monteugues. Som a 655 metres, en mig d'un alzinar, i a tocar dels prats de Can Valls.

L'explanada de l'ermita és un lloc agradable, amb tilers i acàcies, algunes molt velles, realment fotudes. La pista segueix, vermella, cap a la Creu de Can Plans en lleuger descens, i es veuen damunt d'ella algunes grans alzines sureres, sobre granits vermells...

A la dreta de l'ermita, hi ha una cadena que impedeix el pas dels cotxes. Seguirem per ací en un tram molt agradable fins a la casa de can Valls, on el camí gira 180 graus per un sol pedregós i en forta pendent. Passem una segona cadena, i en zigazagues contundents, ens enfilen fins a l'Alzina de Can Valls, un arbre formidable per admirar i abraçar. Seguim fins a un collet on es veu molt aprop el Tagamanent, i avui, la neu de la part més Oriental del Pirineu i muntanyes del Berguedà. El camí segueix carenant per un bosc preciós. Deixem una pista a la dreta que puja fortíssima cap al Pla de la Batalla i Roca Centella, i seguim per l'esquerra, la pista més consolidada, ascendint per la Font dels Pastors (que no l'he vista mai...) Ací hi ha un tram cap a la cota 880 on poso peu a terra, ja que la pujada molt forta és a més molt continuada...

Passem la per més obaga fins a creuar el torrent de la Font dels P. i desseguida el sol!!!, la vista és preciosa sobre la Vall de Vallcàrquera... quina meravella de fondalades salvatges!, quins boscos d'alzinars!!! i sobre tot m'atrau que si te'ls mires en detall, arreu es troben records dels temps passats... murs, pistes d'antigues mines... Segueixo fins als Pous, o Collada del Mojó (segons mapa Alpina). Ací m'endinsaré en direcció sempre nord, carenant les Carenes de'n Bosc en direcció nord. Es un camí estretíssim però net entre les alzines i pedres, i en el seu primer tram fins a la Collada Fonda, o collada de les Palomeres (969 m) és pràcticament cent per cent ciclable, i preciós, un luxe dels de veritat.... mmm

L'objectiu és arribar al Pla de la Calma, a l'alçada del Parany, una mica més amunt de ca l'Agustí...

Ara entrem al que són les "costes de Monner", per la vessant occidental, "penjat" sobre la Vall de Vallcarquera, impressionant... Alzines espeses, i les tarteres, unes formacions que la pendent i el tipus de roca permeten, que de lluny es veuen com unes clapes a l'alzinar... el camí en creua dues o tres, alguna de llarguíssima, amb una gran roca verda pels líquens que contrasta amb el to en conjunt rogenc de la pedra solta. S'avança lentament i es passen per un parell d'agulletes on és fantàstic aturar-se i enfilar-s'hi a seure i observar... El mapa de l'Alpina anomena "el Portalet" a un collet rocós, amb gendarme, i des d'on desseguida s'arriba al coll d'en Jordi (ja tinc un coll !)

Passem a la vessant oriental, la de Vallforners... també és espectacular, ara es veuen els fajos i els avets a la part alta de la pista que arriba a la Casa Nova de Vallforners (ja al pla de la Calma, sota el Suí)

Ací trobem un sol granític i sorrenc fins que es torna terrós i entre un bosc aclarit d'alzines sortim als prats del Pla de la Calma, a uns 1150 metres. Trobem la transitada pista que de vé per la dreta des del Coll Formic i segueix en ràpid descens a l'esquerra cap a la casa de Cal Agustí, el Bellver i collet de Sant Martí, just sota el turó del Tagamanent.

En arribar el Pla de la Calma la vista al nord és un espectacle, en un dia tan clar, des del Cadí fins al Canigó, aniria posant nom a les muntanyes que es destaquen ben definides.

La baixada la faig per Can Coll i cap a Vallcàrquera.

Des del collet de Sant Martí, tiro per la pista que baixa a buscar la carretera al poble de Tagamanent, però desseguida la deixo per tirar-me a l'esquerra per una pista trencadota, que aprofita el capbussament dels estrats per fer via.... una baixada preciosa de les de gaudir, només el sol, ja baix em fa baixar algun tram prudentment pel contrallum.... Si hagués matinat...

però totes les hores del dia són precioses.

Arribo a casa amb una gana... i molta feina per triar fotos i passar la ruta del gps als mapes

Em poso al llit repassant el recorregut...

300.000

2008-11-14T15:11:00.005+01:00

Potser mai hagués triat el vermell per al meu cotxe... però em va semblar una bona ocasió, i el vaig comprar amb 46 000 kilòmetres aquest Honda Civic....

El fet de viure durant més de dos anys a 105 kms de la feina, va fer que acumulés ràpidament molts quilòmetres. Amb 300 000 , i més d'onze anys, un visca pel meu Dimoniet valent.

Ara ja no el necessito cada dia, però aquest dissabte ens va dur alegre, i valent, mentre el nombre màgic de tres cents mil.... apareixia al panell.... (7 voltes i mitja a la terra per l'equador...), a Prades, i per les muntanyes de l'Alt Camp i la Conca de Barberà.

I ahir... per les pistes de fang dels Sots Feréstecs i Sot del Bac... les roges argiles del Triàssic...

Ressaltar que el propulsor d'aquest Dimoniet, és un motor de benzina de 1,5 litres ecotec.

Una petita meravella japonesa.... tot ell!

llegas

2008-10-24T00:02:00.008+02:00

en el oxidado balcon del vagon amarillo

tu beso rojo

las manos asidas, cómplices en la isla del tiempo

barro y luces concretas, i la música del agua en el baño, que me recuerda cada trozo de selva

Sant Adrià

2008-10-23T14:04:00.007+02:00

Avui he tingut la "sort" de perdre'm sota les xemeneies de la central tèrmica del Besòs... dic sort, perquè mai no m'hi havia acostat, i ara que, precisament és centre d'atenció del país, doncs la central ha de tancar abans del 2010 per obsoleta, donat que el rendiment de les modernes centrals termoelèctriques és molt més elevat, i a l'hora menors els residus llençats a l'atmosfera.

La central, és va construir a la dècada dels 70, i durant anys ha generat 1050 MW (energia suficient per abastir tot Catalunya). Ara ja només estan operatives dues de les tres "xemeneies", i si fes falta, en només 3 hores es poden posar en marxa i entregar a la xarxa 700 MW. Avui les tres estaven apagades, però m'ha vingut al cap que una mica abans d'aquest estiu, vaig veure entrant per la Meridiana, una , la de la dreta, que treia un fum blanc que s'elevava llarg.... Així doncs sembla ser que ara només es posen en marxa en cas de necessitat per algun incident o pic de consum.

Per anar de la tèrmica al centre del nucli de Sant Adrià, es fa una volta estranya entre descampats i es passa per sota el ferrocarril....

Tenia una cita molt important a l'ajuntament... és per això que he pogut agafar un fulletó i consultar algunes de les dades i coses que ací explico de la tèrmica.

Diu que les torres tenen una alçaria de 200 metres, el que fa que sigui la construcció més alta de la façana marítima de Barcelona.

Amb el final de la seva vida útil, com deia cap al voltant del 2010, es contemplen les dues possibilitats, enderrocar-ho, o conservar-ho com espai públic i utilitzar part de les seves infraestructures... Dir que el primer que se'm passa pel cap seria que s'enderroquessin, ja que el formigó... que vols que et digui.... no és precisament un cas d'arqueologia industrial, sinó més aviat de desconcert industrial del final del franquisme... Hi ha però qui pensa que de mantenir-la hi ha més possibilitats de que els ciutadans se n'aprofitin d'un nou espai cultural i verd, d'esbarjo físic i intel·lectual, i així allunyar-ho de tentatives especulatives amb el sol.... ara amb la crisi la cosa potser no seria tan bèstia, però des que es planteja el tema i amb l'arribada de la diagonal al mar... la cosa podia ser apetitosa per especulacions que poc tindrien a veure amb els interessos del ciutadans de Sant Adrià. Es per això que l'Alcalde de la Vila, demana la manifestació amb el seu vot als ciutadans, sobre el futur de l'espai.

Del 17 al 23 de novembre es podrà anar a votar si s'està empadronat a la Vila.

Com no, la pregunta és una mica com el referèndum de l'OTAN eh....

Creieu que s'han de conservar i reutilitzar les 3 xemeneies, sense condicionar el pressupost municipal ni els espais per als futurs equipaments?

Jo diria que esta molt pensada per un SI oi?

can Mercader, festa del trenet

2008-10-22T15:11:00.008+02:00

Aquest diumenge vaig anar amb la meva locomotora a la festa del trenet.

Can Mercader és un circuït llarg en mig d'un parc pla i agradable, ple de gent passejant. Les vies i el parc conviuen en bona harmonia. L'organització de la circulació perfecte i eficaç, i és que, la gran estació de set vies amb torre de comandament d'enclavament centralitzat, absorbeix amb eficàcia la gran densitat de circulació. Quatre trens amb molta capacitat, no van parar de circular carregats de gent, nanos i grans: l'Euromed, l'Ave, els Navals, i una doble tracció de mitsubishis amb el talgo pendular.

De les circulacions de maquinistes amb locomotora pròpia, van tornar a brillar les elèctriques del Soller i l'impecable Patxanga... com no, l' E-1001 amb el seu funcionament silenciós i àgil.

De vapor una verda preciosa, la navarclina de l'Esteve i la presentació de la darrera màquina del Marcel, 209 de la CGFC, una 1-3-1 tender amb aspecte sobri, negre com el carbó de nit, però amb aspecte i sobretot funcionament excel·lent.

Però potser l'estrella va ser l'automotor A10 (juantxo) que va dur en Josep Catalan. Un artilugi de més de 4 metres i mig de llargada, que és una rèplica preciosa i precisa del nou automotor del cremallera de Núria.

L'Argemí amb la seva preciosa anglesa de color vermell.... Com sempre se'm va fer d'hora l'hora de recollir...

Ancona Split

2008-10-08T13:35:00.007+02:00

Entra llum per la finestra.

Un túnel de 15 quilòmetres, segons el revisor del tren talgo Barcelona Milano, pot haver-me confós entre el dia i la nit... i és que avui he tornat a sentir aquella sensació que tan m'agrada: dormir a una llitera en un tren que es belluga, en un tren que para a la nit, en un tren on s'obren i tanquen portes al passadís... Al cotxe restaurant m'he assegut a una taula petita, amb el bitllet de la cabina em ve inclòs l'esmorzar... un bon esmorzar mentre passem per una vall tancada, però on a l'esquerra en el sentit de la marxa, apareixen sub-valls i alts cims, i fins hi tot glaceres... una via antiga però ben assentada, amb ponts de reblons sobre aigües de color blau, ràpides i alegres. La força del paisatge abrupte es manté en arribar, poc a poc cap on la vall es fa ample, ens apropem a Torino.

Anem a l'hora i en poca estona estarem a Milano Centrale, on tinc unes tres hores fer gaudir d'una estació terme preciosa amb activitat frenètica, trens que entren i surten, gent, molta gent... i les llargues andanes.

A les 13:05 agafo l'eurostar 9417, Milano Centrale - Bari. Baixaré a Ancona, a la costa adriàtica... seràn poc més de tres hores i mitja que se'm fan curtes. Viatjo en el cotxe 2, seient 35, a la finestra i de cara... per una línia antiga, amb travesses de fusta en molts trams, però molt bén aplanada. Un paisatge pla, tot verd, cultius de panotxes, i de tan en tant grans cursos d'aigua... És a Rimini on tinc el primer contacte amb l'Adriàtic,el cel és blau i lluminós i es veuen núvols grossos i musculosos... mar endins.

De l'estació on baixo fins al port d'Ancona, hi ha una caminadeta de 20 minuts, amb el bon afegit d'un lloc nou, es fa agradable, ressalta una cúpula de coure oxidat dalt d'un turó i una torre en forma d'espiral de babel... però per si de cas no em perdo pels carrers, ja que vull enllestir els tràmits de validació del bitllet amb la companyia de vaixells Jadrolinija. Malgrat la gran quantitat de gent, (som en un dissabte d'agost), déu ni dó el ben organitzat que està. Valido fàcilment el bitllet i passo la duana... la policia compara en repetitiu gest set o vuit vegades la meva cara amb la del passaport... però em deixa passar. Aprofito per canviar una mica de moneda i em relaxo fent fotos mentre atraca un vaixell provinent Zadar... es gira un vent molt fort que alça l'aigua del port i em mulla ... i les taules de les terrasses dels bars es desplacen i tot cau per terra. Llamps i trons mar endins, serà una nit maca.

El meu baixell es diu Dubrovnik, i partirà a les 21:00 arribant a Split a les 06:00, un viatge de 245 kilòmetres... Es nota que va sobrat, perque partim amb retard i arribem una mica abans...

Hi ha un problema d'overbooking en les butaques, en manquen dues, i les numeracions sóc una mica caòtiques, així que després de petites eplicacions aconsegueixo fixar quina és la meva butaca, petita, incòmode i en un racó on fa pudor a pixats. Per sort, malgrat l'aire, la nit és càlida u sorprenent, i no em canso d'estar a coberta i sentir que viatjo i sentir que estimo aquesta mar, la lluna forta que entre núvols i llamps entra i surt. Un espectacle fabulós.

He sopat al vaixell, els cambrers ja parlen croat i són diferents dels italians. Alts, morenos, amb bigoti... i em porten un plat de verdura ben bo i bistec amb guarnició de tomata i col... i bon vi de la terra...

L'arribada a Split quan, just el dia vol trencar, m'emociona. Passejo una mica fins que els primers rajos de sol em toquen, no són ni les set i compro unes flors a un mercat que es munta ara mateix, en un ambient, que de nou em deixa bocabadat... passo per un lloc on veig l'estació de tren on acaba la linia pocs metres més cap a la mar.

cola de cometa

2008-10-07T16:10:00.004+02:00

vengo tan deprisa, casi os toco

parece oirse desde el espacio su giro tan abrupto

Donde más me gusta ser cola de cometa

en la curva de mi mirarte

pati

2008-10-03T12:22:00.006+02:00

els patis que recordo...

deuria de ser molt petit, (de mides eh) perquè els recordo molt grans, amb racons que em recollien i on s'iniciaven jocs de tota mena, amb un tros de fusta, un cotxe petit o unes piles de ràdio gastades... i en la meravella de les nostres memòries tornen moments on quasi bé s'hi sent l'olor. Llum... tot amb la protecció del desconeixement de cap més obligació que la d'acabar-se la sopa,... o desfer... la bola de carn a la boca

ara tinc la possibilitat de veure sempre que vulgui el pati des de dalt, a la casa on vivia la senyora Quitèria, on els tres germanets Rallo ens hem muntat un piset per als nostres hobbies, i jo m'hi muntaré un sofaret llit per quan m'hi quedi a dormir.

m'agrada tenir un racó a la meva ciutat i tan aprop de la familia

laku noc

2008-09-26T21:37:00.007+02:00

Bona nit

el moment en que el sol s'enfonsa a l'horitzó de la mar...

la meva mar....

la mar de tants... de gent que ens posem a viure a la seva vora... amb diferents temps... delays, que les guerres han marcat....

escric... quan només voldria pintar amb el seu color.... blau

sentir la seva calor, la seva humitat... no mai lluny d'una olivera, d'una atzavara, d'un garrofer i d'uns ulls que em miren oberts, gents de llengües diverses, de cors semblants en amor, en color....

no sé perquè ploro

Sant Miquel del Fai

2008-09-06T10:28:00.007+02:00

Fa calor, tot i així tinc mono de bicicleta, una mica de ruta i una mica de muntanya...

He estat 12 dies de viatge i això m'ha afluixat les cames.... Així que força liquid, un esmorzar un xic bé i a repassar les pressions de les rodes...

Agafo la carretera de l'Ametlla i Riells (Km 31), cap a Sant Feliu de codines, la BP 1432, planejo i baixo lleugerament fins a Bigues, al Km 25 on la carretera es posa al costat del Riu Tenes, que creuarem al Km 22, ací no puc deixar de fer unes fotos al magnífic i acolorit relleu, crec que un dels més fotogènics llocs del Vallès. Molta casa, i l'anar refent-se del gran incendi del 1994 que va arrasar quasi 3000 Ha a tot els cingles des del Fai al Congost.

Aquest darrer tram puja una mica i es fa molt bonic de fer, tota la carretera fins ara és estreta però amb poc tràfic, pel que es puja a gust. Poc abans d'arribar a la carretera C59, ja a la part baixa de Sant Feliu de Codines, un aflorament de roca roja (les roques de'n Villar) em criden de nou l'atenció... Som al Km 17,5 de la carretera que deixo i m'enfilo per la C59 pel centre del poble fins que trobo un indicador de Sant Miquel del Fai. Es la BV1485 que em duu cap a St.Miquel del Fai. Una vista super aèria, i un traçat planer i fàcil on es pot fer via... espectacular realment l'indret del Monestir, impressionant. Avui és diumenge i hi ha alguns visitants, llàstima d'una música fortíssima i quasi a ritme de tecno que omple la Vall del Tenes.

El riu Tenes reb un afluent just sota del Monestir, és el Rossinyol, i el creuaré després de la roca Gironella, en un espectacular i immens salt i balma esfereïdora. Ací prenc una pista poc transitada pel solt de les Taules, fins a la casa en runes del Soler de Bertí. Algun tram amb rampes molt dures del 20 per cent, dificultades per la pedra solta que algun tram m'obliga a posar peus a terra. Però no és el primer cop que passo per ací, així que... ja sé on em ficava. El problema però és la tremenda calor, i el no dur res de mossegar... ací l'he cagat. Tinc aigua però en trobo fluixet... això si, ja estic molt a munt, i d'aventura només em queda un tram curt, nou per a mi que em durà de les runes de Barnils al Puigfred i quan vegi el Clascar ja estaré salvat. D'allà en un moment, cal Mestret (que hi viuen) Grau Mercader (val la pena!), coll de la Tripeta i Santuari del Puigraciós, de d'on em tiro pels Tremolencs cap a la Garriga. Ufff.

El tram entre les runes de Barnils el cimet i ca l'Esmolet és no ciclable... i punxegut...

Santo domingo de la Calzada

2008-08-06T15:18:00.003+02:00

Perfil de la 4a etapa del Camino de Santiago quan entrem a terres de Castilla la Mancha
Trajecte entre Santo Domingo de la Calzada i Brugos. Una etapa de les més variades.

1974 - 2008

2008-07-31T16:53:00.005+02:00

No fa ni una hora que estava treballant en actiu a Sant Cugat, a Televisió Espanyola. La sort ha volgut que em podés acollir a un expedient de regulació de feina, i tot just complerts els 52 anys, arribat el 31 de juliol em trobo fora del món laboral, al menys durant aquests dos primers anys en que estaré registrat a les oficines de l' INEM (a l'atur). `

Al 1974, i per un anunci al diari vaig entrar a treballar als estudis d'Esplugues del Llobregat de TVE a Catalunya, amb 18 anys i estudiant de nit enginyeria tècnica d'electrònica industrial... vaig entrar al departament de manteniment d' audiofreqüència. La televisió era en blanc i negre i les càmeres dels platós a vàlvules, els LEDs no hi eren al mercat, ni els circuïts integrats, i en Franco encara no havia mort.

Avui la tele és de color i jpeg... l'audio i el video viatgen junts en paquets que el matemàtics han distribuït, i que els processadors s'encarreguen de manegar... ja fa temps qui hi ha LEDs de color blau i aviat les pantalles dels televisors seran OLEDs...

Em trobo estrany i amb ganes de fer moltes coses.

Tenia necessitat d'expressar amb aquestes paraules la meva petita confusió.

Els companys de cada dia, a ells una abraçada molt forta. Al millor de la TVE, la seva gent.

"bisontes" al TRANSALP 2008

2008-07-24T17:09:00.008+02:00

Acabo de mirar les classificacions de la 6a etapa... avui també han fet un bon paper ja que han arribat a la posició 32... En Carles Bernat Rallo i en Ramón Sagués Portabella de l'equip ALPCROSS, son des del dia 19 rodant per camins dels Alps, des de Italia fins a Austria on arribaràn dissabte a la darrera etapa.

Només mirar les fotografies i la magnífica pàgina de l'organització, fa venir afició a la bici i a la muntanya i a la vida!! Ací van unes fotos que he trobat del dos corredors de Barcelona

endevant!!!

Camino de Santiago... tercer dia

2008-07-09T15:51:00.013+02:00

Plovisqueja.
Costa deixar Viana. Ens hem divertit i conegut gent maca.
Vestits per la pluja baixem cap a Logroño, on poc després de creuar l'Ebre que baixa molt plè i marró, trobem una casa de bicicletes per mirar de reparar el radi que em falta... negatiu, no en té, però em centra la roda... En Ribot canvia potència i manillar, a veure si pot anar una mica més còmode no tan incorporat... volteta per la ciutat i sortida ben indicada. A una mena de parc deixem els carrers de Logroño i ens trobem còmodament per un camí fàcil. Passem algun peregrí que va a peu i arribem al pantà i al parc de la Grajera.

Un pontet tot bonic, i cap a Navarrete on recuperem una mica de forces en un pica pica... sota l'esglesia que s'apropa al cim del turó que protegeix el poble. A Nàjera, ens reb un riu brau i d'aigues netes, les tempestes d'aquests dies ho ha deixat tot molt fresc. El riu és el Najerilla, preciós. La part del poble abans de creuar el riu, queda just sota "el Castillo" unes roques rojes impresionants, i com no, amb el seu campanar amb cigonyes. Ací dinem, i ho fem plegats amb la noia vasca i el seu company Irlandès.

Després de dinar, en Víctor i jo seguirem pel camí, mentre els demés aniran per carretera cap a Santo Domingo de la Calzada. Em sab greu, perque ens perdrem Sant Millan de la Cogolla.... Però els camps que travessarem, de blats, ordis, vinyes i roselles, les ondulacions a darrera hora de la tarda, i el sol que ens guinyarà algun ullet, deixaran d'aquest tram un gust especial. Suavitat, llibertat, solitud, però amb aquell percebre l'anar i venir de la gent que cuida els camps.

Avui la intendència ha estat perfecte i el pa i tot el material de l'entrepà boníssim, tampoc no ha faltat un gotet de vi... Ací veieu en Rafa i a mi a al cuidada llera del riu que avui baixa tan ple. (Aquestes tres fotos són de'n Méndez).

Amb la panxeta una mica plena, tornam a travessar el Najerilla i pels carrers del nord del poble ens enfilem, i com ens enfilem!!! fort fins que en un ombrívol bosc apareix un camí pista que ens puja a les vinyes altes i ventilades que anirem seguint, com cada dia en la direcció per on se'n va el sol... un recorregut preciós i tranquil, de suaus lloms per argilosos sols conreats amb cura. Arribem al poble d'Azofra, en Víctor va tirant i jo m'aturo a sentir la pau, i a fer un riu. La casualitat vol que en aquest moment em truqui la Maria, una amiga de l'ànima... més content encara segueixo les marques de la bici del Víctor.... tot aturant-me a una mena de creu senyal molt antiga...

Cirueña i Ciriñuela, són dues poblacions molt properes i situades dalt d'una carena, a tocar el cel, de relleus molt suaus i terra argilosa, que en molts llocs reté les aigues de les darreres plujes generoses. Hi arribem per una part nova on sembla que també hi ha hagut "boom del ladrillu", i és bonic veure surgir un campanar a l' horitzo del camps de blat suaument ondulats.

Ja veiem l'esglesia i la seva esbelta torre de Santo Domingo de la Calzada, per on baixarem vertiginosament per unes pedregoses pistes fins arrivar a una mena de zona industrial i desseguida seguint les fletxes grogues... al carrer principal a l'entrada del poble, on amb una trucada de mòbils, ens reunim al la resta de la colla, el de la furgo, i els que han anat per la carreterra. A una botiga de bicicletes aconsegueixo el radi que em falta des del primer dia, i que l'endemà al matí, sota una fina pluja, al jardí del monestir-alberg de monjes, muntaré amb en Rafa.

Volta pel poble, canya, i sopar a la casa de la abuela.

llum

2008-07-08T12:12:00.005+02:00

se'm fa petit

ara,

les meves sabates les veig de gegant i el punt de vista alt...

i m'esforço per trobar al marrec de quatre dits jugant amb unes piles gastades per les ranures de l'aigua del pati.

Pati que avui , els pares, tenen preciós.

El sol que es filtra a traves de les fulles de la parra que el vent mou, fa més viu encara, cada racó del pati, de les seves parets blanques.

The second stage: Astrain to Viana

2008-06-25T12:55:00.011+02:00

A good breakfast and then prepare the bicycles to make the second stage from Astrain until Viana. The sky clean and fresh air invite pedaling happily. The rise of Alto del Perdón climbs with ease, and the green landscape as the broad valley with mountains in the background, is really charming. A fast decline leads to the town of Puente la Reina, where we entered through an arch, crossed by the wonderful mayor street and crossed the river Arga by the beautiful bridge that gives its name to the village.
The bell tower of the church is occupied by two storks' nests.

A stop at the bridge and continue down a dirt road over some fields of asparagus, until arriving at the forest, the road becomes a sketch of road that climbs very hard. Nearly Mañeru, circling the village to the south, the road passes through vineyards, some ponding by heavy rains in recent days. We remain on dirt roads surrounded by deep green of new outbreaks of vineyards, and red frame of poppies. The silhouette in the background of the people of Cirauqui complete the canvas.

In Estella, after going through the tunnel at the top of the town, we stopped to eat next to a church with a beautiful cloister. We met with the partner who leads the van and that brings good bread for good sandwiches

This is the track resume the second stage.

This is the profile of the second stage
A mild relief that the crossing surprise us with enormous visions

Can Mas

2008-06-24T15:14:00.010+02:00

Surto de casa amb ganes de Montmany. Passo per sota del pont de can Palau (tren de Barcelona a Puigcerdà) i m'endinso a l'estret del Congost. Just a la benzinera, i per evitar el perillós túnel de la carretera, m'enfilo per una pista on senyals de tràfic diuen: "atenció només vehicles autoritzats a can Mas...." Un tram curt, però amb rampes, molt fortes de fins al 23% al tram final encimentat. Així que, ja que hem bufat pujant, val la pena fer una parada just sota la casa. Crec que està habitada, i el que és segur és que hi ha animals i les plantes cuidades. Una palmera crida l'atenció, i molts racons preciosos amb bugambilia i tot. Gats, algun lladruc de gos... El que més m'agrada és, des del costat d'un garaig on hi ha un land rover, la vista sobre Gallicant, el meandre del Congost que fa degut al dur dic granític que del massis del Montseny s'endinsa als dominis del Bertí cap al Puiggraciós. La línia del tren va per un seguit de ponts amb túnel al mig, molt interessant, i des d'aquest indret es té una vista preciosa. La llum de la tarda il·lumina pel darrera la vegetació de ribera, el platanar de darrera del molí, i els camps. Al fons el Puigraciós.

Deixo la casa, la pista s'enfila una mica més i giro a l'esquerra, cap a l' Oest, i al cap d'un moment passo per sobre del túnel del tren. La pista esta plena d'herba, i s'ha de mirar de no trepitjar esbarzers dels que punxen les dues rodes... les pedres granítiques i vetes de quars, també ajuden a lliscar i a possibles talls a les cobertes. Una baixada en zigazaga i sortim prop de la via del tren, i a la carretera antiga, a Gallicant, on un altre cadena ens obliga a baixar de la bici.

Trenco a l'esquerra cap al polígon industrial i les piscines. Del final, quan s'acaben les naus, segueix un camí cap al moli, però just al rasant, en lloc de baixar, girem amunt i anem de pet a Can Oliveres, la bella i gran masia de la baixa vall de Montmany. Avui opto per entrar-hi per la majestuosa entrada entre amples camps, el de dalt, format dalt d'un mur impressionant de pedres vermelles. Uns xipresos donen la benvinguda, i un gran arbre (tiler o lladoner) crida l'atenció. Jardins com romàntics. El camí passa per entre el tancat d'animals i una porta principal on s'alvira un rebedor menjador.. ahir, tot de gats i gatets no es mogueren mentre hi passava poc a poc. Un de negre dalt d'un pilar, es pensava que aplanant-se el veuria menys. Però em va sobtar que no es moguessin, potser era l'hora d'esperar alguna cosa.. que no era jo... jajajaa. Una gran bàscula i més pedres vermelles... Penso que totes les obres dels ponts del tren podrien haver estat fetes amb pedres tallades ací.. Bordejo completament les construccions de la masia, i m'enfilo per la part superior, tot passant per davant de dues o tres edificacions més, i vaig a petar a la carretera de Montmany al revolt de can Oliveres, anomenat així en el mapa 1:5000 del ICC. El següent el revolt del Forn, i és que entre ells hi ha les restes força ben conservades i assenyalades d'un forn de calç. M'enfilo cap a l'Ullar, i sense aturar-m'hi, ja que avui no he vist a l'Emilio, segueixo amunt per la pista de l'esquerra cap a l'aresta blanca de la torre del telègraf òptic. Cota 650. Són les nou del vespre, la nit més curta de l'any. M'aturo una estona a escoltar el silenci, a olorar les plantes que punxen... S'hi està bé. I'm happy. Baixo per una pista sorrosa i rocosa, amb dos trams perillosos on baixo de la bici... cap a Mas Miquel, una preciosa masia que algú va reconstruint, i on als prats de sota cada nit hi ha tancat un gran ramat. Els gossos lligats just a l'era de la casa, aixoplugats em miren desconfiats però callats. 180 graus i pista que baixaria cap al centre de la vall dels Tremolencs, però com quasi bé sempre, em llenço per un camí que acaba en trialera, per la carena que separa les dues vessants. Deixo la part sorrenca i llisco com esquiant per la terra vermella i compactada que fa ondulacions molt divertides. D'aquelles baixades que et deixen bé, que sobretot, mentre les fas, només fas que gaudir i tensar tots els muscles... (menys un o dos...) Em trobo a un batibull de pistes vermelles, un collet entre can Oliveres i la vall dels Tremolencs. Baixo per una ràpida pista de les canyeres... cap a can Sunyer i desseguida els Pinetons de la Garriga i cap a casa.... Avui és revetlla.

Camino de Santiago

2008-06-16T12:26:00.011+02:00

Dos de Juny, viatgem en una furgona amb les sis bicicletes de muntanya cap a Aurizberri, on sopem i dormim a l'hostal Haizea. Els pèsols amb patata bullits... una maravella. L'endemà plou. Anem cap a Donibane Garazi (Sant Jean Pied De Port), on després de l'obligada volta pel poble i prendre la cartolina a la casa del peregrí, comencem en Rafa, l'Oscar, en Mendez i jo, la lleugera pujada cap a Luzaide (Valcarlos). Ací ens deixa el Mendez, que es refugia de la pluja i de les rampes cap a la furgona. No deixa de plore suau, però la pujada es fa bé, no fa fred ja que és fàcil entrar en calor, i els revolts són meravellosos entre boscos de castanyers, roures, fajos etc... Només el tros final, i per manca de referència i per la boira se'm fa un xic llarg. Fa estona que marxo sol i quan arribo a l'alt d'Ibañeta, no hi ha furgoneta ni res, m'aixoplugo a una esglesiola moderna amb un suïs i dues canadenques, i espero ben moll i fred l'arribada de'n Rafa i desseguida de l'Oscar. Els hi faig unes fotos arribant i aviat baixem junts la ràpida i curta baixada a Orreaga (Roncesvalles).

L'assistència s'ha portat, i ens esperen tovalloles i entrepans. Em relaxo passejant per les estàncies i l'esglesia, la petita ermita i el monestir. També hi ha l'hostal Sabina i un alberg. A la casa del peregrí ens segellen els cartrons... La ruta cap a Iruña (Pamplona), per la carretera, resulta ràpida i molt bonica. Tenim un petit alt, el de Mezkiritz, que és una preciositat, uns fajos grandiosos, amb el seu nou i fresc verd. La carretera mullada i el miniplogim, omple també de bellesa cada revolt.

L'entrada a Iruña es fa una mica incòmode, entre grans rotondes i autovies... però per fi entrem al casc urbà... m'agrada veure l'ambient d'un dia de cada dia, la gent, els carrers, la plaça de toros i aviat la catedral on ens reunim tots i segellem. Amb la furgo anem fina a Astrain, un poblet a les afores de Pamplona, on deixem la furgo al costat de l'esglesia i davant de la casa rural Casa Carpintero, on dormirem. Un lloc preciós. Estem a peu del Puerto del Perdón que demà serà el nostre primer aperitiu....

Aquest és el perfil de la primera etapa en un 95% per carretera

puig celverís

2008-05-04T22:27:00.004+02:00

No m'agrada matinar...

les 14:10

cau de ple el sol, collada de can Nadal a Ribes Altes. Amb la cara ben embetumada de protecció solar gaudeixo de nou d'aquesta vall. Ara al principi encimentada. Que hi farem. La primavera va pujant, i ara gaudeixo de les violetes que a la Garriga ja ens han deixat. M'aturo al primer revolt, allà on comença la pista al riu i cap al Serrat.

Pista amunt, molt amunt, fins la collada alta de Meianell. D-ací prat i flors, molta part arrossegant la bici, i el darrer tros amb ella a coll. Clapes de neu... flors... un dia excel.lent

"a roda de dos"

2008-04-14T10:59:00.011+02:00

He pujat per la ruta que més m'agrada el Puiggraciós. La Garriga (Pinetons), cal Boget, can Badia, i trialeres pels plans cap a la pista gran. Els romanins, les farigoles, l'argelaga i ara, les pomeres florides, tot, brunzeix d'abelles, i el primer tram, amb el solet, les olors són intensíssimes. Caloreta a la pujada... després vent fresc que obliga a abrigar-se. Des de la torre de guaita del Santuari del Puigraciós, es veu el Matagalls enfarinat, i també el Puig Drau, davant del Turó de l'Home que només se insinua. Avui la visibilitat és molt dolenta, tot i així s'albira molt subtilment el Pirineu blanc, des del Cadí al Bastiments.
Avui és diumenge i hi ha moviment de gent per aquests indrets, també per la pista que va cap al Coll de la Tripeta, on comença la curta i preciosa pujada per la cinglera. No m'aturo a fer fotos perque s'ha ennuvolat, i sobretot perque veig un ciclistes davant, així que un dia que no estic sol me'n vaig cap a ells. Els atrapo a dalt, a cal Mestret, i veig que tiren cap al Clascar, així que m'hi poso a a roda tot saludant-los.... gran cagada... o gran alegria, es piquen una mica i ostres, ells són dos... això no s'hi val, però jo endavant, només al tram final em fan bufar una mica massa, però és que ja sabien que allà es paraven on els esperaven altres dos.... crec que es van decepcionar en veure que un avi els havia pogut seguir.... i jo, content motxilla a terra, i fotos de la Mola, dels Cingles de Gallifa i de la vall que baixa cap a Riells, plàtan i una mica de líquid...
D'ací amunt no havia seguit mai, i avui m'he animat, i si cal perdre'm, arribaré com a cosa més dolenta a Aiguafreda, i d'allà per no anar per la C-17, podria tornar per la pista de Sant Pere de Valldeneu, i remuntar fins poder baixar pel Sot de la Guillotera.... Bé, segueixo a munt, i quan arribo als plans, en lloc de seguir la pista, me'n vaig per un camí (GR), molt estret però molt transitable, preciós, i que surt dalt de la trona, just sota unes cases i uns camps grans. Ací hi ha la cruïlla cap a la Trona , o seguir per la cinglera fins a la pista bèstia ample que baixa a Aiguafreda.
Decideixo baixar per camí marcat com Ruta dels Cingles, i zigazagueixo amb la bici a coll, fins al peu de la Trona, Coll de Pedra dreta i cap Can Castellar per la pista vermella, i d'allà direcció cap a Aiguafreda, i quan arribo a la bora de la cinglera, deixo i trenco a la dreta cap el Sot de la Guillotera. Punxada, i moltes fotos. En aquest lloc, on hi ha una gran bassa i uns prats ara ben verds, es troba la "comissura" dels llavis dels cingles del Sot de la Guillotera, i hi ha agulles separades totalment a la mena del Sot de Bac, en destaca una amb la caseta registre pels escaladors. Em crida sempre l'atenció la vegetació especial d'aquests petits llocs inexpugnables fora dels grimpadors que algun cop s'hi enfilen.
Deixo can Fabregar i em llenço per la contundent baixada cap al pas a nivell del Torn, una masia amb encara tocs romàntics, molt a prop del Congost, ben arresarada del vent de Nord.

De sobte, mentre negocio la segona baixada forta amb el cull més baix i darrera el seien, em trobo dos cavalls i un carro, i dos homes intentant alguna cosa. En plena rampa del 25-30 per cent, intenten esperonar els cavalls que estan cansats i no poden. Intento ajudar-los, però realment tenen un problema, i els aviso que més a munt hi ha un altre tram tan difícil com aquest. Després de intentar, frenar el carro amb una roca, fuetar els cavalls... es rendeixen, i jo no insisteixo en ajudar-los, perque crec que és perillós. Agafen el mòbil i demanen ajuda.... No em vaig atrevir ni a fer una foto.... una llàstima, ja que els dos, uns homes d'entre 45 i 55 anys, vestits de Country, amb cara de problemes. Potser havia d'haver telefonat al RACC... (Un autèntic 2 CV)

Passo el pas a nivell a tota merda i tiro per Santa Eugènia de Congost arrant de riu fins al Figaró, i travessant el poble, per la carretera antiga, Gallicant, i surto molt a prop ja de la Garriga, però amb dos quilòmetres de C-17, a sac per la vorera.... fa aire i costa mantenir la velocitat.

Un matí excel·lent.

pel Puigraciós

2008-03-22T20:47:00.014+01:00

Aquest matí el sol, sortia i s'amagava molt sovint. S'anuncia canvi de temps, així que m'he afanyat a fer una escapada per les vessants del Puiggraciós. He sortit de la Garriga pels Pinetons, seguint el Congost fins a la casa de can Palau, just sota el gran viaducte metàl.lic, centenari, del tren de Barcelona a Puigcerdà. Ull amb algun tram on s'ha de baixar de la bici... Un cop sota el pont, s'ha d'entrar a les cases, i desseguida la pista arrenca amunt a la dreta, tot girant a esquerra, i atent a un trencant que, a la dreta, s'enfila estretet i amb fressat de cavalls. La pendent és forta, però passa allò de que quan el caminet és bonic, es puja divertit i amb forces... no puc evitar parar a fer unes fotos al viaducte. El sol segueix entrant i sortint dels cotons blancs i grisos, i sento que em sobra una mica de roba... m'agrada però aquesta pujada. Una doble ziga zaga, i sortim de nou a la pista més fressada, que seguim a la dreta i que segueix enfilant-se amb ganes. Em trobo una parella, l'home dalt d'un cavall gris, i la dona amb un setter negre gros i tranquil. Baixen distesos i m'arrenquen un somriure. Som en el que s'anomena el Bosc de can Palau. Pugem amb comoditat i el sol de roques molt variables, es fa entretingut, però a l'hora trobem un tram durillo de pedra i fort desnivell. Jo aprofito per fer una paradeta i poma golden de Girona. Llavors enfilo aquest tram sense fer el pena, una mica sobradet... uns revolts preciosos de lliçons de geologia i apa, la darrera pujada al pla de Montcau, un preciós bosc d'alzinar d'aquells on es pot tocar el senglar... (veure mapa)

Molt recomanable entrar-hi i fer els 300 metres plans per dins del bosc aclarit. Una antiga cabana en runes en mig dels arbres en trasllada en el temps. Som a 495 metres, i ara baixarem una mica en divertida baixada per sol vermell fins a la colladeta que separa les valls de Montmany i la de Tremolencs, un lloc des d'on es pot baixar al Figaró i Can Oliveres pel nord, o tornar a la Garriga per can Sunyer al sud. Nosaltres seguirem la pista que s'enfila més (sempre amunt!!!) també en direcció sud, un revolt, una mica més i sortim a una explanada amb repartiment de camins. La pista més fresada és la ruta normal per can Badia per pujar el Puiggraciós, però si seguim nord, un camí trialer molt divertit arrenca entre brucs i romanins florits, arboçar i olines... una ruta quasi tota ciclable, amb algun tram de molt forta pendent; és qüestió de dosificar... i també gaudir d'alguna paradeta a fer fotos i xarrupet de líquid. El darrer tram fins a mas Miquel és ben dret i descompost... Ja som sota el mirador del Puigraciós.

Avui he optat per baixar per la pista del Sot de can Badia amb petites variacions i un tram trialer preciós a la Plana de Dalt. De nou can Badia, i a sac cap a can Sunyer i a la Garriga.

Una escapada preciosa, divertida, una hora i mitja de bosc del bonic.

on son les pedres....

2008-03-21T17:33:00.004+01:00

A cops passa que una màquina aplana una pista.... ja feia temps que es tallaven pins i brossa; avui m'he trobada una pujada a Sant Cristòfol, sense pedres, sense branques, sense estrebades de cama, ni canvis de pinyons desesperats...

Ahir va entrar la primavera astronòmica, però aquest matí la temperatura era baixa i el cel ben tapat. A les vores dels camins violetes i a les vores del bosc el bruc florit i al bosc de ribera brotons i els oms florits de verd i ....

Tot i voler pujar tranquil, la pista aplanada fa que pugis de pressa i al final et canses igual, només que sense voler, he fet un dels millors temps: des del pas sota via a l'ermita, menys de 35 minuts, que per un iaio com jo.... no està malament. M'agrada seguir una mica amunt... passo la cadena que dur a can Valls, i d'allí la segona cadena que puja cap a la gran Alzina de can Valls, un arbre monumental, que emociona fins hi tot al Zaplana que ja és dir.... Un cop allà fins al collet que distribueix varies rutes, cap a la carena del Turó Munner i cap al Pla de la Batalla.... Avui però el dia era fredot i he canviat de idea, i en lloc d'anar cap a la carena de la roca Centella i baixar per Vallforners, m'he dedicat a perdre'm per una pista enverduride pels voltants de la font dels pastors... algun tram a peu per no punxar les dues rodes.... cosa que passa quan trepitges alguna bona branca d'esbarzer. Flors i molses, sobretot molses, i líquens, quin goig... he fet un ram ben gros de verd groc i blanc i he tornat al collet de l'alzina i baixat per la mateixa pista que ho pujat. Arreglada es baixa de meravella, tot saltant en els lloms d'ase per les aigües.... també he batut el temps de baixada amb menys de nou minuts... un goig, hauria estat divertit compartir-ho.

A la tele Ben Ur per variar, i un any més la copa del rei pels monàrquics....

Tren del Parc

2008-02-25T16:38:00.011+01:00

La 1001 on li agrada estar, a les millors vies.

La gent del tren del Parc de l'Oreneta, pioners del modelisme tripulat al nostre país, ens convoquen un any més en la que és la 5a. trobada de 5 polsades, un dia dedicat especialment a la circulació dels trens més petits, que normalment ja no s'atreveixen a fer-ho els dies normals entre mig dels monstres de 10 polsades i els monstruets de 7.1/4...

De Via Oberta, hi hem anat: en Paco, l'Angel, la Pilar, en Josep, jo mateix, i en Manel amb un regidor (en Joan) del consistori de Campdevànol. De locomotores, tres peces maques, la Núria E.1, la 0-2-0T i l' E-1001.

Cada cop que hi anem, ens meravellem de la bellesa del recorregut pel bosc, les pujades, els llargs túnels, tot, i la divina llum baixa d'un dia assolellat de l'hivern mediterrani.

Especialment esperada, l'hora del dinar, amb uns boníssim i abundants calçots... vi, pa i tomata i botifarres i xorrissets... pastis i cafè i copa.... a la tarda... sort que els trens van pels rails.

La 1001 s'ha dut de meravella, fent la majoria de les seves voltes amb un cotxe de viatgers i amb un 80 per cent d'ocupació, i frenant i pujant a la perfecció els desnivells del recorregut.

A la tarda en Joan i la Sara han acabat de fer-me feliç amb la seva visita.

Llúdriga

2008-02-18T13:18:00.005+01:00

Riu Congost.

Entre la Garriga i Gallicant, en un tram entre boscos, cultius, camps d'oliveres, el tren de Puigcerdà, i la C17, el riu modela un paisatge que convida a sentir-s'hi a gust, en un bosc de ribera ben definit.

Aquest dissabte, un grup de gent ha vingut amb un propòsit que m'ha cridada l'atenció:
trobar indicis de presència de la Llúdriga.

He anat amb ells, convidat per la meva filla, que treballa a ProjecteRius, una gent que avui ha organitzat una trobada per explicar el que pretenen, i com fer-ho, a la gent que voluntàriament mesurarà el riu en cada tram, prendrà dades de tot tipus que puguin ser interessants per investigar si aquest mustèlid s'hi pot trobar a gust en aquest tram de riu.

hivern

2008-02-07T12:34:00.001+01:00

M'agraden aquests dies d'hivern.
El paisatge es mostra més transparent...
la llum baixa, resalta més els detalls

i els arbres desfullats deixen veure a través.

Si de repent apareix un ametller espatarrant de blanc o rosat... ja t'hi cagues (amb perdó) ummm els primers brunzirs d'insectes voladors, amb bufanda inclosa. La pega de l'hivern i d'haver de treballar, és que no trobes llum per anar a fer una mica de bici cada dia... així que miro de plegar alguna tarda a quarts de cinc , i, anant de la feina a casa, m'aturo on el Vallès Occidental i l'Oriental es troben... just allà a la Alstom, entre Mollet i Santa Perpètua de la Mogoda. Els camps de Gallecs, que en la seva part sud, queden tallats per l'AP7, però que ara, des de fa 3 anys o 4, es pot creuar per dos ponts altissim per vianants i bicis. És un lloc on trobes recorreguts variats i tranquils i que es poden ampliar cap als voltants de Palau Solitar i la riera de Caldes. I si, es fa fosc, doncs cap problema, segueixes pedalant, no hi ha cotxes. Es un lloc on els capvespres prenen uns colors preciosos, amb vistes amplissimes de Montserrat, Montseny, Ordal, Montnegre, Collcerola i de la mateixa ciutat de Barcelona, que ara amb tan edifici singular, es detecta desseguida, allà darrere del que queda de la la muntanya on hi havia el castell de la Reina Elisenda de Montcada.

la Calma

2008-01-24T11:29:00.000+01:00

M'agrada pujar a la Calma en bicicleta. Sigui per la feréstega i lluminosa Vallforners... o combinant, amb trossos a peu, per Sant Cristòfol, el Mojó i el turó Munner, amb les seves belles tarteres... la durilla carretera des del poble de Tagamanent... per les rampes roges de can Coll, des de Vallcàrquera... o per la Codina o el Bellit...

Avui però, parlaré de la que crec és la pujada més còmode, i que surt al bell mig de la Calma al coll del Terrús, i passant per uns llocs que paga la pena aturar-s'hi: El Clot i la Mora des de la riera de l' Avencó.

Surto de l'aparcament que hi ha just a sota del Molí de l'Avencó, i que és una masia merendero i on també es pot visitar un gran pou de glaç. Per un pont metàl·lic per vianants, creuem la Riera i aviat deixem les darreres cases i l'asfalt per anar pujant suau ara un costat ara un altre de la riera que creuarem 3 cops, pels anomenats pont del Peu de Costa (Km. 1,55), pont de la Bisbal (km. 3,29) i pont de Picamena (km. 4,37). Passat aquest tercer pont, a 50 metres, hi ha una pista a la dreta a 180 graus, a cops amb una cadena. Ací comencem una pujada continuada però relativament còmoda d'un promig del 10 per cent fins al revolt de dreta de la carena Picamena (km. 8,03). Ja som a 865 m. d'alçària i es divisen les muntanyes blanques del Puigmal i voltants. Ens trobem en un atapeït bosc d'alzines amb un tram esquitxat de castanyers que contrasten magníficament. A partir d'ací la pendent minva al 6,5 % i ens dirigim cap al Clot, la casa que ja veiem des de fa una estona amunt a la carena. Poc abans d'arribar al darrer revolt que enfila recte a la casa, deixem a la fondalada, dos grans albars o pollancres que ens indiquen un punt humit. Ja tastem una mica de prat de muntanya, som a 935 m d'alçada i m'aturo a fer unes fotos al cartell que anuncia l'edificació. Cartell que utilitzo de trípode... En aquest lloc hi viu una familia, i es veu un tancat amb un ramat de cabres negres. Passem un parell de portes i seguim amunt per uns terres vermells, i en zona aclarida, només precioses alzines aïllades i dalt d'un turonet... apareix un campanar, a l'esquerra amunt... Sant Cebrià de la Mora, una esglesiola reconstruïda, en un paratge preciós, obertíssim i de llargues vistes, de pedra ben bé vermella , just al damunt de la casa del Clot. La pista que seguiré, deixa aquest llogaret a l'esquerra, però val la pena pujar-hi a fer un cop d'ull, una mica camp a través i amb pendents divertides. Som al km. 9,55, que m'ha costat 59m de bicicleta, però ja dic, molt còmodes. Des d'ací vaig pujant més o menys carenant i passo per un preciós camp de conreu just després d'haver creuat un ramat de xais amb el Pirineu al fons... un parell de revolts i tot flanquejant una mica la línia de carena per la dreta, per precioses lloses vermelles i divines alzines ufanes, es veu la Caseta i les construccions en runes del voltant. Sempre que passo per ací penso el mateix, que m'hi quedaria a viure , quina pau, i tan a prop del cel... soc a 1077 metres i segueixo pujant suau fins al Collet de Terrús, punt on arribo a la pista que jo li dic la "Panamericana" del coll de Tagamanent al coll Formic, (km. 12,1)

Ací va bé fer un plàtan, o una pixada, o saludar a algú, cosa que per als solitaris ve de gust. També fixar-se en els horitzons, Bertí, Pirineu, Montserrat, Matagalls... moltes de les muntanyes de les que amb els anys he anat acumulant records o visites, se'm presenten de nou, és la màgia del anar amunt, sempre amunt... i gaudir de les baixades divertides, allà on no penses més que en l'aire a la cara i el control de les gomes amb les pedres, els fangs, les sorres, o les meravelloses catifes de fulles... algun tram humit.... saltar, volar, res més al tarro.... visca la llibertatttt a la merda la merdaaaa!! se me'n va l'olla. Sóc feliç.

I ara un dels moments més bonics.... decidir per on baixaré, intentant no tenir que fer C17 per tornar on tinc el Dimoniet (el cotxe).

Avui ho faré per un lloc on només hi havia pujat. el Cafè, corral d'en Perera, la Figuera... Un moment!!! que encara no he arribat a dalt, queden uns 800 metres de Panamericana amb un promig del 7,7 per cent fins al coll del Cafè, on un filat creua el camí per on baixaré, a la nostre dreta. Sóc al punt més alt d'avui, a 1213 metres i porto 1h26m dalt de la bici. Em costa deixar els llocs on pujo, m'hi quedaria mirant com es mouen les ombres, com m'arriben els sons, i caminar, i fer fotos de totes les coses que m'atrauen... (tot m'atrau ! )

Em poso el casc i baixo eh!, també m'abrigo, i els guants amb dits...

Km.13,1: Passo i un filat i em llenço per terres vermells entre boscos, divertidíssim, sensació que comença l'aventura del descens, a veure si seré capaç de parar a pocs llocs... Desseguida sortim a una clariana amb dues restes de cases, l'anomenat corral d'en Perera (km.14,04), ací m'aturo una estona a mirar les pedres de les cases i els voltants, a fer unes fotografies i torno a buscar la pista que he deixat, en un punt on els grans blogs estratificats rojos, "asfalten" la pista. D'ací tornem a entrar al bosc i fer divertits revolts i salts, intentant seguir el llom de la carena.... en algun moment ens podiem desviar més a l'esquerra, però després hauriem tornat a agafar el bon camí... així que, a vall!, i amb la bona norma, de seguir el camí més fressat, arribem a la Perera, a la Figuera i a la seva ermita... (km. 17,63) ,un lloc que podeu mirar en aquest enllaç, que indica en la seva part inferior, la ruta que us he posat avui. Aconsello mirar el lloc des de terra de la bici, i aprofito per fer el darrer glop de líquid. Segueix la pista i desseguida arribem a la Codina, on s'està fent una estranya obre d'explanada amb pedra tan vermella. Al damunt de les runes de la casa, ramats de vaques i restes dels aterrassaments a les pendents entre alzines... l'aterrador cartell espantador de ciclistes novells de: ATENCIÓ TORO GASCÓ. Som al km. 18,72 i en un ràpid descens amb uns revolts, sortim de nou a la riera de l'Avencó, una mica més avall des d'on l'he deixada al pujar. Aquest tram és molt ample i llis, però hi ha pedreta a la pista i s'ha d'anar amb precaució... A sac Riera avall fins al cotxe... on l'olor de la carn a la brasa fa agafar gana... (km. 25,15) tot i que ja han tocades les quatre... cap a casa....

Edmund Hillary

2008-01-11T12:34:00.000+01:00

Avui me n'he assabentat de la mort, als 88 anys de l'explorador Edmund Hillary, que junt amb el xerpa Tenzing, van assolir el cim del Everest el 29 de maig del 1953. Com a muntanyenc m'ha cridat l'atenció la noticia. Amb el google earth ara és fàcil aproximar-se a racons de la terra tan inaccessibles i d'altres encara verges, talment com si hi fossis allà.... reconec que sóc un adicte...

També he aprofitat que tinc accés a una hemeroteca on puc consultar l'ABC i el diari marca, i mostrar la manera en com es feien ressò de la noticia, m'ha semblat interessant.

Poso, doncs una plana del diari del dimarts 2 de juny del 1953.

Remenant les edicions d'aquells dies del diari esportiu Marca, em crida l'atenció, no la publicació de la conquesta de l'Everest, sinó la de moltes noticies relacionades amb l'escalada i el muntanyisme.

En concret parla el 4 de juny del 1953 sobre el projecte d'un nou refugi a Camprodon (?) del Centre Excursionista de Catalunya, a prop del que ja fa anys esta en runes per diverses causes (...) a l'alta vall del Ter. Es refereix a l'antic refugi d'Ull de Ter, sota el Bastiments a una cota de 1700 metres, i a la construcció del que ara és el Xalet del CEC. També parla d'ascensions al Couloir de Gaube a la cara nord del massís del Vignemale, i d'ascensions al "Puro" ... (a Catalunya es diria Carall Trempat , o Cavall Bernat... ajaja

Diari Marca, edició del 3 de juny 1953

la trona

2008-01-06T19:39:00.000+01:00

Aquests dies d'hivern no conviden a matinar. Aparco el cotxe al costat d'un tractor de les obres d'electrificació de la línia del tren, a l'estació d'Aiguafreda. Ja som prop del migdia, avui no fa tant de fred, però després de dos dies de front atlàntic, el plugim i el algunes estones d'ahir tarda, la pluja, ha deixat ben empapadot el terra i pujats els colors de les roques i els fangs i sorres del paisatge. Surto en direcció sud pel carrer en direcció a l'Oller, una casa gran amb unes belles linies, i amb la cinglera al fons, preciosa (destaca el Grony), d'ací baixem al torrent de Valldaneu i pugem ja fins a trobar la pista que ens dur a Sant Pere de Valldeneu. (Aquest tros és un xic lleig, una mena de urbanització moderna a mig fer...) Però la lleugera pujada pel bosc aclarit d'alzines es bonic, i es veuen un parell de cases antigues que s'estan arreglant (la Rectoria, la Casanova i Can Benet) ,que transmeten pau... vinga aviat s'obre la plana, uns amples prats, i un camp d'oliveres joves. Al fons Sant Pere, on hi paga la pena aturar-se a fer una ullada, a la casa contigua i al cementiri. Està recentment reconstruïda l'església, i a mi, em crida l'atenció un rellotge rectangular groc al campanar.

Creuem el torrent de Valldaneu i un trosset de pujada i zigazagues ens dur arrant de cinglera, 100 metres completament verticals sobre el viaducte de pedra en corba tant admirat pels afeccionats al tren... no puc evitar aturar-me... així que no hi ha manera d'entrar en calor... És, una merda, vull pujar sense parar sentir caloreta i batecs de cor, i a l'hora ho vull veure tot, no es pot ser curiós; avui faig un tram de ruta nova, així que ja duc el xip d'aturades i arrencades... En algun revolt encara he trepitjada glaç... però avui les rodes s'agafen molt bé al terreny... serà la prudència i les gomes noves. Arribem a un collet ample amb un camp ben llaurat i baixem una mica, un torrentet i a la cruïlla que trobem anem a la dreta cap a can Castellar, si seguíssim per baix aniríem al Fabregar i la bassa del sot de la Guillotera. Anem trobant camps llaurats, i passem per les runes d'una casa a tocar de pista, just a un revolt de dretes. Desseguida sentim els gossos de can Castellar que treu fum per dues de les seves xemeneies. Just quan la pista gira cap a esquerra cap a la casa, al mateix revolt, una pista fangosa i roja puja ben dreta, avui seguiré per ací i a uns dos cents metres trobo la pista que va de can Valldaneu al coll de Pedradreta, i cap al castell de Montmany. En aquesta transició entre pistes, es fan unes noves extraccions de pedra...

Avui no hi he entrat, però val la pena visitar can Castellar, el dia que ho vaig fer, fa unes 15 0 18 setmanes, entre els gossos (lligats!!) que cridaven, una senyora des d'una finestra em deia que el camí no segui cap enlloc, jo li digué que només volia fer unes fotos... i va valer la pena, una cas preciosa, amb una explotació ramadera sembla que moderna i amb una capelleta.. un lloc encisador. Segueixo per la pista en pujada preciosa i còmode fins a la carena de Pedradreta, on flipo amb el paisatge preciós combinat d'olines, plana, cingle, i el castell de Montmany i Puigraciós al contrallum... deixo la bici arrepenjada ben dreta a una alzina, per fer servir el seient de trípode... quan em giro però!!! el Pirineu ben emblanquit des de cota 1100 durant aquests dos dies passats... impressionant... no paro de ser feliç... i tot això jo sol!!! imagina't amb algú al costat! Bé, ací la parada és llarga. Me n'aniria cap allà on viu el boig del castell, però avui ja ho tinc decidit: pujaré a peu el grau de la Trona, un tros de camí amb la bici a coll, però que em durà dalt dels cingles, i em permetrà gaudir de la plana alta i la baixada ràpida a Aiguafreda.

Una mena de pista-prat, fa tota la carena cap al coll de Pedradreta i de pet cap on trobem el corriol antic que puja al collet de la Trona. Hi ha un moment que un revoltet toca la paret de la trona... des d'ací es flanqueja la base de la roca i s'arriben als diferents peus de vies, on precisament avui hi ha una cordada. M'hi perdo una estona i torno al camí on en revolts, alguns fets amb pedres artificialment, s'arriba al collet que separa la Trona de la cinglera principal. D'ací un corriol entre garrigues i romanis, ens dur planejant cap a sota els cingles de can Bellavista Vella, on dos corps surten cridant, tot controlant el seu cel, les seves roques. Veig la pista que dur cap al castell, i els dos grans afloraments d'aglomerats rojos un xic per damunt de la pista.

D'ací, ja a dalt del cingle i gr cap al grau on una pista baixa de pet a Aiguafreda.

viaje

2008-01-06T00:37:00.000+01:00

volar.

confias en la noche... bueno, allà creo ver un horizonte violeta.

los pajaros no vuelan de noche?

me arrullo y diseño mi sueño... a golpes de convicción

busco músicas, y bailo frente al espejo, y las soledades ponen coro a cada canción, que aun así me mueve.

can Cigala

2007-12-25T10:00:00.000+01:00

Diumenge 23 de desembre del 2007

tanca el restaurant de can Cigala

Quarts de cinc de la tarda, el sol ja ha marxat pel llom sud de l'Estremera. El cim del Taga amb l'enfarinada de neu grogosa de la llum filtrada. Tot ja és recollit a can Cigala, avui han servit els darrers plats a la gent qui visitava el restaurant. La Cristina m'ha posat un cafè dels bons, amb xocolata inclosa, mentre xerrava amb la Sabina i amb en Bora a la meva falda.... en Pau, ha entrat i s'ha assegut una estona davant meu.

Monorail Giroscòpic (Brennan's Monorail)

2007-12-05T14:05:00.001+01:00

Ara fa cent anys, algunes persones, un bon grapat d'elles, gent de l'armada anglesa, enginyers anglesos a Sud Àfrica, inclús alemanys i a rússos, creien que un nou ferrocarril, de màquines i vagons ,de dimensions quasi bé de vaixells , circularien pel mon, a una velocitat molt superior, i amb més seguretat i comoditat que el tren convencional; el més sorprenent, és que aquest tren circularia sobre un únic rail, i que seria, dinàmica i estàticament estable, gràcies al principi dels giroscopis. Louis Brennan va ser l'home que al 1907, a un jardí de casa seva a Sudàfrica, va fer una demostració del seu enginy. Un model d'encara no, dos metres de llargada, i 43 centímetres d'amplada, amb un pes de 70 kilos. La gent, bocabadada, veien com el petit tren, no només s'aguantava en marxa, sinó que s'aturava i mantenia l'equilibri.... fins hi tot, el va fer passar per un cable d'acer tensat, a un metre de terra, fent-lo balancejar, i aconseguit que l'enginy, es recuperés sempre cap a la posició vertical. Brennan, arrel d'un invent seu on aplicà el principi del giroscop a una mena de torpedes, es va fer ric quan l'armada britànica li va comprar la patent... i la fabricació... això li va permetre treballar de ple en el seu projecte de Gyro-Monorail. El 10 de novembre del 1909 Brennan, presenta un Monorail d'unes dimensions importants, amb 40 homes al damunt i una cabina de comandament. L'aparell de 12 metres de llarg, 3 d'ample i 4 d'alçada, pesa 22 tones, i el seu funcionament, deixa novament bocabada, la gent que s'ho mirava. Els soldats es bellugaven d'un costat a l'altre del monorail, i aquest mantenia la verticalitat sense cap problema, tan aturat com quan es desplaçava pel circuit circular de proves.

Des del 1903, en Louis Brennan va estar desenvolupant la manera de fer que aquest tren fos estable, sobretot a l'entrar a les corbes, i va anar aplicant diferents sistemes de control de la força de "Precessió" produïda en els giroscopis quan una força externa els interactua.

L'invent va ser sempre un aparell i un secret militar, i potser això va ser el que va decidir que el projecte no tirés endavant... no s'acabava d'entendre que allò tan gran s'aguantés dret, i sobretot, potser no es va acceptar mai que un mitjà de transport no fos estable si l'energia necessària per mantenir-la es tallava. El dia de la demostració del model gran, els enginyiers i periodistes li feien les preguntes i les suposicions més rebuscades. La pregunta de que ,què passaria si es quedaven sense alimentació els motors del giroscopis?, era una de les que més es podien fer la gent... Brennan, contestà que en aquell moment, els "seus" giroscopis seguirien girant durant tres setmanes... i que al menys durant les tres primeres hores, el tren s'aguantaria en la posició vertical sense cap problema, arribant de sobres a qualsevol tram de via on hi haurien uns murs que farien de moll d'aparcament.

A mi aquest invent, m'ha cridat molt l'atenció, és per això que el poso ací; m'ha semblat una cosa molt desconeguda, però interessantíssima. A l'hora m'ha fet estudiar una mica això del giroscop, de la baldufa!!!! i m'he anat meravellant... i no paro de fer-ho. El giroscop és un enginy amb unes aplicacions espectaculars, des de l'espai a la construcció de túnels... gràcies a ell, un dels seus principis, és el d'alinear se amb l'eix de la terra, donant pas als girocompassos, autèntiques "brúixoles", però del nord geogràfic de la terra!!! no del magnètic....

ja paro

de moment

matinal

2007-11-18T21:05:00.000+01:00

Festa dels esports a la Vila de Sant Celoni.

Via Oberta i la comarca

Per uns camps gebrats, i sota un cel ras, mentre s'enfilava el sol, circul·làvem cap a on el Vallès besa la Selva, sota el gegant Montseny, que a través d'un aire transparentíssim, es mostrava preciós, amb els fajos ja ventats, dibuixant territoris amb els boscos de pins i avetars... Ha estat un muntatge sense complicacions, les dotze corbes de radi petit i sis rectes.... justet a la mida del espai de que disposem. Amb la locomotora CEFVO i els cotxes ja a la via i les eines recollides... hem esmorzat unes boníssimes torrades amb pa i tomata i all i una botifarra que es desfeia.... uummm i porro de bon vi.... De deu a onze el volum de viatgers era petit... fins a correcte.., però a partir de les dotze... s'ha desbordat... la marabunta.... Els tres cotxes de la composició portaven entre 12 passatgers durant ben bé dues hores, fins a les 13:20 que hem anat tancant, no sense abans fer unes circulacions especials per la colla de nois de la Vila que ens han vallat el circuït i la gent de l'organització.

natura i sensibilitat, amor

2007-11-14T22:29:00.000+01:00

Volia posar un link, però el vull posar amb unes paraules...

Vaig tenir la sort de conèixer aquest home, caminador, sabi i ple de sensibilitat un diumenge transparent de començaments de tardor pels avetars del Matagalls... la font del llop... ell i la gent que el seguíem... vam gaudir els nostre paradís, el Montseny.

Gaudiu!!!!

de safari fotogràfic

2007-11-08T14:03:00.002+01:00

Una de les coses que més he fet, o al menys, a les que més temps i kilòmetres de via he dedicat, és a la fotografia de trens, sobre tot en línia, o sigui, en moviment... Ara, amb un arxiu ja crescudet, sobretot dels anys 80/90 del passat segle, gaudeixo de tant en tant, mostrant-les a tothom qui vulgui. Això m'ho ha permès el portal tranvia, i allà he conegut gent molt interessant, des de editors de llibres, fins a gent que fa tota mena de virgueries amb fotos de trens. La darrera persona que he conegut, fa uns muntatges de vídeo increïbles, amb tècniques que deu ni dor. La gent en demana per fer us de les meves fotos, i m'agrada després veure-les per la xarxa. Clique-ho ací i veureu el viaducte de Valldeneu, des d'un angle que només solen veure els porc senglars, o les cabres boges com jo. La qualitat tècnica de la foto és pobre, però el document interessant.

la via láctea entera

2007-11-08T12:12:00.000+01:00

puentes de hierro, con remaches, pintados de color lila... la lluvia, tan fina, su mochila, con compartimento para el celular... y yo pellizcandome. Aquel fue un día de mas de 24 horas. La humedad lo quería uniformar todo, pero los colores no podían escapar a la realidad de la ilusión de quien los escogió... No había sol, estaba ahí la vía láctea entera.

Circuït ferroviari

2007-11-05T12:30:00.000+01:00

Amb el canvi d'hora del 28 d'octubre, les circulacions de trens de Via-oberta, passen del dissabte a la tarda, als matins dels diumenges. Avui, fa un dia fresc i molt lluminós... com tot el llarg cap de setmana... ni un núvol, com si les fabriques de fer-los, haguessin fet fallida.

El circuït s'obre al públic a les 10:30. Per fer possible això , ens trobem una estona abans... es preparen les locomotores i es fan les composicions. Avui podrem veure a les vies tres locomotores, dues d'elles models a escala del cremallera Ribes-Núria, i l'altre, un tractor de disseny lliure amb les sigles de l'associació: CEFVO (Centre d'Estudis Ferroviaris Via Oberta). Els nanos i els pares que s'animin, hi pugen de franc. Tenia ganes de posar unes fotos d'ahir, així que, millor unes imatges que massa lletra.

GTM+1

2007-10-31T18:39:00.000+01:00

Arriba la tardor i amb ella la tarda es va escurçant... així que cada cop tinc menys temps per fer un tomb amb la bici quan surto d ela feina.... fins que de sobte.... patapam... passem de GMT+2 a GMT+1.... vull dir que ja és fosc!!! ahir sortia a les sis de la feina i ja era fosquet.

Ah però a grans mals, grans solucions... i avui, m'he aixecat, tot i ser un dia laborable... a les nou... cafetó... galetes maries de Núria... xocolata amb avellanes.... i vestit de ciclista!!!!! ja aniré a treballar quan pugui!!!

Mira!. Ha fet un matí clar i frescot... però he pensat que quan passes per sota el tren i m'enfilés per torrent de l'Enraviada... desseguida tindria caloreta... El bosc d'aquesta part del Vallès, està força humidot enguany, i arreu de les vores de la pista surten bolets, molses i falgueretes sota les alzines i els arboçars.... la pluja ha tret la sorreta de la pista, i avui es pujava força bé. He parat a mig camí, a la cruïlla ample, a fer uns estiraments de potes i braços... una caminadeta de dos minuts i altre cop amunt, fins a l'ermita de Sant Cristòfol de Monteugues, on una acàcia groga, lluminosíssima, resaltava amb goig la tardor.... un dia molt clar... Collserola i el Pirineu...
Avui he pogut fer la volta a l'ermita, han netejat una mica el sotabosc i l'he descobert una mica.
He decidit baixat per la sorrera de la Peçola, pujant abans al revolt de can Plans, però just sota la creu del mateix nom... mirant si trobava una cova... he punxada la roda del darrere... i oh!!!! no duia manxa..... així que... caminadeta... A can Plans només hi havia uns nois descarregant unes bateries i no tenien manxa.... Però he gaudit relaxat... mirant tot... a trossos corrent i tot... cap a la sorrera. Poca broma! 40 minuts de casa a la creu... i més de una hora a casa...
A casa dutxa... afaitar... i a la una cap a la feina.

Puig Agut

2007-10-10T21:34:00.000+02:00

Avui he deixat el cotxe a l'entrada de l'Avencó, a Aiguafreda.
Allà una pista ample i amb graveta fina... s'enfila molt. és qüestió de "molinet" i amunt, ja vindrà algú replà. Però el replà no arriba fins al quilòmetre i mig, al Collet del turó de Montcau, on una porta amb ferro manuscrit ens convida a respectar l'entorn. Respiro una mica, unes fotos del Tagamanent... i de nou amunt!
aviat una pedrera abandonada.... on la vegetació s'obre pas... deixo la bici i em patejo tota l'explotació... potser les lutites.. o sé pas... mentre per la vall... a Aiguafreda i a centelles se sent moviment de trens....
De nou amunt... la pista puja forta tot creuant se amb el GR5... ben assenyalat...
Arribo a un collet amb torre d'alta tensió... i des seguida un cartell... Puig Agut, el nom del puig que la pedrera es volia menjar i el nom d'una casa en runes... de pedra vermella... amb uns arcs...
i prades i vistes i... nins i homes. Nits de lluna. Plors, Nadals i músiques.

Avui ha pagat la pena, un dia més sortir a tastar el Montseny

Mxo

la mil

2007-10-10T13:20:00.000+02:00

La 1001 està feta de ferro, aram, llautó i alpaca. Un artefacte capaç de moure's per sí mateix. Li agrada que la mirin i circul.lar amb molta precaució. No li agrada que la toquin, i tampoc no massa que la condueixin. A cops s'encabrita... i aquí és on es mostra, fràgil, tan viva. El seu constructor, enfollit intentarà tornar-la a la via.

les Franqueses, 6 d'octubre del 2007